Joan Cuevas

Joan Cuevas (Fundació Bofill): “La preinscripció telemàtica pot accentuar els prejudicis”

  • “La població vulnerable tria proximitat, i la població afavorida descarta escoles”
  • Confinament: s’hauria d’haver tingut en compte la importància d’una institució com l’escola, per l’acompanyament socioemocional de l’alumnat.

El termini per realitzar les preinscripcions escolars acaba el 22 de maig, amb la novetat que aquest any s’hauran d’haver efectuat telemàticament. Aquest fet esdevé una dificultat afegida, especialment per a les famílies vulnerables que, habitualment, tendeixen a inscriure els nens de forma tardana. A més, arran de la crisi del coronavirus, el curs ha hagut de derivar a realitzar-se de forma virtual, amb les necessitats tecnològiques que això comporta, i que afecten més directament a aquests infants amb menys recursos. En quina situació es troben els alumnes de Sabadell? Com cal actuar des de les administracions per evitar un increment exponencial de la segregació escolar? 

Parlem amb Joan Cuevas, cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill. Cuevas és llicenciat en Ciències Polítiques (UAB) i Màster en Polítiques Públiques i Socials (UPF). Des de l’Ajuntament de Sabadell va liderar el disseny i execució del Pla Estratègic d’Acció Social de Sabadell (PEAS 2015-2025), va assessorar en el Pla per a l’Equitat i l’Èxit Educatiu de Sabadell i va liderar la coordinació de govern i l’elaboració i desplegament del pla de mandat 2015-2019. També ha treballat vuit anys a la Fundació Pere Tarrés i és autor del llibre Transformar des de la política (Edicions Els Llums). 

La preinscripció educativa es fa per primera vegada en confinament i bàsicament de forma telemàtica. Quins efectes creieu que tindrà en la preinscripció?
La majoria de famílies més que escollir un centre el que fan és descartar-ne els que fan més por.

Moltes vegades, per poder descartar centres es fa ús de rumors o d’informacions secundàries. La població vulnerable tria proximitat i la població afavorida descarta escoles. Amb una preinscripció on no pots anar al centre a informar-te o a sessions on els centres exposen quin és el seu projecte educatiu, doncs ens fa preveure que incrementarà i accentuarà els prejudicis, i no tenim els mecanismes de portes obertes, de sessions en què es presentin diferents centres o de l’acompanyament que a vegades fa l’Ajuntament a les famílies que es van a informar i van als serveis municipals a saber-ne més. Aquest és un primer element que ens preocupa bastant.

Sabem que s’està incrementant ràpidament el nombre de famílies vulnerables. El que sabem és que aquestes famílies vulnerables tenen menys connexió a xarxa, menys dispositius, menys contactes que els puguin informar de quan es fa la preinscripció i a on, amb quins mecanismes. El que ens preocupa molt és que aquest increment de població vulnerable s’inscriguin fora de termini. Sempre hi ha matriculació fora de termini i principalment és de població vulnerable. Per tant ens preocupa molt que en aquest cas, que a més a més és digital i en situacions d’estrès molt grosses, s’incrementi bastant.

Una cosa que també ens preocupa, aprenent de l’anterior crisi econòmica, és que la mobilitat residencial dels més vulnerables s’incrementarà molt. La gent es trobarà en situacions límit i es reagruparà en algun habitatge d’algun membre de la família, d’algun contacte o haurà de canviar perquè no podrà fer front als pagaments. Això el que fa és incrementar la matrícula fora de termini o el que es diu la matrícula viva, que és quan ja ha començat el curs, no saps on t’has d’apuntar, en última instància t’acabes movent a un habitatge i allà portes el nen a escola. Tot això ens preocupa molt perquè els mecanismes que hi ha ara per detectar aquest alumnat i distribuir-lo, no estan prou afinats.

