Marcet, Moix i Farrés

Opinió de Josep Ache. ‘Entre Marcet, Moix i Farrés (1). L’apoteosi del sabadellenquisme’

ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista

Abans de fer-hi la plaça, i de fer-ne dir “alcalde Marcet”, el consistori que Josep Burrull presidia com a alcalde se’n va vendre la finca. Acabava de treure-hi la Casa de Caritat, que al 1969 va traslladar al Taulí, a l’Albada construïda a l’efecte. També immediatament, la Caixa de Pensions va comprar el solar amb la intenció de construir pisos d’un cert nivell, el d’un punt tan llaminer, i obtenir el marge de benefici resultant segons mercat.

No tenia res d’extrany. Aquell mateix consistori es va vendre amb idèntica finalitat de negoci tot de finques municipals, entre les quals la de la presó. En aquesta més cèntrica, però, va topar amb l’oposició d’unes senyores liderades per Maria Teresa Gavarró d’Izard a qui, no sols per aquest fet, en temps de l’alcalde Farrés se li va concedir el títol de Filla Adoptiva, en virtud de l’acord municipal i les adhesions ciutadanes preceptives.

Es tractava de les senyores assídues a la “campaña contra el hambre” o les captes contra el càncer. Eren una mica la branca femenina d’allò dels “cabezas de família“, elevats a categoria “política” pel règim. La senyora Gavarró d’Izard, mestre de formació i molt activa a la Creu Roja, venia d’una família d’Igualada i s’havia casat amb un senyor Izard de Sabadell, nissaga d’enginyers i industrials, amb qui va tenir i pujar uns quants fills.

No tan sols en les relacions socials, era un altre Sabadell. En el munt de dèficits urbans creats pel franquisme (la causa, evidentment s’el·ludia), es comptava el del verd públic. Als barris hi havia més dèficits, i més greus. Però com ara, els dels barris s’atribuïen a allò fals i xenòfob de les “allaus migratòries”. I al Centre, mentrestant, també faltava verd, tant més quan, en plena especulació, l’edificació de pisos es densificava en grans blocs.

Aquelles senyores ho van fer valer amb autoritat moral i la força crucial de compartir cercles socials amb els regidors de major pes. Es compta que el fabricant Josep Casas Cunill, tinent d’alcalde d’Hisenda, li va dir a la senyora Gavarró d’Izard: “Maria Teresa, amb els fills que tens potser algun anirà a viure a aquests pisos”, cosa a la qual va respondre: “Josep, ni els meus fills ni els teus no han d’anar a viure a pisos de cap Caixa”.

Plaça Marcet
El monument a Marcet, mantingut fins aquest mes de maig. La plaça també canviarà de nom. Autor: David B.

Argument definitiu. Per molt urbanístic o immobiliari que fos l’afer, i per molta implicació política que tingués (no gens democràtica atesa l’època i el medi social actuant), el conflicte es va plantejar i resoldre en termes d’allò més domèstic. És molt probable que la senyora Bedós de Casas fos amiga de la Gavarró d’Izard, que en parlessin als àpats a casa, i que així tots plegats, a la fi, s’avinguessin de grat a desfer la venda del solar.

Tot plegat quedava a casa. El sabadellenquisme, aquí en el seu escenari més genuí, és una ideologia que es preten d’estar per casa. És evident que dedicar la plaça a Marcet com a alcalde glorificava el règim, en la figura del seu fundador local. Però així mateix venerava el personatge com a encarnació simbòlica, prestigiada i autoprestigiada, de la ciutat que havia representat, més i tot que en funció del càrrec municipal.

A la plaça Marcet, pedres i rituals es van disposar perfectament i gairebé exclusiva d’acord amb la matriu ideològica del sabadellenquisme. En el monument ara retirat, l’escut local era fins i tot més gran que l’efígie de l’homenatjat. També es va incorporar en luxosos esmalts a les plaques dels cantons, obrades pels Mañosa, que a més van ser les primeres bilingües d’ençà de la guerra, amb allò prou ridícul de “batlle” per alcalde.

I, per presidir la inauguració, es va convidar la senyora Anna Figueras de Marcet. Alcalde i regidors van quedar en segon terme. En temps del seu marit, va promoure l’Alberg del Nen Jesús, després Clínica, i junt amb ell va socòrrer famílies sabadellenques represaliades pel franquisme. Tot i que les compasions mai no deixen de ser subjectives, en aquest i altres detalls més discrets, tots dos havien demostrat també qualitats humanes.

Va ser una gran epifania sabadellenquista pels qui amb molt de rigor, sociològic i polític, l’imprescindible Juan Gómez descrivia com a “clase dirigente local” als articles que publicava a la revista Can Oriach. Mentre, per casolà, sabadellenquista, els regidors de la tal classe es vantaven així mateix de parlar català en sessions municipals a porta tancada (comissions permanents, delegades…), des dels temps de Marcet.

