Els dies 3, 4 i 5 de juliol se celebra la 15ª edició de les jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). L’objectiu de la UPEC, segons s’explica a la seva pàgina web, és “ser un espai d’intercanvi entre ponents i participants”, que combini “la reflexió i l’aprenentatge”, i que intenti donar respostes “pels reptes que té Catalunya”. Això sí, des de la perspectiva de les esquerres. Es tracta, per tant, d’un nexe d’unió entre les ideologies i la cultura d’esquerra catalanes, que vol contribuir a enfortir-les i a difundir-les.
La UPEC celebra les seves quinzenes jornades sota el lema El futur és un país estrany. Els actes seran a Barcelona, i cal inscripció. Hi assistiran alguns ponents sabadellencs com Gabriel Rufián, Xavier Domènech o el propi rector de la UPEC, a qui avui entrevistem, Jordi Serrano.
Aquesta és la 15ª edició de les jornades. Quin és el balanç que fa del que porten fins ara?
La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) va néixer com un instrument de diàleg ideològic entre el conjunt de les esquerres catalanes, per promoure polítiques d’esquerra dels governs. Jo considero que ha estat un gran èxit mantenir, al llarg d’aquests 15 anys, els últims dels quals han estat especialment complicats, l’únic pont de diàleg entre les esquerres catalanes. És quasi un miracle laic.
Per què ho considera ‘un miracle laic’? Des del seu punt de vista, és cert que l’element independentista ha contribuït a una confrontació important de les esquerres?
És evident que a Catalunya hi ha un debat obert sobre aquest tema. En canvi, a la UPEC, on hi ha totes les esquerres, des del PSC, Iniciativa, Comuns, Esquerra Republicana, CC.OO, UGT, etc., hem sobreviscut. Per això dic que és un miracle laic. Ara més que mai es necessiten espais, ponts de diàleg més enllà de la conjuntura política, en els quals es pugui discutir quines solucions trobem pel futur. De fet, hi haurà un debat sobre la proposta federalista, independentista i confederal, amb tres persones importats: el Joan Botella, el Joan Manel Treserras i la Gemma Ubasart. També és, segurament, dels pocs espais a Catalunya on es pot dialogar a aquest nivell. Per tant, considero que això, si sempre ha estat necessari, avui és més necessari que mai, per veure on trobem les solucions.
I afegeixo una cosa que diré a la inauguració i és que, de ponents que han passat històricament per la UPEC n’hi ha dos que estan a la presó, l’Oriol Junqueras i la Carme Forcadell, i dos que estan a l’exili, la Marta Rovira i l’Anna Gabriel.
Em fa la sensació que el fet que hi hagi presos i exiliats és l’inconvenient més gran que hi ha per què en el futur hi hagin polítiques d’esquerres al govern de la Generalitat de Catalunya. Això és una anomalia que cal solventar a curt termini, si no volem acabar semblant Turquia.
Quines seran les novetats d’aquest any?
Aquest any hi ha, per una banda, una conferència inaugural sobre el tema de la justícia entre Turquia i Dinamarca. Hi ha també un debat titulat “dibuixant futurs imperfectes” sobre la proposta federalista, la proposta independentista, la proposta confederal. En l’àmbit de la política més institucional hi haurà un debat sobre les conseqüències del judici històric, i comptem amb dos periodistes: la Patrícia López, que ha investigat les cloaques de l’Estat i ha estat amenaçada de mort; i l’Elisa Beni, que ens explicarà les interioritats de l’aparell judicial, en relació a les rèmores del franquisme. També parlarem de l’anàlisi electoral, després de les eleccions que hem tingut, una darrera de l’altra. Llavors, farem també tres sessions que tenen a veure amb la política, la ideologia, la vida quotidiana i la identitat, que són “cos, sentiments i política”, “identitat i classe social” i “racisme quotidià”, que ens obren a uns debats que, normalment, l’esquerra passa una mica de trascantó, i als quals nosaltres hem volgut dedicar un espai.
També tenim un debat entre els líders de les esquerres, on hi haurà Miquel Iceta i no hi haurà Pere Aragonés sinó Gabriel Rufián, amb la Jéssica Albiach i la Maria Sirvent. És l’únic lloc on un debat entre els caps de files dels partits d’esquerra es dóna cada any, i estem contents de tenir-ho.
