Ja fa uns quants anys que quan es parla d’un nou curs no es fa només referència a l’àmbit escolar. De fet, aquest queda parcialment relegat i només si hi ha alguna notícia digna de ser esmentada, llavors sí, els mitjans accepten incloure-la a les seves pàgines. Sembla com si els anys ja no fossin naturals i l’aturada estiuenca funcionés com un semàfor en vermell que, després del 31 d’agost es torna a posar en verd i obre el camí cap a un camí de difícil recorregut.
De fet, ja fa dies que sentim que s’engega el curs polític i potser és hora de veure què se’ns planteja, quines línies d’actuació ens mostren les diferents administracions.
Pel que fa a Sabadell, tot pinta igual o pitjor. Després de la ‘no dimissió’ de l’alcalde Bustos, Juan Carlos Sánchez ha definit molt bé la seva trajectòria, clarament al costat de Manuel Bustos i malbaratant la idea que alguns tenien sobre les maneres que d’ell es pressuposaven.
Perduda l’oportunitat de canvi a Ràdio Sabadell i amb l’Ajuntament intervingut per l’Estat, Sabadell ha entrat en un cercle viciós on no s’albira una sortida digna. L’oposició, més desunida que mai, intenta portar les rendes de la ciutat, però es mostra incapaç de traspassar a la ciutadania el greu cas de corrupció que ha significat la fi de l’alcalde Bustos, que, aliè al que succeeix, continua la seva tasca populista d’acostament a les entitats, després del seu estiu sense dificultats econòmiques, fidel a la seva línia d’ostentació molt allunyada de postulats esquerrans.
Veurem si quan definitivament s’aixequi el secret de sumari de les parts que encara són secretes del cas Mercuri, o si algunes de les imputacions es converteixen en acusacions, l’oposició fa el pas a la tan esperada moció de censura que alguns no volen però que en democràcia podria significar una obertura de les finestres amb aire nou. Ningú no vol la ‘patata calenta’, però davant la indiferència dels ciutadans, potser cal ser valent i assumir responsabilitats. També caldrà seguir amb detall la dimissió de la regidora Capdevila, que prefereix apostar per un dèbil PSC català qui sap si per tornar com a candidata a l’alcaldia, amb l’aval de l’executiva nacional i del propi Navarro.
En l’àmbit català, tothom estarà pendent de la cadena humana organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el dia 11 de setembre. Mitjans catalans, espanyols i internacionals enviaran els seus reporters per esbrinar l’èxit o no de la convocatòria. Pel que fa a la política en general, la pròrroga dels pressupostos i el nou objectiu de dèficit per a aquest any suposarà, segons paraules del propi Mas, més retallades que l’any anterior i aquestes ofegaran encara més la sanitat, l’educació, els serveis públics en general i els funcionaris.
El trist paper d’ERC, ofuscat per un sol tema i acceptant totes les retallades imposades per Mas i Montoro, poden provocar les primeres divergències en el partit. La molt probable negativa del govern de Rajoy a la celebració de la consulta, podria fer que els republicans repassessin el seu programa electoral i s’adonessin que els seus votants també volien una opció sense retallades i de valoració dels serveis públics.
Pel que fa al PSC, camina inexorablement cap al precipici; els crítics abandonaran el partit i aquest respirarà tranquil, el que significa que ja sense complexos podran dir que són obertament federalistes i constitucionalistes. La decisió de Carme Chacón d’apartar-se uns quilòmetres de l’epicentre polític espanyol i català, no és gens clara i pot suposar la tornada a Catalunya per jubilar un Navarro indecís i gens carismàtic.
A nivell espanyol, Rajoy seguirà negant la seva relació amb Bàrcenas, però la notícia de la destrucció del disc dur de l’ordinador on hi havia la ‘caixa B’, pot donar un gir inesperat a tot aquest assumpte. S’ha d’estar molt atent a les eleccions europees, que tindran lloc el 25 de maig de 2014. Rajoy se la juga però també Rubalcaba, encara que alguns visionaris polítics pensen que cap dels dos arribarà a final d’any com a líders dels seus respectius partits. Caldrà veure si la remuntada espectacular que les enquestes donen a IU es manifesta a les urnes, ja que, cal remarcar-ho, Espanya és circumscripció única i hi compten tots els vots, sense les restriccions provincials que imposen les altres eleccions.
Finalment, i pel que fa al vessant internacional, la situació a Síria i a Egipte es prorrogarà malauradament i Obama acabarà de definir la seva estratègia amb Al Assad. Fidel als seus principis, la decisió de preguntar al Congrés abans de la intervenció a Síria, li dóna valor però també mostra la seva indecisió i la por a la generalització del conflicte a la zona, ja molt castigada per les guerres i les confrontacions. Palestins i israelians es tornaran a reunir però aquests últims ja han dit la seva construint nous assentaments en llocs ocupats, la qual cosa significa una nova decepció en tot aquest procés. Merkel guanyarà les eleccions del proper 22 de setembre, més per la manca de líder carismàtic al SPD (Partit Socialdemòcrata alemany) que pels aconseguiments de la cancellera. Això suposarà el manteniment de les polítiques d’ajust als països del sud d’Europa i la submissió als dictats del FMI i del Banc Central Europeu.
No oblido el curs escolar, que comença el dia 16 de setembre. Més alumnes a les aules, moltes, moltes menys beques de llibres i de menjador, menys diners per a manteniment de les escoles i instituts, precarietat laboral d’interins i substituts, baixada de sous al professorat i personal no docent… Bé, una situació que voldria que fos diferent però si no hi ha alguna cosa que no veiem, continuarà malbaratant l’educació al nostre país. Caldrà seguir treballant per tal de capgirar aquesta conjuntura o almenys aturar-la del tot.
