Durant aquestes últimes setmanes han anat apareixent en tots els mitjans unes fotos fetes pel fotògraf Samuel Aranda i publicades inicialment al The New York Times que reflecteixen amb duresa la crisi que ens ofega. El blanc i negre les fa més colpidores i recorden l’Espanya de la postguerra i no pas un país modern del segle XXI. En Samuel ha rebut prestigiosos premis internacionals que demostren la seva vàlua com a fotògraf i com a fidel retratista de les diverses guerres que inunden el planeta. És segur que tot aquest reconeixement internacional l’ha rebut perquè molt jove va marxar de Catalunya a guanyar-se el prestigi i les mongetes; i ha aconseguit les dues coses.

La pregunta que jo em faig és si valia la pena tot un reportatge d’aquest tipus per a reflectir una part, important, però només una part, de la societat espanyola. Repassant les fotos una i una altra vegada, es dibuixa una Espanya pobre, molt pobre on es diria que la gran majoria de la població hi sobreviu remenant els contenidors i anant als menjadors socials. Si bé es cert que les xifres no ens enganyen i els voluntaris de Càritas i Creu Roja ens alerten de la magnitud de la tragèdia, també és ben clar que, al meu entendre, que en Samuel no ha estat objectiu. Espero en candeletes un altre reportatge fotogràfic on es mostri una Espanya de treballadors en actiu, de gent normal i corrent, sense els extrems que potser només aconsegueixen afavorir la por i la fugida dels inversors. No critico les fotos, critico el moment. No critico què volen mostrar-nos, critico la necessitat de fer-ho ara.

Perquè, no ens enganyem, malgrat la llibertat d’expressió i el dret de l’artista a exposar les seves obres, l’ètica hauria de prevaldre i molt en un moment en què les suspicàcies, els temors, els passos en fals i les relliscades poden fer molt de mal. I tant que la situació és greu! I tant que hem de denunciar les retallades en la sanitat i en l’educació! I tant que hem de sortir al carrer! Però dient tota la veritat. No s’hi val mostrar solament la part que ens convé i deixar de banda el potencial de tota mena que representa Espanya dins el món: turístic, agrícola, cultural…

En Samuel Aranda, en una entrevista publicada al diari 20 minutos, es defensa dels atacs rebuts fins ara dient que volien reflectir els efectes de la crisi. Segurament és cert, però hi ha d’altres efectes que crec que han de quedar al descobert, com ara els emprenedors, el voluntariat, la baixada del consumisme descontrolat, i tants d’altres que queden amagats buscant-ne desesperadament el sensacionalisme més pervers. Perquè els europeus que han estat aquest estiu al nostre país han pogut relacionar-se amb molta gent i, malgrat, com dic, la crisi que ens afecta, també han vist dues cares de la mateixa moneda.

Ja fa temps que sabem com ens veuen els americans. Alguns ens situen a l’Àfrica i gran part ens ignoren. No saben res ni de Gaudí, ni de l’Alhambra ni de Catalunya ni del Museo del Prado, ni de la Mesquita de Còrdova ni de les Illes Medes. Ara passem un mal tràngol que hem de denunciar, sense cap mena de dubte, però hem de ser curosos amb el què fem si volem també ser respectats. Les fotos del Samuel Aranda, Rajoy passejant per Nova York amb un “puro” a la boca, les ànsies independentistes d’alguns il·luminats, el reportatge de la televisió de Taiwan sobre Rajoy i el Rei, són, salvant les distàncies, algunes de les coses que ens sumeixen en el més gran ridícul i en el caos.

Qualsevol altre país, davant l’incertesa i el pessimisme, s’hagués posat les pil·les, buscant els punts d’unitat, pensant en el bé comú i no només en les individualitats i els personalismes. Vull pensar que en Samuel Aranda no ha fet aquest reportatge per fer mal, sinó per mostrar una realitat crua i fermament real. Vull pensar també que no ho ha fet perquè no ha triomfat al seu país. El mal, o el bé, ja està fet.