I acabem amb un diàleg amb Josep Palà i Pere Camps, sobre la cultura de la primera de les sobiranies. També donem els premis a la plataforma unitària contra les violències de gènere de Lluís Martí Bielsa.
Una cosa molt important aquest any és l’homenatge a Josep Fontana, perquè tenim el Xavier Domènech i la Carmen Esteban, i la participació de vuit personatges molt importants del món de la història, de l’edició, de les esquerres i del compromís tant a nivell català com espanyol. Josep Fontana, potser, és el més savi dels mestres que ha tingut Catalunya durant els últims 50 anys, l’historiador traduït en més idiomes a nivell internacional, i que va estar sempre molt amic de la UPEC. Per això li fem un homenatge.
Com ha evolucionat o canviat l’esquerra durant els últims temps?
Està havent “un terratrèmol silenciós”, com diu l’Oriol Bartomeus. Hi ha un món que s’acaba, un món que emergeix, i moltes contradiccions pel camí. Els resultats electorals de les eleccions són molt diferents avui dels que eren fa 15 anys. Hi ha partits que eren petits i s’han tornat més grans, hi ha partits que no existien i han irromput, hi ha d’altres que eren importantíssims i ja no ho són tant. Hi ha hagut una revolució, en això. Si mirem els resultats de les eleccions de fa 15 anys a les d’ara, que és una manera de veure-ho, hi ha hagut un canvi de 180 graus, i amb moltes contradiccions a sobre.
Quins nous temes s’han introduït en l’agenda pública?
Estem en una societat que ha canviat molt, sortosament, on hi ha identitats construïdes a partir d’elements molt complexes, i que conformen unes societats molt diferents, en les quals, moltes vegades les esquerres tenen dificultats per tenir debats i idees al voltat d’això, més enllà de les més òbvies.
Aprofitant que a les jornades hi participen alguns ponents sabadellencs, podria fer una fotografia de la situació política a la ciutat?
A Sabadell hi ha totes aquests contradiccions de les que parlàvem abans, en termes ideològics, que són a les quals ens dediquem a la UPEC. Després, a la pràctica, a cada lloc té la seva manera d’expressar-se. A Sabadell, els canvis sobtats electorals, al llarg dels últims anys, ens demostren que el panorama és molt volàtil i el que semblava molt segur i determinat no ho és, i el que semblava segur, al cap del temps, ho torna a ser. Depèn de la intel·ligència dels pobles albirant el seu futur dependrà si ens estavellem o anem caminant cap a espais confortables.
A Sabadell, l’extrema dreta no ha tingut cap mena de repercussió, i aquesta és una notícia que ens ha d’alegrar. I en conjunt, fins i tot la dreta més raonable, en tota la història electoral de la ciutat, mai ha passat de vuit regidors, que també és un altre element a retenir. En aquests moments, a més, només en té sis. Per tant hi ha unes certes constants, a la ciutat, de votar sempre centre-esquerra i esquerra, i després hi ha unes variants, que cada cop són més ràpides i fluctuants, sorprenents.
Quines són aquestes variants tant sorprenents de les que parla?
Hem passat de tenir una majoria absoluta socialista, a tenir una majoria alternativa, a tornar a tenir un partit socialista important. Un partit que no estava a l’Ajuntament fa quatre anys i que va irrompre amb quatre regidors i ara en té set. En vuit anys, Esquerra Republicana ha passat de zero a ser el segon partit de la ciutat. Un espai convergent que s’està refundant constantment, i que va perdent força en l’esfera local, però també amb moltes sorpreses. Al final, el mateix dia que Convergència treu un 9 per cent a la ciutat, a les europees treu un 24. Són oscil·lacions a les quals cal trobar-hi una explicació. Fa 35 anys aquest tipus de coses eren impensables, el vot era quasi familiar, de per vida. I avui hi ha unes noves generacions molt més formades i informades que cada vegada que van a votar s’ho pensen i s’ho rumien. I tot és molt ràpid i fluctuant, per altre banda.
