Amb la prudència que cal tenir en aquests primers moments on la fiscalia ha presentat una querella contra Messi per presumpte frau de 4,1 milions d’euros a Hisenda,però amb la imputació ja damunt la taula, no deixa de sobtar que el considerat astre del Barça vagi a parar al gran país dels excrements i de la porqueria on la sospita i la pudor són les grans protagonistes.
Lionel Messi prové d’una família humil. El seu pare treballava a una fàbrica i la seva mare era dona de la neteja a temps parcial. Vivien al sud de la ciutat de Rosario, a l’Argentina, i Leo va començar a destacar en el futbol als onze anys on jugava a prop del seu barri. El Barça ja s’hi havia fitxat, quan el seu pare va decidir portar-lo a Barcelona per iniciar un tractament amb hormones del creixement que va acabar pagant el club blaugrana.
La història a partir d’aquest moment ja és prou coneguda. Diners, diners i més diners, fama, publicitat en calçotets i una trajectòria de luxe molt allunyada dels seus orígens. La típica caiguda en el parany de la celebritat que porta implícita la pèrdua de l’anonimat i de la llibertat a canvi de suculentes quantitats d’euros o dòlars provinents, molts d’ells, del blanqueig de diners, de la publicitat enganyosa i d’empreses de dubtosa ètica professional, que veuen augmentar els seus ingressos si els ídols consumeixen o ho fan veure tal o tal producte en un espot de durada determinada.
Però cal incidir en el fet que aquesta idolatria ve de part de la incultura d’una gent que, davant la frustració de no haver arribat mai dalt del cim imaginari, gaudeix aplaudint qui considera el seu o els seus Déus. Passarà gran part de la seva vida aclamant i ovacionant a aquell ésser deïficat, assegut al sofà de casa seva, aixecant una bandera i ignorant o no que el seu ídol només es belluga pels diners i que li importen un rave els sentiments. Farà el “gran esforç” de dir unes paraules en català per acontentar un sector de la societat; anirà a alguna recepció amb nens desfavorits per a fer veure la seva aflicció; s’encongiran els nostres cors i pel nostre cervell passaran milers de frases i imatges d’acceptació i de reverència, mostrant la nostra part més fetitxista.
No deixo de pensar en un magnífic llibre que vaig llegir fa temps, La loteria, de Patricia Wood, on un noi amb un coeficient intel·lectual molt baix guanya la quantitat més gran mai atorgada als EEUU i on surten a escena les pitjors actituds de tots aquells que l’envolten. La conclusió és tan evident com certa. Ell ja era feliç amb pocs diners i el premi li porta una gran desestabilització emocional i física.
Tornant al millor futbolista d’aquests temps, sobta que el propi president blaugrana, Sandro Rosell, no hagi dubtat ni uns instants en recolzar a l’astre, quan l’assumpte no té res a veure amb l’equip, sinó amb les finances personals d’en Leo Messi. És el gran error que cometen aquells que creuen que la persona que tenen en un pedestal és intocable, infrangible i incorruptible quan la realitat és una altra. Si finalment Leo Messi és acusat i condemnat, que dirà el president del Barça? Podrem mirar a Leo amb els mateixos ulls? Podrem aplaudir-lo com si res no hagués passat? Molt em temo que sempre hi haurà gent, molta gent que negarà l’evidència i continuarà victorejant personatges que, com he dit, només tenen com a únic objectiu fer-se rics i defraudar i defraudar-nos a tots.
