ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
La Comissió de Governació del Parlament ha admès a tràmit de llei la dissolució del Consell comarcal del Barcelonès i la seva transferència a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Transferència de recursos, competències i, també, deutes. Tot plegat en nom de l’eficàcia, l’eficiència i la simplificació administrativa. Sona bé. I, per més inri, adjudicat tràmit parlamentari per la via d’urgència.
Ara bé, entitats com FEMVallès hem presentat a la mateixa comissió del Parlament propostes per governar el Vallès i ho vam fer amb anterioritat a l’actual iniciativa.
I ja fa una anys amb la llei de l’AMB del 2010 es va aconseguir fusionar dos consorcis (residus – aigua i transport) i una mancomunitat en la flamant institució de l’Àrea Metropolitana a la que ara s’afegirà el Consell del Barcelonès. I per dins, l’AMB treballa actualment per estendre l’àmbit dels transports públics (TMB) de 18 municipis de la façana marítima als 36, consolidant una frontera política sense cap objectivitat metropolitana real.
En canvi, al Vallès, com explica un treball recent fer pels seus dos consells comarcals, que tenim 27 (!) organismes supramunicipals (consells, consorcis, mancomunitats, associacions…) amb una patent necessitat de cooperar. Necessitat que no han precisat el com s’ha de fer. Aquesta dualitat de situacions ens mostra una lògica de forat negre super metropolità engolidor, al costat d’una perifèria destrossada per ell mateix.
Mentre el tràmit del Barcelonès és per urgència, a qualsevol proposta del Vallès se li diu, per elevació, que hem d’esperar a que assolim el nou país. O, combinat amb arguments molt d’anar arran de terra, que esperem a que es faci la nova llei de règim local, les bases de la qual el Parlament i el Govern no volen discutir amb ganes. Perquè “és molt complicat i ja veurem”.
En síntesi: els pobres perden sempre i a més ho mereixem per perifèrics! O potser no: el sistema polític, partits, diputats, circumscripcions provincials… assoleixen una mancança democràtica estructural, i particularment en la perifèria metropolitana. Mani qui mani, tot i les alternances, portem dècades de marginació.