Molt sovint es parla d’aquest concepte però que significa realment, a la pràctica, en llenguatge planer: la segregació escolar. Quines en són les seves causes i quins efectes té sobre la societat?
En abstracte, el concepte és quan la xarxa escolar, enlloc de tenir cada centre amb una diversitat equivalent d’estudiants, el que ens trobem és una xarxa escolar on hi ha centres getto, és a dir, on hi ha alumnat desfavorit amb alumnat desfavorit, i en canvi centres on trobem la situació contrària: alumnat afavorit amb alumnat afavorit. Això a més de ser moralment i èticament negatiu, té una conseqüència secundària molt important: quan l’alumnat vulnerable va amb alumnat vulnerable, quan acaba l’escolarització als 15 anys, té l’equivalent a 2’5 anys menys d’escolarització. Això si ho mesurem amb resultats educatius.

Quan la xarxa escolar està segregada, hi ha més abandonament escolar, més episodis de problemes de cohesió social. Inclús als municipis o països on hi ha més segregació escolar, és on hi ha també, a la llarga, més atur i menys creixement econòmic.

Això té una repercussió a llarg termini pel conjunt de la societat. Una idea important és que quan parlem de segregació escolar, no estem parlant de posar una prestació més a l’educació o acabar de millorar l’educació, és un element fonamental de país o de municipi. Això té conseqüències molt grosses.

Quan hem estudiat les polítiques públiques per poder fer front a la segregació, no hi ha un únic mecanisme. El que cal tenir és molts petits mecanismes que el que van fent és poder detectar a les famílies vulnerables i poder-les distribuir de manera heterogènia i a la vegada, a les famílies més afavorides, poder posar mecanismes per rebaixar prejudicis i acompanyar-los perquè es distribueixin també. Això va de distribuir els col·lectius més vulnerables i els menys afavorits.

I, en aquest sentit, quan parlem d’alumnat vulnerable, a què ens referim exactament?
Ens referim sobretot a alumnat que per raó d’origen no entén la llengua o que per raons socioeconòmiques està en una posició molt feble. Aquí entren ingressos, nivell cognitiu de la família, estat en què està l’habitatge, i altres elements.

Creu que una solució a la segregació és injectar recursos en aquests centres que aglutinen alumnat vulnerable?
Sí, totalment. Una de les mesures clau és la que diem la política de reforç de recursos. De fet, els països més avançats el que estan fent és tenir un finançament asimètric en els centres educatius. Això vol dir que no donen a tothom per igual, sinó que donen en funció de la seva composició social i la seva complexitat. De fet, aquí a Sabadell tenim l’exemple d’uns quants centres Magnet. En els centres Magnet s’ajunta una institució de prestigi del món acadèmic o científic amb un centre educatiu. Llavors refan el projecte educatiu de centre amb la col·laboració de prestigi. El que porta més recorregut és el Samuntada. I va una mica d’això: en un moment en què un centre comença a tenir una composició social més difícil, en lloc d’abandonar-lo, és donar-li un suport pedagògic, acompanyar-lo, posar-li més reforç pedagògic, posar-li més recursos. Els resultats positius d’això, jo crec que en el Samuntada són més que evidents.

Per tant, aquest mètode sempre funciona?
No funciona en els casos de centres que ja estan en uns nivells molt elevats. Per exemple, quan passen del 70 o 80 per cent d’alumnat vulnerable, la solució magnet no funciona perquè no és suficient per aixecar el vol.

Sabadell és una de les ciutats amb major segregació escolar, tot i que ha millorat darrerament. Què caldria fer per millorar? I quins resultats es tindrien a llarg termini si millora aquest fenomen?
El primer element que Sabadell hauria de millorar és el fet que detecta poc alumnat vulnerable. El curs 2018-2019 només va detectar a P3, un 6,6 per cent de l’alumnat com a vulnerable. Tenint en compte que el risc de pobresa entre els infants de Catalunya està al voltant del 30 per cent, per tant Sabadell deu estar al voltant d’això, estem molt lluny de detectar tot l’alumnat que realment és vulnerable. Fins i tot, si ens mirem dades de l’alumnat que rep beques ‘menjador’, està al voltant del 18 per cent, per tant, una altra vegada, amb aquest 6’6% que identifiquem, estem molt lluny de la realitat.

