No deixa de sorprendre l’obstinació d’una part de la societat catalana per tal de sostenir una elit de presumptes lladres, emparats en el 3 per cent que ja ve de molt lluny. De fet, el cas Banca Catalana és, si més no, l’inici de l’espoli a tots els catalans i que es va tapar convenientment per tal de no remenar les clavegueres de Convergència Democràtica que va saber, com ara, desviar el cas convertint-lo en un acte de deslleialtat i agressió contra Catalunya. En aquell moment, 1984, Jordi Pujol va aconseguir mobilitzar milers de catalans que enarborant la senyera van confiar en el seu líder.

30 anys després l’evidència és tan clara que sobren les paraules. No se n’adonen que aquells que sempre han manat a Catalunya pretenen ni més ni menys que tapar les seves vergonyes amb la bandera de tots?

Cal recordar que la setmana passada es va saber que cinc empresaris, dels quals es guarda curosament els noms, estan col.laborant amb la justícia amb l’objectiu de desenmascarar la trama del 3 per cent? Per què s’amaga que la denúncia sorgeix d’una regidora d’ERC a Torredembarra, Montserrat Gassul, desaparescuda la setmana passada víctima d’un càncer, i que, amb un coratge impressionant, va denunciar coaccions, soborns i amenaces? El nacionalisme reconvertit en independentisme ha tingut sempre una capacitat intrínseca de manipulació digna d’estudi dels sociòlegs més prestigiosos.

De fet, fa només uns dies,  el psiquiatra  Adolf Tobeña ha presentat el llibre La pasión secesionista, on fa un estudi del “procés” des de la neurociència. D’una banda els secesionistes han criticat el nacionalisme que venia de fora, l’espanyol, però ha seguit el mateix camí, defensant les mateixes idees, radicalitzant-se, però amb una bandera diferent, és clar.

L’inici del judici pel 9N representa també la confirmació d’un procés d’una il·legalitat de llibre. Les paraules prèvies del jutge Santi Vidal, gens sospitós de pertànyer al club dels traïdors a la pàtria, van evidenciar la manca més absoluta de democràcia, malgrat els esforços dels independentistes per mostrar un desenvolupament obert a la ciutadania, anomenada per alguns ‘revolució dels somriures’.

Molts han ressaltat la posada en escena del dilluns, dia 6 de febrer, pròxima a les grans celebracions de les dictadures. No seré jo qui ho jutgi, però només cal mirar les imatges dels encausats passant per sota de l’Arc del Triomf i treure’n les conclusions que cadascú trobi oportunes. A més, amb tota la parsimònia possible, la comitiva, saludant i somrient de manera ostentosa, va arribar mitja hora tard al jutjat, mostrant una vegada més la seva supèrbia. A quin ciutadà normal se li permetria arribar tard a una citació judicial?

En tot aquest galimaties hi ha molts aspectes que em sobten. D’una banda l’apel·lació a la democràcia al mateix temps que es rebutgen les lleis. Vendre la independència i el seu subproducte, el dret a decidir, i per tant el referèndum, com un acte de democràcia és en sí, una de les altres manipulacions i un dels paranys on molts hi han caigut. Cal llegir amb atenció l’article de Lluís Basset a El País Si no es legal, no es democrático, on exposa de manera prudent i lluny de postulats radicals, d’una banda, la legítima aspiració dels independentistes i d’altra, la confusió que comporta el procés, amb una manca de garanties democràtiques  que afecta tota la societat catalana.

