Que Sabadell ja fa temps que va entrar en una espècie de forat negre sense sortida, no és cap misteri. La penosa administració municipal intentava enganyar-nos a tots inaugurant edificis, repartint petons i canapès per a poder passejar-se i viure com a reis. Moltes entitats, per connivència o per por, aplaudien l’entrada en aquesta cova de d’Alí Babà i els 40 lladres, sabent que, com la bombolla immobiliària, esclataria algun dia.
Però hi ha d’altres forats, aquests amb molta mala baba, que inunden Sabadell i que dia rere dia fan que els ciutadans hagin de conviure inevitablement amb ells. Aquests traus, moltes vegades amb una superfície considerable, no són cap metàfora de la situació en la qual es troba Sabadell, sinó la realitat més absoluta que ens mostra, una vegada més, la deixadesa completa al nostre municipi, fruit de la fallida dels comptes municipals.
Aquestes ferides a la calçada sabadellenca no fan distincions per zones. La Gran Via n’és plena d’esquerdes i sots que obliguen els conductors a apartar-s’hi amb el perill que això suposa pels altres. El Centre, la Creu Alta, l’Eixample, la Concòrdia, Ca n’Oriac, el sud, el nord, l’est i l’oest de la nostra ciutat es veuen afectats cada vegada més per aquesta malaltia que mostra la cara més trista d’una ciutat que llangueix a passes increïbles mai vistes en la història moderna. Ja l’exposició (i l’ara també llibre) Urbanoporosi ens advertia de la degradació de l’espai vivencial sabadellenc i, com si d’una taca d’oli es tractés, aquesta decadència s’estén cap a les voreres i carrers.
Perquè, si bé l’estat lamentable dels nostres carrers és d’una autenticitat demostrable, no ho és menys el de les voreres, que obliguen els vianants a estar vigilants per tal de no patir una caiguda. Rajoles aixecades, trencades, forats i més forats, formen el paisatge d’una ciutat que, volent esdevenir la segona de Catalunya potser és ja la primera en manca de manteniment primordial. Aquí hi ha el problema; una vegada la infraestructura és acabada, no hi ha pressupost pel seu conservament i no és cap misteri que tot es degrada i es fa malbé.
En l’altra cara de la moneda trobem allò que es vol mostrar com a singularitat, com a eclosió enlluernadora que vol precisament tapar aquells forats vergonyosos que pul·lulen per la ciutat. El símbol per antonomàsia és ara un macro centre comercial que, com en un escenari de cartró pedra, vol amagar la realitat sabadellenca. Qui s’endinsi una mica més podrà patir de ple les sotragades produïdes pels esvorancs més sorprenents i que formen ja part del nostre malmès paisatge urbà.
I com ja s’ha dit i repetit i molt durant el desenvolupament dels primers mesos del cas Mercuri, la ciutadania no piula; es mou entre la indignació i la resignació i esdevé profundament individualista, en lloc de protestar com Déu mana. De fet, tots els propietaris de vehicles paguem el nostre impost de circulació però ens adonem que allà per on circulem és cada dia més castigat. On van a parar els meus impostos? Ja hi ha ciutadans que han guanyat plets als ajuntaments per haver caigut i fer-se mal a les voreres en mal estat. Podem fer el mateix els conductors que, pel mal estat de la calçada malmetem el nostre cotxe o bicicleta? Sembla increïble que, per exemple, al carrer Martí l’Humà, clarament intransitable, no hi hagi hagut cap mena de protesta per part dels veïns i, si n’hi ha hagut, no ha fet cap efecte.
La societat sabadellenca ha caigut en un gran son que, com la Blancaneus, està esperant el seu príncep que la desperti. No sabem si serà suaument, amb un petó, o violentament, amb una sotragada que la farà tremolar. El que sí que és cert és que aquest ensopiment durarà molts anys i condicionarà la vida de tots. Una dècada d’inoperància, de luxe traïdor i de mentides han aconseguit la mort del sabadellenquisme i, el que és més greu, de la il·lusió per una col·lectivitat millor.
Els forats, les esquerdes, els esvorancs i les fissures són ben reals i cal una actuació definitiva per a la seva eliminació. La ciutat està completament hipotecada, intervinguda, fruit d’anys de deixadesa i de passotisme dels veritablement protagonistes. Segurament tenim el que ens mereixem; segurament també hi ha d’altres prioritats. Però la degradació és tan patent, tan evident que, malgrat distribuir-s’hi en petites dosis, és un verí mortífer d’on ja no s’hi pot sortir.
