Carles Rossinyol. Autor: David B.

Rossinyol (PDeCat): “sempre he actuat des de l’oposició amb vocació de govern”

  • Sobre Bustos: “hi havia entitats que no ens saludaven per no perdre la subvenció”.
  • Es reivindica: “vaig agafar un grup municipal amb tres regidors, el vaig dur a cinc i quan no em presento torna a tres”.

Després de 12 anys com a regidor, sempre a l’oposició, Carles Rossinyol, de Convergència Democràtica i PDeCat, deixa aquest dimecres la seva acta de regidor. Aquesta és la seva darrera entrevista com a regidor. 

El càrrec de cap de l’oposició no existeix formalment, però si existís hauria recaigut en ell durant bona part del temps. Pero manté que ha intentat des de l’oposició tenir vocació de govern i buscar sempre l’equilibri entre la despietada oposició d’alguns i el cofoisme habitual dels governants.

Rossinyol ha estat el convergent que més a prop ha estat de ser alcalde. Només hagués hagut d’activar la moció de censura contra Bustos en els dos mesos i mig que van anar de l’esclat del cas Mercuri i la dimissió de l’alcalde. Però no ho va fer perquè “allò hagués durat dos mesos” i hi havia “doble moral” entre alguns grups a l’esquerra del PSC. Sis anys i mig després, ho continua defensant. Marxa crític amb el “rodet” del quatripartit, amb l’estil Juli de demanar “contractes d’adhesió” i reinvidacant-se vistos els resultats de Junts per Sabadell. Assegura que ara la ciutat necessita com aigua de maig un govern centrat en la gestió. Aquí repassa la seva trajectòria a l’Ajuntament. 

Quan va entrar al ple l’any 2007, s’hi pensava estar 12 anys?
La veritat és que pensava estar dos mandats. Era el que jo tenia en el cap. De fet, fins dos anys abans que acabessin aquests vuit anys continuava pensant el mateix. Però seguir fins ara va tenir a veure amb el cas Mercuri. El meu partit va valorar que si em presentava teníem més possibilitats de treure un bon resultat que si es presentava un altre. Bàsicament, perquè hi havia gent que em coneixia i qui em coneixia em valorava més.

Quan vostè entra a l’Ajuntament CiU passa de tres a cinc regidors i el PSC de Bustos perd la majoria absoluta. Hi havia més joc que fins aquell moment. 
Els inicis van ser molt il·lusionants però molt durs. Vaig posar com a condició per ser candidat que se sortís del govern municipal. En aquell moment no sabíem el que passava però no ens agradaven algunes coses que veiem. Aquella manera de fer política de Bustos era molt dura i molta agressiva. Davant de la meva condició de sortir del govern, l’alcalde Bustos ja va pressionar a tota la comarca perquè a tot arreu on hi hagués pactes entre PSC i CiU es trenquessin. Tot això ja abans d’entrar, amb més pressions als mitjans de comunicació, calúmnies, molta agressivitat contra mi i el meu equip. Al final vam aconseguir passar de tres a cinc regidors i que el PSC perdés la majoria absoluta. Això desencadena el cas Mercuri. Ells perden la majoria i es veuen obligats a acordar coses amb el regidor del PP Jordi Soriano. El Mercuri explota quan l’anterior conseguidor i el nou conseguidor, Jordi Soriano, es barallen. Passar de tres a cinc regidors va ser molt transcendent per la ciutat.

Però l’inici va ser dur. Estàvem en actes i hi havia gent d’entitats amb qui teníem relació que no ens saludava i després en privat ens deien que tenien por que els treguessin la subvenció. Tot era una atmosfera molt densa que vam anar estovant mica en mica i vam normalitzar les relacions amb les entitats o els mitjans.

Des del seu punt de vista, podia haver-hi regidors del govern que no coneguessin aquesta atmosfera? Era possible que regidors com Josep Ayuso o Marta Farrés no sapiguessin aquest clima?
Podria ser molt possible sí. El PSC tenia un grup gran amb algú que remenava les cireres, que era Bustos i el seu entorn. Després un segon grup de gent que no hi participaven però sabien coses. I una tercera línia que no tenien perquè saber res. És molt possible els regidors que ha esmentat no sapiguessin res.

Si les eleccions del 2007 van ser un èxit, esperava més dels comicis del 2011?
Esperàvem créixer perquè el PSC va baixar a tot arreu. A Sabadell també ho va fer però també és cert que quan hi ha alcaldes consolidats les crisis cícliques de les marques els afecten menys. També ha passat ara amb Junts, on alcaldes consolidats han perdut una mica però han aguantat. Això va passar el 2011 amb Bustos. L’alcalde estava molt consolidat i gestionava el poder com el gestionava. Però nosaltres esperàvem fer un salt qualitatiu i quantitatiu que no va poder ser.

