Quan Antoni Gaudí va començar a projectar el Temple de la Sagrada Família, cap al 1884 i amb només trenta-un anys, ja era conscient que mai no el veuria acabat. Malgrat tot, i amb un bagatge arquitectònic importantíssim, de gran solidesa i vistositat, la seva dedicació quasi exclusiva a aquesta obra, el van catapultar cap a l’èxit mundial que fa, sense dubte, que la basílica s’hagi convertit en el monument espanyol més visitat, per davant de l’Alhambra de Granada i del Museu del Prado de Madrid.
Gaudí va concebre el temple com una barreja de simbologia catòlica i on la imatge de Jesús, la Verge Maria i els Àngels ho inundava tot, a més de la natura que no només tenia un objectiu d’embolcall sinó que formava implícitament part del decorat per entendre la filosofia gaudiniana. La tràgica mort de l’arquitecte català va deixar orfes tots aquells que l’estimaven i apreciaven la seva obra, i en són molts aquells que hi dediquen part del seu temps a fer les peregrinacions pertinents als monuments que va deixar dispersos per tota Espanya. La fatalitat va fer que, a causa de la seva simple i pobra indumentària fos confós amb un captaire qualsevol i no va ser més tard que el van reconèixer dos amics seus que van voler traslladar-lo de l’Hospital de la Santa Creu a una clínica privada. Ell, amb la humilitat i la senzillesa que el caracteritzaven, va manifestar que el seu lloc era allà, “entre els pobres”.
Deixant de banda si el resultat arquitectònic gairebé final s’avé amb els postulats inicials del mestre Gaudí i de si les característiques de les façanes i de l’interior de la basílica són reflex o no del seu talent, sí que és cert que el temple expiatori que l’arquitecte universal va dissenyar no té res a veure amb allò que realment s’ha creat. No són pocs aquells que ja l’anomenen, sense embuts, “parc temàtic” i d’altres són plenament orgullosos de veure com ha esdevingut un símbol no cristià per a la ciutat de Barcelona.
Perquè si algú vol sentir un bri d’espiritualitat, de pau i de religiositat, no pot trobar-les, en primer lloc, ni en els caixers i caixeres que remenen els euros com feien els mercaders en el Temple de Jerusalem, a l’anomenat Temple d’Herodes, ni tampoc en els segurates que controlen els accessos que, com a veritables soldats del rei Herodes intimiden més que ajuden el personal que dispara flashos amb les seves càmeres fotogràfiques. Potser cal baixar a la cripta per a trobar aquella serenor que busquen els fidels i on Gaudí descobria la passió per la vida de Crist.
Ara, començat ja el segle XXI, els voltants de la Sagrada Família són plens d’autocars de turistes, majoritàriament japonesos disposats a pagar els gairebé 24 euros de la visita completa, si fa o no fa, com a Port Aventura amb el 2×1, i amb una minsa i miserable reducció de tres euros per a estudiants i jubilats i encara una vergonyosa entrada gratuïta per a aturats només els dimecres a partir de les 15 hores, i on no poden pujar a les torres per admirar la meravellosa vista de la ciutat. Intentant amollar-se a la situació de crisi generalitzada, només han aconseguit una quota de caritat irrisòria i poc valenta.
L’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa l’estiu posar una iniciativa força interessant per tal de descobrir el patrimoni modernista de la ciutat amb descomptes de fins al 50 per cent en el preu de l’entrada individual a cadascú d’aquests recintes. Una idea que va portar milers de turistes a conèixer una part important de la història de la capital catalana amb col·laboració de les entitats bancàries propietàries dels edificis. Com es pot suposar, la Sagrada Família no és dins d’aquest paquet turístic imprescindible i va per lliure allunyada de la realitat i preferint captar l’atenció dels creueristes que envaeixen la ciutat durant tot l’any. Aquests sí que donen diners fàcils i d’una manera ràpida, malgrat les dificultats d’aparcament imposades per les autoritats municipals.
La indignació planeja pels voltants del Temple. D’una banda els límits a l’aparcament d’autocars, d’altra els propietaris dels bars i restaurants que es queixen que les voreres són plenes de turistes que fan les fotos exteriors i no entren a la basílica, però també dels veïns que van comprar els seus pisos sabent que els tirarien a terra a l’acabar l’obra d’en Gaudí; tot plegat, sumat a la usura, l’egocentrisme financer i el mercantilisme de les autoritats de la Sagrada Família, molt distant de les paraules del Papa Francesc on fa unes setmanes criticava el capitalisme sense límits com a la “nova tirania invisible”.
No saben si a l’acabament del Temple, deixarà de ser expiatori i per tant passarà a ser gratuït. Molt em temo que s’inventaran una nova llei que obligui a pagar i no recuperi mai la simbologia cristiana perduda ja fa dècades, amb el que això significa de decadència d’una església que ignora la realitat i segueix el seu propi camí lluny d’aquells als quals aparentment vol acostar-s’hi.
