• La vallenca triomfa en el seu concert en acústic
• La pluja obliga a traslladar-lo a l’auditori de l’Espai Cultura

Mariona Escoda apareixia al Festival Fresc amb il·lusió, amb ganes d’oferir un concert en acústic, intimista, ple de picades d’ullet a les ruptures amoroses, a les frustracions, però també a l’esperit de superació. Les seves lletres ho diuen tot. I tot amanit amb una magnífica veu que, amb temes propis i versions, han aconseguit aixecar aplaudiments unànimes.

No ha plogut amb força a Sabadell, potser sí en algun moment, però l’organització del Fresc ha decidit amb bon criteri traslladar el concert de la Mariona Escoda a l’auditori de l’Espai Cultura. No era el mateix, però gran part del públic assistent coincidia en el fet que el so seria millor. I així ha estat des del primer moment que Mariona Escoda ha sortit a l’escenari acompanyada de l’Andreu al teclat i del Jose a la guitarra.

No cal recordar que va ser la guanyadora del concurs de TV3 Eufòria el 2023 i del xou musical Zenit el novembre passat. La seva veu, la seva elegància, tant pel que fa al seu posat a l’escenari com en la seva música, ja són una carta de presentació excel·lent, especialment per a aquelles persones que no la coneixen. D’una altra manera ha estat el tema escollit per iniciar aquest viatge que la Mariona ha portat a Sabadell, tema que dona nom al seu segon àlbum. De fet, ha anat desgranant composicions pròpies i versions, un estil en el qual s’hi sent també molt còmoda, demostrant-ho amb la Cançó d’Osman del musical Mar i Cel de Dagoll Dagom, però també amb Juno, de Sabrina Carpenter, on el públic s’ha animat a acompanyar amb les palmes i amb la de la banda nord-americana Aerosmith I Don’t Want to Miss a Thing, molt aplaudida.

Menció a part mereix la interpretació de la versió que la Mariona Escoda ha fet del conegudíssim tema Maniac i que va saltar a la fama gràcies a la pel·lícula Flashdance. Ella mateixa ha confessat que era un tema per ser present a una gala dels premis Grammy, dels Goya o dels Gaudí. No hi ha per menys. L’ímpetu i la força inicials queden apaivagats per la suavitat d’un final que emociona.

Les lletres de les seves cançons són completament autobiogràfiques, com ella mateixa ha dit. No podria escriure res que no m’hagués succeït, ha dit en un moment del concert. Les ruptures, les frustracions, el dolor del primer moment, la superació inevitable, tota mena de sensacions hi caben en unes melodies senzilles, en unes balades que mostren aquesta simbiosi perfecta entre la seva vocació i la seva passió. El públic sabadellenc ha pogut comprovar-ho in situ, gaudint també de la seva simpatia, de la seva sinceritat, d’un estil alhora potent i sensible.

Aquesta manera de mostrar-se tal com és, ha quedat palesa en temes com Si ens falta l’aire, amb la col·laboració de Manu Guix i de Roger Rodés, com gran part del disc D’una altra manera; també en Com estimar, amb un final participatiu amb els assistents, tu desapareixes i ja no menteixes… I molt més, Ara que ets aquí, composta entre la verdor dels boscos de la Garrotxa juntament amb el seu amic Àlex Pérez, on queda clar el camí de la superació per traspassar tots els entrebancs que ens posa la vida. El mateix, la necessitat de parar, de cercar la calma, es descobreix a Tot el que queda per endavant, un tema que només té dues setmanes i mitja de vida i que formarà part del seu nou projecte que ella preveu pel 2026. I amb tot això, la intuïció com a mirall, que no vol dir no escoltar a qui vol ajudar-te i que queda tan ben reflectida en El ritme que jo canto.

La Mariona no es cansa. El concert acaba, però ella mostra aquella frescor del principi. Abans de les dues sorpreses finals, agraeix el suport dels assistents, del seu company Nil al so, de tota la gent que, des del triomf a Eufòria, tres anys després, continuen anant als concerts i aplaudint-la. És una gran sort, gràcies per venir a veure’m. El primer obsequi, que dedica a tots els assistents, T’estimo, una nova balada que va a més i que conclou uniforme i delicada. Els aplaudiments no paren. I el final, espectacular. La Rosa, del musical El petit Príncep. La força i l’estètica; la veu i la passió. Uns tàndems que la Mariona domina bé. El públic s’aixeca dels seus seients i aplaudeix sense parar. Ha estat un gran concert.

Foto de portada: un moment de l’espectacle. Autor: David Jiménez.