Tot va canviar el 27 de novembre de 2012 quan esclata el cas Mercuri i es canvia el paradigma a la ciutat. Com recorda aquells dies?
Quan passen aquestes coses és molt fàcil fer sang i potser per deformació´professional, vinc del dret, crec que qui ha fet alguna cosa ha de pagar però no es té l’excusa perquè gent que no ha fet res acabi rebent. Calia destriar qui estava en primera línia, qui estava en segona i sabia i per tant tenia alguna responsabilitat i qui no tenia cap culpa. Mai tot s’hi val. Vam intentar un equilibri com hem fet tots aquests anys.

Carles Rossinyol. Autor: David B.
Carles Rossinyol, aquest dimarts. Autor: David B.

En aquell moment CiU liderava l’oposició i si haguessin volgut fer una moció de censura segurament l’haurien coordinat i Rossinyol hauria estat alcalde. Per què no van ser més proactius?
Perquè no teníem clar que el govern que sortís de la moció de censura aguantés més de dos mesos. Hi havia gent amb discursos molt agressius que parlava amb un to molt diferent amb el Partit Socialista. No volíem una moció de censura que durés un telediari i que després es restablís el PSC amb la imatge de que el govern de la moció no s’aclaria. L’haguéssim fet si haguéssim vist que arribàvem a final de mandat fent coses en positiu de la ciutat i deixant el cas Mercuri en mans dels jutjats. Però hi havia doble moral d’alguns grups municipals a l’esquerra del PSC.

Tornaria a fer el mateix?
Sí, perquè tenia i tinc clar el que passaria.

No està d’acord que van perdre la major oportunitat de la història d’un militant de Convergència de ser alcalde de Sabadell?
Potser sí, però hagués estat alcalde dos mesos.

Quan Bustos dimiteix i entra Sánchez, decideixen fer-li un vot de confiança per donar estabilitat. Però la campanya del 2015 no va donar premi a aquesta política i van arribar partits nous i els van avançar per totes bandes. De cinc a quatre regidors i de segona força a cinquena.
Sí, però amb un partit de 5, el PSC, i quatre forces empatades a 4. Pensàvem que molts votants ens farien confiança però a tota Catalunya, com ara també, ERC va treure molts bons resultats i CiU uns mals resultats. I va passar també a Sabadell, malgrat que vam aguantar més que a la resta de l’àrea metropolitana. Les eleccions van donar un empat a quatre. La ciutadania va dir que hi havia un problema de corrupció, van expulsar el PSC que va perdre vuit regidors, i vam interpretar que allò era un mandat i així ho vam repetir, de que tocava un govern de concentració, el 4×4 que es deia, que donava estabilitat absoluta i tothom havia d’afluixar de les seves dèries i apostar per la pura gestió, que ja convenia i per cert segueix convenint a la ciutat. Però ens vam trobar el sectarisme dels partits, que va fer impossible l’acord 4×4. En aquell moment Esquerra feia ja com ara. Esquerra volia i vol contractes d’adhesió. I vam dir que no, que calia posar-nos d’acord, entrar els quatre al govern.

Vostè diu que ERC demanava al 2015 el xec en blanc que ara Podemos diu que els han demanat a ells?
Sí. Però fa quatre anys els va sortir bé i ara és diferent. És aplicar el sectarisme que els ha anat malament com a govern. En política es posa el programa sobre la taula i es reparteixen àrees de gestió, clar que sí. En aquest àmbit es nota que el PSC té més experiència perquè ara han ofert a Podemos programa i àmbits de gestió. Els contractes d’adhesió els tenies a Telefònica quan hi havia un monopoli, però ja ni això.

Carles Rossinyol. Autor: David B.
Carles Rossinyol, al grup municipal del PDeCAT. Autor: David B.

A partir d’aquelles negociacions, vostès es van sentir exclosos i les bases de relació amb el govern quatripartit amb CiU van ser dolentes. No s’han redreçat en tot el mandat.
Ho vam intentar. Per la investidura ens vam votar nosaltres mateixos. Ells [Esquerra] es van sortir amb la seva, van tenir majoria suficient per formar govern i després tot ha evolucionat com ha evolucionat. Nosaltres som poc fonamentalistes i molt pragmàtics. Vam parlar amb Esquerra i amb el Juli [Fernàndez]. Ell sempre parlava d’una tercera via i  nosaltres sempre dèiem el mateix: ‘els acords són estar a fora o estar a dins’. Li preguntàvem que era la tercera via.

I quina és la tercera via?
Ell parlava d’això però mai acabava d’escriure cap proposta. No va aparèixer mai i va haver-hi un moment que vam deixar de parlar d’això i vam passar a la dinàmica normal entre govern i oposició. I és trist reconèixer-ho: els vuit anys de govern del PSC hi havia hagut molta relació entre govern i oposició, fins i tot amb Bustos. Es negociaven coses.

Vol dir que hi ha hagut més rodet amb el quatripartit que amb Bustos i Sánchez?
Sense cap mena de dubte.

Com aquest govern tenia molta feina en posar-se d’acord després ja no esmerçaven en tocar ni una coma del seu acord. Aquests darrers quatre anys el rodet ha estat increïble. Era indiferent tot el que fessis o deixessis de fer.

