Les dictadures han tingut sempre com a objectiu principal el poder dominar-ho absolutament tot. Com el protagonista de la novel·la de George Orwell, els encarregats de manipular les informacions, d’oferir-ne només aquelles que no atemptaven contra el poder establert, de retallar allò que creien no correcte, tenien una feina veritablement engrescadora i feixuga. A vegades se’ls escapaven coses i el poble podia percebre allò que subtilment s’amagava.
L’arribada de la democràcia va acabar amb aquestes pràctiques rutinàries, almenys teòricament, ja que, encara que per una banda s’obria un espai de participació en diversos organismes públics al ciutadà normal, d’una altra, els poders fàctics, pertanyents a les elits de tots els partits, s’asseguraven que res no canviés, sota el paraigua de la democràcia perfectament lligada, hermètica i tancada. Hi havia, hi ha democràcia, és clar, però la participació directa és nul·la, inexistent i, el que és pitjor, vigilada i manipulada.
Des de sempre, els òrgans dels partits han volgut controlar els mitjans de comunicació i, gràcies a les majories absolutes o a pactes de dubtosa credibilitat, la ràdio, la televisió o la premsa en general han estat captives de la llibertat, doncs han caigut en el parany de ‘qui paga mana’ i han rebutjat completament oferir un servei al ciutadà, bolcant-se en servir al poder que els sustentava i sustenta. Aquest fet encara l’estem patint a Sabadell, on no sembla s’entreveu un canvi ni a llarg ni a mig termini.
Els gabinets de premsa de moltes administracions tenen consignes clares, doncs, per tal de proposar als propis serveis informatius, titulars que s’avinguin amb les circumstàncies precises de la política del moment, marcant clarament aquells que poden o no figurar en les portades un dia o un altre. Si convé posar de manifest un titular per tal de tapar una notícia que es susceptible d’interessar massa al lector i això pot suposar un ‘perill’, llavors, sense cap mena d’escrúpols, es manipula, es canvia, s’amaga, sota una altra que es creu que pot ‘salvar els mobles’ en un moment determinat.
La situació a Canal 9, on els professionals tenien prohibit pronunciar la paraula ‘retallades’, és només una gota en l’oceà de mentides i d’accions que tenen com a únic objectiu que el ciutadà percebi una realitat virtual, no real o com a mínim, molt allunyada dels postulats i de les operacions que l’interessen. De fet, podríem pensar que són casualitats, que les informacions apareixen aquí i allà i, s’amunteguen i per tant s’han de reordenar, classificar i arranjar; però és més aviat una causalitat, i ja s’encarreguen els assetjadors de les llibertats de confondre l’opinió pública perquè no pensi més del compte.
No és doncs una casualitat que la notícia de la retirada ‘immediata’, que serà, si és que ho és, a l’abril de 2014, de les pilotes de goma, hagi coincidit en el temps amb la presentació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2014. Si bé es cert que hi havia una campanya endegada per tal d’acabar amb aquestes pràctiques policials, amb una gran implicació per part d’entitats i partits de tota mena, és també completament cert que ha servit per a encobrir i ocultar un dels acords més malignes subscrits entre CiU i ERC, la qual cosa suposa un retrocés en els serveis públics, educació i sanitat, principalment, de més de 10 anys.
Això no és demagògia: és una veritat absoluta avalada per les xifres que no poden amagar-se. La societat aplaudeix la desaparició de les bales de goma com a un gran triomf democràtic, de democràcia real, podríem aventurar-nos a dir, però el cert és que ens han colat un gol extraordinari que no dóna precisament el triomf, sinó la més clara derrota, una derrota que fa mal, que, malgrat petits augments en serveis socials, es tracta del màrqueting al més pur estil feixista de les dictadures del segle passat.
Podriem pensar el mateix de la “casualitat” que la notícia de la posada en marxa de l’AVE Barcelona-París. N’interessa a ben pocs, donades les circumstàncies de crisi actual, però és venut pel Govern i els seus socis com un gran triomf d’infraestructura que “col·loca a Catalunya en un lloc especial”. Paraules, paraules o parole, parole com deia la cançó; només paraules, somriures, encaixades de mans i abraçades de polítics que amaguen els veritables interessos. Però aquesta mena de polític ja barrina immediatament com tapar els altres forats que el preocupen engegant novament tota la maquinària per tal de donar a conèixer allò que creu que pot interessar i amagant les realitats que colpegen les persones.
No ens afalaga tenir governs que intenten despistar-nos, desorientar-nos i desconcertar-nos perquè passem per d’altres camins i ells puguin agafar l’autopista que els porta a aconseguir els seus objectius. La història es repeteix i el poder sempre vol el poder. La por a perdre’l fa, també, inventar-se enemics, inventar-se titulars i malbaratar les informacions creïbles. Per això cal estar atent i vigilant, no deixant-se emportar per allò que ens mostren. Darrere de les notícies ben organitzades n’hi ha sempre una d’amagada, que hi és, és clar, però que cal buscar-la. No és casualitat; és causalitat.