Per detectar, demanen al departament d’Educació de la Generalitat, que entenem qui té el paper, que estableixi criteris de qui ha de ser alumnat vulnerable i qui no. Tot i això, sabem de molts ajuntaments que ja han establert aquests criteris i que estan detectant a una part de l’alumnat molt més propera a la realitat. Mataró pot ser un.

El segon punt és que un cop es detecti aquest alumnat, hi hagi una reserva de places suficient a totes les escoles. Això també a Sabadell es pot millorar. Ara mateix, a Catalunya, de mitjana, a Sabadell tinc entès que segons les zones és diferent, però per norma general es reserven dues places per aula per alumnat vulnerable. Tenint en compte el 18% de beques menjador, això ens hauria de situar com a mínim a unes quatre places per aula. Per tant, hauríem d’incrementar aquesta reserva de places, i hauríem d’aguantar aquesta reserva fins el setembre.

Un error pot ser dir ‘sí, faré la detecció’ però que al final es quedi en el paper i no ho facis. Per tant, el que demanem és muntar dispositius per poder fer aquesta detecció. Els ajuntaments que ho fan millor es posen d’acord Inspecció d’educació, l’Oficina Municipal d’Escolarització i serveis socials amb qui acaba dient formalment qui és un alumne vulnerable, que són els equips d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAP) de la Generalitat.

Després de dos mesos de confinament, en els darrers dies s’ha generat un cert debat, sobretot arran d’un article de Roger Palà a Crític i d’una petició de l’alcaldessa de Barcelona, enfocats a demanar l’obertura de les escoles. Creu també que la tornada a l’escola hauria de ser una prioritat?
Estem en moments excepcionals.

S’han de tenir en compte els criteris de salut pública, però en el procés de decisió s’hauria d’haver tingut també en compte, i encara estem a temps, la importància d’una institució com l’escola, per l’acompanyament socioemocional de l’alumnat, especialment dels més vulnerables.

En períodes on no hi ha escola, a l’estiu, es produeix el Summer Learning Lost, pèrdua d’aprenentatge d’estiu. El que trobem és que l’alumnat més afavorit pràcticament no té pèrdua o inclús avança, perquè té un entorn que l’incentiva a generar aprenentatges, i en canvi, l’alumnat vulnerable va enrere, de mitjana uns 2’5 mesos.

El que ens preocupa molt és, quan arribem al setembre, que portarem sis mesos sense, estudis molt recents que s’estan publicant parlen que hi haurà el doble de pèrdua d’aprenentatges per l’alumnat vulnerable. Perquè s’entengui en casos concrets, estem parlant del cas de famílies d’origen immigrant que no tenen llibres a casa, no tenen accés a la lectura, i que l’infant just ara començava a llegir. El fet d’haver estat sis mesos a casa haurà significat una pèrdua total. En canvi, la resta d’alumnat, que sí que té accés a llegir alguna cosa a casa seva, ho haurà mantingut o haurà avançat una mica. Així ens podem plantar al setembre, en gran escala.

És molt preocupant en el cas de les transicions sobretot de l’ESO a postobligatòria, perquè amb l’alumnat que està motivat, el docent des de l’escola pot establir un vincle perquè pugi cap a FP, Batxillerat o un programa de garantia social. Sis mesos de desconnexió sense el referent de l’institut fan preveure un augment de l’abandonament.

Per tant, l’ideal és tornar a obrir l’escola, però si realment és impossible tornar a obrir l’escola abans de les vacances d’estiu, el que estem demanant són programes d’estiu enriquits, encara que sigui en grups molt petits, que tinguin una part de lleure educatiu, i una part socioemocional, i una més acadèmica, per aquests tipus d’alumnes com el que explico que fa quatre mesos que no han tingut accés a la lectura.

Programes només per a famílies vulnerables o per a tothom?
Si pot ser fer-los per tothom, per tothom, perquè preferim que no sigui segregat, un programa d’estiu. Però com que sabem que especialment l’àrea metropolitana ho tindrà molt difícil per fer casals d’estiu per tothom, si no es pot fer per tothom, fer-los per l’alumnat vulnerable. Treballem amb els centres d’alta complexitat per assegurar la seva matriculació a aquests casals d’estiu. Això, econòmicament hauria de ser possible i des del punt de vista de salut pública també hauria de ser possible.

