Foto portada: un fotograma d'Estiu 1993'.

Opinió de Josep Asensio. ‘De Catalunya al món’

Hi ha un relat conseqüent que indica que les petites coses, les petites accions, són aquelles que engrandeixen no només les persones sinó tota una col·lectivitat. Una cançó, un poema o un petit discurs poden copsar l’atenció de milions de persones, molt més que, per exemple, alguna competició esportiva d’àmbit mundial. Sí que és cert que aquesta última compta amb una empenta mediàtica i econòmica a vegades de característiques desorbitades i ens fa creure que impulsa tot un país o nació. Malgrat aquesta evidència, les mostres en aparença insignificants poden esdevenir gegantines només pel fet de tractar-se d’actituds formalment quotidianes, sense escarafalls, amb forta càrrega personalista i intimista, la qual cosa les forneix d’un poder jo diria que magnètic.

Catalunya sempre ha estat un país on la cultura s’ha expandit al món. No cal tornar a parlar de genis com Gaudí o Dalí per demostrar que la catalanitat oberta, enriquidora i sensible amb d’altres moviments europeus i mundials, és més viva que mai. Aquells que ens volen alliçonar sobre el suposat maltractament al qual ens sotmet Espanya han de saber que la llengua catalana era present a l’escola religiosa, si bé no va ser fins l’arribada de la democràcia, poc després de l’aprovació de la Constitució de 1978, quan esdevé obligatòria a l’escola pública. Els primers llibres en català després de la Guerra Civil s’editen cap a finals de la dècada dels 50, on també es testifiquen les primeres ballades de sardanes, això sí, amb algunes de prohibides. L’acció cultural catalana ha estat imparable en tots els àmbits però jo voldria centrar-me particularment en el fet de la selecció per part de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas per segona vegada d’una pel·lícula rodada en català per a representar Espanya en la 90 edició dels Premis Oscar.

Un fotograma de 'Pa negre'.
Un fotograma de ‘Pa negre’.

Al 2012 va ser Pa negre l’escollida, amb una crítica unànimement positiva que finalment no va tenir el premi que segurament es mereixia. És cert que en un país com el nostre el fet de presentar cintes en un idioma diferent al castellà hauria de ser habitual. La nostra democràcia encara no té aquest caràcter plurinacional que ara s’albira i per tant la força de la llengua castellana és pràcticament total. No obstant això, ja fa temps que penso que les persones que formen part del jurat que ha de triar la pel·lícula que ens ha de representar a Hollywood tenen més en compte la seva qualitat que la llengua en la qual són rodades i aquest fet és molt important.

Estiu 1993, de la directora catalana Carla Simón, patentitza, a més, el triomf de la qualitat amb senzillesa, amb una història autobiogràfica i que ja va obtenir premis a la Berlinale i a Màlaga. Ens demostra una vegada més que els valors universals no tenen llengua ni fronteres, però transmet aquesta imatge de la Catalunya oberta al món, en un intent de globalitat absoluta i on la precisió estilística supera totes les barreres. Els personatges, uns desconeguts, formen la història de manera gairebé improvisada fins al punt que les noies protagonistes no tenien un guió previ. Aquesta manera de treballar, sota la base de la creació immediata, ha donat com a resultat una cinta compromesa, commovedora, nostàlgica i equilibrada. No li falta la necessària pedagogia on intervenen els valors com l’adaptació a noves situacions, l’assimilació de la pèrdua, les complicitats familiars i d’amistat, en definitiva, un autèntic regal per a l’ànima.

Pau Freixas. Foto: Mediaset.
Pau Freixas. Foto: Mediaset.

No és l’únic exemple que reafirma la potencialitat catalana envers el món. Pau Freixas simbolitza plenament aquesta mena de necessitat de posar a l’abast de tots, tinguin la llengua que tinguin, la cultura que sorgeix des de Catalunya. Ja ho va demostrar prou amb Polseres vermelles, traduïda a diversos idiomes i adaptada en d’altres països. La bona acceptació de Sé quién eres, que va rebre el primer premi a la millor sèrie espanyola als Premis Ondas de 2017 demostra la seva capacitat de seducció d’un públic intergeneracional amb actors majoritàriament catalans que provenen de sèries produïdes també a Catalunya. El seu estil, ple de silencis entenedors, amb paisatges de forta càrrega emocional, amb personatges complexos i molt elaborats, fan presagiar un futur molt enriquidor per a aquest director i guionista precoç que va estudiar Imatge i So en un centre de Formació Professional quan encara no existien escoles de cinema.

La força d’un poble rau en les seves persones però de res no serveix si aquesta no és aprofitada per donar-la a conèixer. Per sort, cada vegada en són més aquells que surten dels seus amagatalls amb l’objectiu de globalitzar la cultura catalana, de fer-la pública, acceptant les crítiques i sentint-nos orgullosos dels seus èxits. Estiu 1993 és una oportunitat, com ho va ser Pa Negre, encara que aquesta última va ser eliminada en la preselecció. Una oportunitat per donar una imatge de seny, d’unitat, de treball incansable, de treball ben fet i de qualitat.

Ara més que mai, les oportunitats cal aprofitar-les.

Foto portada: un fotograma d’Estiu 1993