Foto portada: el fòssil de pangolí. Autor: ICP.

A 34 anys de mort, Miquel Crusafont ‘descobreix’ un nou fòssil

Al paleontòleg Miquel Crusafont (Sabadell, 1910-1983), encara li va quedar molt per dir i escriure sobre els milers i milers de fòssils que descobria. I això que va publicar la ingent quantitat de 480 articles en revistes científiques homologables a les que ara ressenya el Science Citation Index, l’indicador de major crèdit en la valoració dels treballs de recerca. Pràcticament tots ells sobre peces inèdites.

Tant és així que el Journal of Vertebrate Paleontology, una d’aquestes revistes, acaba de donar a conèixer una autèntica joia inèdita entre tantes com Miquel Crusafont va descobrir. En concret, l’únic pangolí -exòtic mamífer insectívor, ara localitzat a Àfrica i Àsia- datat en 16 milions d’anys i trobat a la Península, el qual no va arribar a descriure en la publicació que li hauria correspost.

L’article d’ara al Journal of Vertebrate Paleontology és obra d’un equip d’investigadors liderat per David M. Alba, director des de fa un any de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. I el fòssil, d’un fèmur amb detalls molt específics, és des del 1975, almenys, als magatzems d’aquesta institució científica, en la seu que té al carrer de l’Escola Industrial.

El director de l'ICP, David M.Alba.
El director de l’ICP, David M.Alba.

David M. Alba va saber-ne de l’existència en llegir apunts autògrafs de Miquel Crusafont. Segurament, els llegia arran d’altres temes, indubtablement importants.

“No és infreqüent que els investigadors recuperin fòssils extraordinaris dels calaixos i armaris dels museus, però és molt rar descobrir fòssils de les col·leccions de la pròpia institució en llegir escrits de fa 40 anys”, justifica el Dr. Alba.

Aquest pangolí té molt d’excepcional, i no perquè els vuit gèneres d’aquesta família ara existents -quatre a l’Àfrica i i quatre a l’Àsia- siguin els més traficats, és a dir estraperlats, i per tant amenaçats al món, superant fins i tot els de rinoceronts o elefants. Del Miocé, entre els quals aquest de fa 16 milions d’anys, només se n’han trobat fòssils a Alemanya i França. Per ara, cap altre a la Península.

I encara més: aquest fòssil prové del Papiol, entre Rubí i Molins de Rei, o sigui en plena conca del Vallès-Penedés, que pels jaciments del Miocé va ser coneguda en temps com “paradis des palèontologues” en expressió del Dr. Jean Piveteau catedràtic a la Sorbona, col·lega i amic del Dr. Crusafont, i així mateix il·lustre. I, cosa més important, aporta dades noves sobre aquells pangolins. És el punt on el Dr. Alba es fa fort:

“Aquest fèmur se sembla al de Necromanis i al d’altres pangolins extingits per ser més primitiu que el dels representants actuals del grup. La presència d’una petita depressió (fovea capitis) en el cap del fèmur o d’un tercer trocànter ben desenvolupat que sobresurt de l’eix ossi, són una mostra d’aquests caràcters primitius”, explica com a científic que és. I acaba d’explicar: “No queda clar si les petites diferències que mostra el fòssil en relació amb altres fèmurs de Necromanis reflecteixen simplement la variació normal entre individus de la mateixa espècie o si es tracta d’espècies diferents. Atesa l’escassetat de restes disponibles, l’espècimen ha estat assignat temptativament a Necromanis cf. franconica, que ja s’havia descrit”.

Els pangolins són ara tan rars, i tinguts per suculents, que a l’Orient n’arriben a pagar bastant més de 1.000 euros pel quilo de carn. Viuen en selves tropicals, es pengen dels arbres per mitjà de la cua prènsil, i estan recoberts d’escates de queratina, com les de les ungles humanes i les d’altres mamífers. El nom els ve de la veu malaia “pang guling” (el que s’enrotlla, o cargola). Així es defensen.