Sobta i molt la caiguda en aquest parany d’En Comú Podem. Si bé es cert que s’han manifestat clarament contra una declaració unilateral i contra un referèndum no pactat, veure a molts dels seus dirigents, com Joan Josep Nuet, compartint somriures amb Mas, Rigau i Ortega no beneficia les seves expectatives electorals. Just aquesta setmana s’han fet públics els resultats d’una enquesta on només el 19 per cent dels votants de Podem accepten el dret a decidir i ni tan sols estan d’acord amb el referèndum. Podem s’ha trobat en un carreró sense sortida on fidel a uns principis democràtics adulterats per ERC i també pel PDeCat, no han estat capaços de tenir un criteri propi. Les declaracions de Xavier Domènech apostant per una República Catalana no ajuden a sortir de la confusió que han creat tots plegats a Catalunya. Em poden explicar com es menja una República Catalana sense sortir de l’Estat Espanyol? O el recolzament a la desobediència encapçalat per Carme Forcadell? Haurien de revisar els darrers resultats electorals i adonar-se d’una vegada per totes que la gent que els vota ho fa per la seva implicació social, la qual cosa també estan abandonant gràcies als continus moviments manipuladors de la dreta catalana (amb el permís d’ERC ) que els colla cada vegada que intenten escapar-se del dret a decidir.

Paradoxalment, és el PSC i sense dubte, Miquel Iceta, qui està actuant d’una manera més acurada, prudent i creïble. En plena crisi del PSOE, Iceta pertany a una generació de dirigents pactistes i generadors d’empaties inversemblants. Ha estat capaç de posar ordre a un socialisme en hores baixes; ha tancat la porta a pactes fora de la llei i ha rebutjat l’entrada al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, una entitat paral·lela a l’ANC i que intenta arrossegar a aquells que se senten culpables de no acceptar la “democràcia”. I ha declinat tirar-se en els braços de PP i Ciutadans i els seus discursos a vegades incendiaris. Però per a mi, el més important és que ha sabut mantenir un discurs coherent i prudent des del principi, apostant per la defensa de les lleis en primer lloc i la reforma de la Constitució on es reconeguin els trets diferencials de Catalunya, acceptat d’una vegada per totes que és una nació i blindant el català com a llengua pròpia i iniciant el camí cap a un Estat Federal. En la línia de dirigents no només socialistes, sinó també de la dreta més democràtica, com Herrero de Miñón, que ja apuntava en una solució d’aquest tipus i del President del Círculo de Empresarios, Javier Vega.

“No es jutja a Mas per les seves idees, sinó per desobeir les lleis”, destacava Iceta, tot i que l’exèrcit de lleials a la causa vol que ens creiem que a Espanya no hi ha democràcia. Alguns analistes subratllen les incoherències del procés, en el sentit de la crida a la comunitat internacional, convocant-los i esperant una resposta al suposat greuge, rebent el silenci més absolut. No sabem com acabarà tot plegat i aquest és el drama.

La discrepància amb les actuacions del Govern, tal i com es va poder obervar la setmana passada al Palau Sant Jordi durant el concert “Volem acollir”, es responen amb improperis i crides a la independència, arribant a la conclusió que on realment és morta la democràcia és a Catalunya. Paraules com les de l’Anna Gabriel advertint que el final del procés no serà pacífic posa el pèls de punta fins i tot als independentistes més moderats. Igualment els insults i les amenaces rebuts per la fiscal en cap de Barcelona, Anna Mª Magaldi a la sortida del tribunal. Només falta una guspira perquè en sorgeixen els màrtirs, n’és igual el bàndol.

Per això crec que persones com en Miquel Iceta són tan necessàries de cara a aconseguir la cohesió perduda entre els catalans i potser en Mas comença a adonar-se de que la tercera via, que ha de ser plantejada per l’Estat, és ara més imprescindible que mai, segons va declarar la setmana passada a Madrid. Tant de bo que aquestes converses que tothom nega esdevinguin profitoses per a tots els catalans. Una nova via s’obre amb la declaració de Pedro Sánchez en el sentit de reconèixer d’una vegada per totes la plurinacionalitat de l’Estat. És a més indispensable per tal de no veure’ns abocats a escenaris que ja hem vist a Europa. I això, entenc que no ho vol ningú.