Tot i que encara hi ha gent que pot gaudir de les vacances durant el mes de setembre, la gran majoria fa dies que ha començat la rutina i per tant, inicia, d’una banda, l’allunyament de les de l’estiu, i d’altra, la conseqüent mirada cap als ponts que han d’arribar-hi o fins i tot cap les festes nadalenques. Som animals de costums, i ens calen aquestes pauses per tal d’arrencar, no sense recança, doncs és cert que segurament ens agradaria poder tenir més dies d’esbarjo i fer allò que a cadascú el fa més feliç.
La Festa Major de Sabadell ha estat tradicionalment el punt de trobada de molta gent que ha deixat de veure’s durant l’estiu. Així, plegats, sembla que costa molt menys endinsar-se en la nova etapa. Diuen els psicòlegs que aquesta desconnexió és molt bona per a la salut del nostre cervell però ben us puc assegurar que després també és molt més dur el trànsit cap a la feina. Malauradament, els últims anys les festes majors han perdut el tarannà que tenien i han esdevingut força alienes al sentiment majoritari de la població.
Potser tenen raó aquells que reclamen la tornada dels concerts al Parc Catalunya però jo sóc d’una altra època i suposo que ha de ser difícil acontentar tothom. De fet, fa gràcia que a mitjans del mes d’agost ja comencen a recordar-nos la ‘Vuelta al cole‘, mitjançant reclams publicitaris que de manera insistent volen amargar-nos els dies de descans. Després vindran els anuncis de col·leccions per fascicles interminables, descomptes als hipermercats, noves temporades de televisió i ràdio…
L’any comença al setembre i no al gener per a molts col·lectius i les famílies ja s’hi han acostumat. Tant és així que la normalitat esdevé absoluta just el dia que comencen les classes: horaris comercials habituals, posada en marxa de totes les línies d’autobusos, obertura de centres cívics… I després de fugaces explicacions als amics, amigues i companys de feina, les vacances queden guardades en el disc dur del nostre cervell esperant-ne unes altres que, amb molta sort, arribaran l’any següent.
En el meu cas ha estat un estiu molt profitós. He pogut desprendre’m de la feina totalment i, per tant, com he dit, he patit durant uns dies la síndrome postvacacional. He trepitjat mar i muntanya, he llegit, he tastat noves propostes gastronòmiques i finalment, he aprofitat les vacances plenament. Com no pot ser d’una altra manera, viatjar comporta també adonar-se d’altres realitats, a vegades tan properes però tan desconegudes, i viure anècdotes que serveixen, d’una banda per observar l’estupidesa o la intel·ligència de la gent i d’altra per poder explicar-les en aquest article, per exemple. Un dels descobriments d’aquest estiu ha estat Còrdova. Malgrat els 42 graus a l’ombra, l’espectacularitat de la Mesquita-Catedral m’ha sorprès. Però també el barri jueu, la Sinagoga i els nombrosos patis oberts al públic que, tot i la sequera, volien mostrar el seu cantó més verd. I el pont romà, i el Palacio de Viana, i els restaurants on els menús amb cua de toro, flamenquines, salmorejo i pastissos de cabell d’àngel ens obrien la gana a cada moment. La visita a la Mesquita ha estat un dels plats forts. El guia, amb típic accent cordovès, ha estat sublim. Entenedor, pausat, prudent i concret en les seves explicacions, ha causat molt bona sensació entre la vintena de persones que s’havien aplegat aquell dia.
L’anècdota s’ha produït quan una parella de catalans ha volgut fer una pregunta, naturalment en castellà, i no arribaven a construir una frase coherent. L’home intentava ajudar la dona i a l’inrevés però el cas és que no aconseguien materialitzar la seva pregunta en castellà. Sorprenentment, el guia, adonant-se clarament de les seves dificultats ha dit: “No se preocupen, háganme la pregunta en catalán, que les entiendo. Hace treinta años que tengo unos primos en Hospitalet y ya entiendo el catalán sin problemas”. Vaig somriure i vaig sentir un doble sentiment de vergonya perquè aquelles dues persones no dominaven prou el castellà però també d’agraïment cap al guia que entenia perfectament la seva dificultat, amb una normalitat que ja voldríem tenir sempre. La gent del grup va riure i ningú no va mostrar rebuig cap a la parella lleidatana (no diré el nom del poble d’on venien per tal de no deixar-los en evidència). Al contrari, ells van disculpar-se i alguns van afegir que no calia fer-ho. Després, a l’hotel, rumiava sobre la importància de saber idiomes, però encara més de conèixer el castellà.
Sembla mentida que encara es produeixin situacions com aquesta amb un sistema educatiu que en teoria referma el coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya. Es donen massa casos on alguns individus són incapaços de comunicar en la llengua que no és la materna, malgrat l’han estudiada a l’escola. Podem no donar importància a aquest fet.
Jo em quedo amb l’amabilitat del guia que en cap cas va reprendre els catalans per no dominar el castellà, la qual cosa demostra una vegada més que la majoria de les persones estem molt lluny de la confrontació que uns i altres promouen. La realitat és molt diferent a aquella que ens volen vendre. Espero que sigui així per molts anys.