El tal sabadellenquisme articulava, de fet, tot de pràctiques i registres que aquella classe i, en particular els seus regidors, compartien més enllà de matisos prou conjunturals, potser. Tan sabadellenquistes eren els més “excombatientes“, posem un Marcet o un Dr. Pareja, com els de la tradició catòlico-integrista-catalanista, d’un Brunet als diversos Llonchs. Ni tan sols la vaga general del 1976 els va trencar la bona avinença.

Tot seguit, Antoni Farrés va accedir a l’alcaldia i amb ell, en la vessant local i municipal, va començar el règim vigent. Respecte als noms de carrers i places, no va redreçar gaire, ni menys encara va tocar la Plaça de l’Alcalde Marcet i la que, no tan sols per inèrcia, també li van dedicar a l’igualment alcalde franquista Antoni Llonch (dir-li “demòcratacristià”, com fa Manel Larrosa, és més i pitjor, per fals, que una abusiva animalada).

Fora d’algun cas molt escandalós (Caudillo, José Antonio, Primo de Rivera, generals Mola i Sanjurjo, Legión Cóndor i poca cosa més) els governs de Farrés van consolidar, no tan sols mantenir, la brutal espurgada que sota el franquisme, i molt per iniciativa catòlica-integrista, va “depurar” el nomenclàtor històric de Sabadell. Afecta, molt en particular, els herois i personalitats de la revolució liberal i la democràtica.

Farrés i els seus regidors només van restituir Riego i Lacy, ni tan sols els sabadellencs com els Viladot, o menys encara Pi i Margall, per molt que després els “reubiquessin” a llocs més perifèrics. I així, aquí segueixen proscrits i per tant desapareguts Torrijos, Mendizábal, Quiroga, Topete, Argüelles, Espartero… El carrer de Madoz es continua dient Alemanya, per la de Hitler, i el de Torrijos Portugal, pel de Salazar. Fascinant.

A títol de “criteri”, però, el farresisme va introduir el dels “noms populars” afi al tradicionalisme, inclós el sabadellenquisme. Com sol passar en tals constructes ideològics, dóna per inventar noms. A més de no tenir-ho en compte per Torrijos o Madoz (carrers que no havien tingut cap altre nom abans), serveix perquè el de Mendizábal (Zumalacárregui al franquisme), es digui Espirall, prou invenció, o el de Viladot, Mare de Déu de les Neus.

Algú potser dirà, i sis plau ho expliqui si un cas, que allò queda periclitat. Al sabadellenquisme, i aquí Farrés d’exponent, fa temps que li resulta alié, és clar. No li entra al cap ni a casa, es veu. Però fins i tot Miquel Carreras va defensar el nomenclàtor liberal, per respecte als qui com a tals van actuar en moments crítics per les causes del progrés. I sobretot perquè sense aquell llegat costa més entendre la ciutat resultant.

A Mendizábal, precisament, Sabadell li deu la Plaça Marcet, abans que a la senyora Gavarró d’Izard o al mateix Marcet, és clar, o menys encara a Burrull. Va ser aquell estadista liberal qui, en la cèlebre desamortització per la qual se’l recorda, va convertir la finca en “bien nacional” i com a tal en va transferir la propietat a l’Ajuntament de Sabadell, llavors igualment liberal, que la va aprofitar per establir-hi l’Hospital i Casa de Beneficència.

Però els sabadellencs que li van dedicar un carrer no ho van fer només per això. Per bé que posterior, s’entèn molt bé en l’Episodio Nacional que Galdós va dedicar a Mendizábal. També s’enten que el franquisme fos més emfàtic a l’hora de tirar a terra l’estàtua que aquell gran home tenia a Madrid, a la Plaza del Progreso, des de llavors de Tirso de Molina. Caro Baroja en treu punxa a la seva Historia del anticlericalismo español.

I Farrés no va tocar la Plaça Marcet ni menys encara la de Llonch. Diuen, amb prou coherència, que l’omisió més que l’acte van ser exponent del seu sabadellenquisme. Alhora, des d’una mena de sabadellenquisme dut a allò de l’esquerra, va fer dedicar una gran avinguda a Josep Moix, un altre que com Marcet va arribar a alcalde sense votacions i, per bé que amb altres intencions, tampoc no li feia escrúpols l’exhibició de pistoles.

En l’actual discussió ciutadana sobre el nom de l’encara Plaça Marcet s’ha invocat allò de la “banalitat del mal”, en l’expressió d’Hannah Arendt. Serà més tema de la propera part d’aquesta sèrie d’articles, que seran dos o tres en total si l’editor i el públic ho permeten. Anirà, entre altres voravius, de com Marcet no va ser, ni de bon tros, el “sabadellenquista” més involucrat en la shoah (la banda catòlica local coneixia i aplaudia Dachau des del 1934), i de la sobredimensió en el nomenclàtor d’aquells alcaldes amb pistola. Farrés, si més no, no en va gastar, de pistoles. I les dels seus subordinats Abad o Roviralta queden com a model de saviesa i benevolença. Un referent.

Foto portada: Marcet, Moix i Farrés.