En aquests quatre anys, el procés ho ha marcat gairebé tot. Sobretot Esquerra també la Crida recorda que sou l’únic partit independentista que ha votat dues vegades contra dos alcaldes independentistes.
Sí. No ens van voler. Què hauríem d’haver fet? Ells ens ho tiren per la cara i han preferit tenir dos partits no independentistes al seu costat. El que està clar és que hi ha uns partits independentistes de Sabadell que no ens entenem, i en tot cas és igual culpa d’uns que d’altres malgrat que jo pugui pensar que és més culpa d’uns que d’altres.

Parlant de procés, vostè ha fet una evolució en 12 anys del nacionalisme a l’independentisme de pedra picada. Com ha estat aquest procés personal?
És el que han tingut molt votants i quadres de l’antiga Convergència. Un dels punts claus és la sentència del TC sobre l’Estatut del 2010. Molta gent va canviar de plantejament, en el meu cas, a pesar meu. Jo creia que era possible viure en un estat que respectava la diversitat, que un país com Catalunya es pogués trobar còmode. Però a partir del 2010 vam arribar a la conclusió que això hagués estat bé però que no seria mai possible, i que calia buscar alternatives. Al final vivim a Catalunya i volem que la nostra gent estigui el millor possible. Com molta gent vam començar a mirar cap a aquesta altra possibilitat, cosa que sumada a les actituds xulesques i agressives de l’Estat han anat consolidant-nos fins arribar a ser independentistes de pedra picada. He vist gent molt conservadora que segueixen sent molt conservadors però ara també són independentistes.

Com ha viscut l’evolució de Convergència en aquests anys, la creació del PDeCat, la formació de Junts o la Crida Nacional?
Hem fet malament moltes coses. No hauríem d’haver canviat de nom. Hi havia coses que no estaven bé, però havien passat a molts altres partits. Hi havia corrupció, però el que ha passat també ha succeït a molts altres partits, com mostra l’hemeroteca. Però allò [el cas Pujol] pel tarannà de la gent de Convergència ens va incomodar molt. La immensa majoria de gent de Convergència són molt honestos però ens va trasbalsar molt. Tot va començar amb un tema que ha prescrit i no era delicte sinó falta administrativa per fer una cosa malament, que era no pagar uns impostos Jordi Pujol. Judicialment ha quedat en no res. Zero.

S’havien de canviar formes de fer al partit però vam ser més papistes que el Papa i vam canviar de nom i d’estructura, cosa molt complicada en un moment molt complicat. I ha estat molt difícil de gestionar i ara ho estem patint. Ara necessitem asserenar-nos i com a partit una cosa bàsica: com ens diem, què defensem i quins són els nostres lideratges.

Si no ho fem, estem condemnats a patir molt com a partit. L’espai que ha ocupat Convergència continua existint. Hi ha molts que volen ser centristes però d’igual forma que nosaltres no podem fer de cupaires els altres no poden fer de centristes perquè això o ets o no ho ets.

És partidari de reforçar el PDeCat o bé la Crida Nacional?
El PDeCat totalment. El teixit és que PDeCat acaba sent Convergència, i és la gran força de qualsevol partit, la identificació de la gent amb un projecte. La Crida té un molt bon lideratge, el president Puigdemont, però aquí s’acaba. La prova és que cada cop que hi ha eleccions la Crida ha usat l’estructura del Partit Demòcrata: la gent que està a tot el territori. Cal preservar el PDeCat i cal buscar una solució perquè un instrument no fagociti un altre. O un divorci o buscar un encaix per recomposar un espai central.

Tornant a Sabadell vostè acaba ara però dissabte torna una antiga companya de grup, Lourdes Ciuró. Com valora la campanya que ha fet, el resultat i l’horitzó que pugui tenir els propers quatre anys?
El resultat ens han anat malament en general a tot arreu. A Sabadell no ha passat res diferent que a altres llocs. Era molt difícil revertir les dinàmiques de marca, que són potents. Quan algú és alcalde pot aguantar per la presència, pel coneixement que té la gent, però des de l’oposició és difícil.

També pot ser que la gent no hagi acabat d’entendre que la idea de renovació sigui la d’una persona que ha estat quatre anys al meu equip. Potser la gent no ho ha acabat de veure. Però el resultat és que les eleccions a Sabadell no han anat bé. Al final hi ha una sensació curiosa: vaig agafar un grup municipal amb tres regidors, el vaig dur a cinc i quan no em presento torna a tres…

A partir de demà, no farà política municipal. Què farà?
L’etapa de la política municipal es tanca. Qui ho deixa no es pot dedicar a tocar els nassos a qui es queda. Això no ho faré. Però la política em continua agradant, sóc conseller nacional del PDeCat i estic en òrgans del partit. Estaré allà on el Partit Demòcrata vulgui que estigui.

Després d’aquests 12 anys com l’agradaria ser recordat?
Com una persona que ha estat a l’oposició a Sabadell però sempre ha actuat amb vocació de govern i honestedat. Quan hem votat a favor, ens hem cregut la proposta i si haguéssim governat.

Fotos: David B.