Tenen més cua (de 60 a 80 centímetres segons espècies) que cos (de 30 a 60) i la llengua encara més llarga. L’enfonsen en termiters i formiguers dels quals s’alimenten. Poden menjar 400.000 formigues diàries. S’entén, per tant, que segons la inevitable viquipèdia, tan sols sis zoològics al món n’exhibeixin exemplars, que en captivitat la supervivència sigui baixíssima, i la reproducció gairebé nul·la.

Al Papiol, aquell exemplar va viure a l’indret d’una cantera d’argiles en el mas de Can Cerdà. La cantera es va esgotar, i amb ella el jaciment. Per molt que el Papiol sigui ric en minerals, per la mina Berta de plom i plata i per tot de pedreres, en la paleontologia del Vallès-Penedès és molt més pobre que jaciments com Can Llobateres (9,5) milions d’anys  o els d’Hostalets de Pierola (11’9).




Però aquest jaciment consta entre els més antics del Miocé del Vallès-Penedés. I a pocs metres per sota, es van trobar “sediments marins corresponents a la inundació de la conca en un moment de pujada del nivell del mar fa uns 15 milions d’anys, molt rics en mol·luscs tropicals”, que observa Isaac Casanovas,un altre palentòleg de l’ICP Miquel Crusafont i coautor de l’article al cas junt amb Víctor Vinuesa, Ashley S. Hammond i el dit David  M. Alba.

Els jaciments més significatius d’aquell moment crític però puntual de canvi climàtic, són més al Penedés que al Vallès. “Són importants, (aquests jaciments i més en concret aquell de Can Cerdà)  perquè coincideixen amb un període breu d’escalfament global, que va culminar amb la inundació de la conca (del Vallès-Penedés) al pujar el nivell del mar”, valora Isaac Casanovas.

I els pangolins del Papiol, a part de amb tèrmits i formigues per ells imprescindibles, van conviure “amb senglars (Listriodon lockharti), petits artiodàctils -parents de cèrvols, antílops i similars- (Cainotherium miocaenicum), piques -parents dels conills- (Lagopsis penai), erinacèids -parents dels eriçons- (Lanthanotherium piveteaui, n’és la localitat tipus), rosegadors indeterminats i tortugues”, que detalla igualment Isaac Casanovas.




Era el medi tropical i talment selvàtic, pletòric de fauna i flora, característic del Miocé al Vallès-Penedés, que va donar vida a hominoideus crucials en l’evolució: a Can Llobateres, en terme de Sabadell, al cèlebre Jordi (Hispanopithecus laietanus) i a Can Mata als Hostalets, els no menys emblemàtics Lluc (Anoiapithecus brevirostris) o Pau (Pierolapithecus cathalaunicus), els legendaris “graons perduts”.

David M. Alba (Barcelona, 1975), autor d’aquest nou article i encara recent nou director de l’ICP Miquel Crusafont, s’ha format com a científic en aquests jaciments del Vallès-Penedés. És especialista en hominoideus del Miocé, amb més de cent articles publicats a revistes, entre les quals Science, incloses al Science Citation Index, i és a més a més coeditor del Journal of Human Evolution, la revista més prestigiosa en paleoantropologia i evolució humana.

I, respecte als pangolins actuals, potser vingui a tomb un acudit dels brutalment racistes atribuïts al Duc d’Edimburg, consort de la reina Isabel II d’Inglaterra. Diu així: “Si té quatre potes i no és una taula, i sí en té dues i no es una persona, què passa? Doncs que venen els xinesos i s’ho mengen”. Pels preus a què en va la carn, d’estraperlo, de pagodí no en mengen tots els xinesos. Només els qui els ve de gust, s’ho poden pagar i, sovint, els que tenen occidentals als qui convidar. I així serà que dels pagodins només en quedin els fòssils.

Text: Josep Ache

Foto portada: el fòssil de pangolí. Autor: ICP.