Quins efectes pot tenir per als infants estar sis mesos sense passar pel seu centre educatiu?
El primer és la clara reculada d’aprenentatges de l’infant. La segona, molt important, se situa a un nivell de cures i socioemocional. Les famílies es troben en una situació d’estrès molt dura, i es troben sense el recurs escola, que és un referent extern que reconforta i acompanya. I sobretot crec que la part més preocupant és que la trajectòria d’aquest infant que podria haver acabat amb un èxit escolar, si de cop i volta d’aquest episodi, acaba fracassant. És un moment molt delicat que pot afectar el futur dels nens i el futur de les famílies.

I quins efectes pot tenir en les famílies més vulnerables, amb més problemes econòmics o fins i tot més problemes d’alimentació?
El que demanem és, sobretot, que els programes d’estiu en els entorns més vulnerables recullin aquesta part dels àpats. Que els casals d’estiu també en tinguin, d’àpats. La beca menjador s’acaba al juny, com si la necessitat alimentària acabés al juny, i no és així.

Al seu parer, com estan responent els centres a la crisi del coronavirus?
És una situació molt dura per tots els centres i equips docents.

No teníem una política nacional de digitalització ambiciosa, i això ens ha fet molt mal, perquè de cop i volta ha arribat la crisi del coronavirus i molts centres no estaven preparats. Els que aïlladament s’havien espavilat, i ho havien preparat, ho han entomat amb menys estrès; però molts centres no.

D’altra banda, molts centres no estan fent només una resposta educativa sinó també social i emocional. I són l’únic referent que tenen moltes famílies. De vegades tot això queda amagat i es demana molt a l’escola. Això situa uns nivells d’estrès molt elevats pels centres.

Què opina de que els curs acabi de forma virtuals i avaluable?
Al final s’estan avaluant, tot i que la política en aquest sentit d’intentar gestionar la situació de la millor manera possible és positiva. Avaluar no vol dir potser posar una nota, sinó que l’alumne prengui consciència de quin camí està fent, de què està aprenent. Per tant, a nivell global, en base a aquesta avaluació formativa s’ha posat el focus no és en posar un llistó molt clar per veure qui passa i qui no, sinó que el que s’ha fet és estudiar com estan aprenent tots els alumnes i al setembre, a no ser que hi hagi un cas súper excepcional, en funció del punt de partida de cada nano, fer un esforç des dels centres perquè tothom s’anivelli. Jo crec que això està ben gestionat. Ara bé, tampoc sabem el tema del coronavirus com ens farà començar el setembre, perquè segurament no serà com abans. En aquest sentit, insistir molt que cal tenir en compte que les famílies vulnerables tinguin dispositius i connexió en xarxa.

I també que hi hagi un treball des dels centres docents en les competències digitals no només dels alumnes sinó de les famílies. Perquè moltes vegades, tot i que hi posis dispositius i connexió en xarxa, hi ha una necessitat de millora de les competències digitals de les famílies. S’ha de cuidar això i la part social.

Hi ha molts centres que t’expliquen que truquen els pares gairebé cada dia per veure quins problemes tenen, per saber perquè el nen no pot seguir els aprenentatges. I cal fer això, que és una càrrega important pels docents, però que és molt important fer-la en aquesta realitat que està venint.

El departament ha reconegut no poder abastir tots els nens de connectivitat, ni de material; només a la meitat. Per tant, s’ha fet una crida a la col·laboració de les administracions locals. Creu que és una idea realista que tots els nens acabin tenint aquest material?
No hi ha una altra opció. L’educació és fonamental per tenir una societat resilient, resistent a les crisis, i una societat el màxim d’equitativa possible. És una línia que no podem traspassar, no ens podem permetre no garantir que no hi hagi connexió a totes les famílies.

Foto portada: Joan Cuevas. Autor: cedida.