Cecília Borràs, al Taulí. Autora: Soledad G.

Sobreviure al suïcidi: “és una mort incomprensible en què tothom pot opinar”

Cada any, una mitjana de 800.000 persones se suïciden arreu del món, el que correspon a una mort cada 40 segons. A Espanya, les últimes dades conegudes sobre el suïcidi són del 2017, quan es van llevar la vida un total de 3.679 persones. Vol dir que a l’Estat hi ha deu suïcidis diaris, el doble de morts de les provocades per accidents de trànsit. I a casa nostra, a Catalunya, aquell mateix any, van suïcidar-se 504 persones. És natural que sobtin aquestes dades, perquè la mort per suïcidi és una mort estigmatitzada, marginal i, sobretot, silenciada. 

Amb motiu de la celebració aquest dijous 10 de setembre, del Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi, parlem amb la Presidenta de Després del suicidi. Associació de supervivents, Cecília Borràs. L’associació naixia ara fa set anys, amb l’objectiu de donar suport a les persones que havien patit una mort per suïcidi de ben a prop. La Cecília parla des de l’experiència, i ens dóna les claus per reflexionar sobre una mort que sembla incomprensible. 

La mort per suïcidi està silenciada, a la nostra societat?
Penso que encara sí. Malgrat haver fet passos endavant, i que a nivell de premsa s’estigui parlant més, a nivell social encara costa de comprendre, sobretot quan ho vius. És una mort en la qual no hi ha una sola causa que ho expliqui. Quan una persona mor d’un atac de cor, tenim clar per què s’ha mort. Però quan una persona mor per suïcidi, hi intervenen tants factors i no sabem el perquè, ho entenem com una mort marginal, tendim a estigmatitzar a aquell que mor per suïcidi.

“El suïcidi ens sembla un fet incomprensible, i quan veiem les coses incomprensibles, tendim a fer les explicacions més senzilles: ‘deuria estar malalt, malament del cap’. I a la família la qüestionen: ‘no se n’han adonat, que estava tan malament?’. Estem davant d’una mort en què tothom pot opinar, perquè no l’arribem a comprendre.

La incomprensió de l’acte és tant per part de la família com per tota la part que l’envolta. Tothom opina i ens qüestionen com educadors, amb la qual cosa, ens podem sentir avergonyits o estigmatitzats.

Continua sent un tabú anar al metge per qüestions de salut mental?
La depressió, per exemple, en homes, està infradiagnosticada. L’home de mitjana edat es nega a anar al metge i la família ho veu. ‘Tu no estàs bé, has d’anar al metge’, li diuen. ‘Deixa’m, que jo puc’, contesta ell. Partim de que sí, hi ha persones que perceben que és de dèbil anar al metge per l’estat d’ànim, que ja és una percepció estigmatitzant. Si a més la depressió greu acaba en suïcidi, i pregunten: ‘no te’n vas adonar de que estava malament?’, la família acaba sentint-se culpable: ‘hauria hagut d’insistir-hi més’.

Potser una persona sembla estar bé, no havia donat cap senyal, i mor per suïcidi. Però potser és una persona que hem cuidat, que hem portat al metge. A l’associació ens venen tant cassos de persones diagnosticades amb depressió que han estat en seguiment amb metges, com d’altres que no han passat pel circuit sanitari. Però cal entendre que un dels principals factors de risc és la depressió.

La OMS s’ha posicionat recentment sobre el tractament dels suïcidis als mitjans de comunicació. No nega que se’n hagi de parlar, però insta a fer-ho sense caure en el sensacionalisme. Com poden, els mitjans, tractar el suïcidi d’una manera responsable?
La responsabilitat seria evitar escriure la paraula “suïcidi” al titular, quan es tracta d’un cas concret. Amb positivisme seria expressar que sempre hi ha una solució per una situació, perquè sempre és passatgera. També dir que sempre que, una persona no trobi la solució a un patiment emocional, ha de demanar ajuda. Que demanar ajuda, per tenir aquests pensaments, no significa ser mala persona o ser dèbil. Cal instar a que la persona no tingui una imatge negativa de sí mateixa per demanar ajuda, al contrari, assegurar que serà molt positiu que s’obri amb una persona de confiança. És necessari aclarir que sempre hi hauran recursos o persones que el podran ajudar, i que moltes persones que han sobreviscut a una temptativa de suïcidi, se’n alegren de continuar vivint. Sobre tot, dir que tot té solució menys la mort. Informant sobre els suïcidis sempre hem de donar adreces de suport, números de telèfon on es poden adreçar aquestes persones.

Quines són les senyals que poden evidenciar un possible cas de suïcidi? A què hem d’estar atents? 
Principalment, a verbalitzacions negatives sobre el futur, sobre un mateix, o reiterades sobre la mort: ‘no serveixo per a res’, ‘estaríeu millor sense mi’, ‘he pensat en matar-me’, ‘algun dia faré alguna cosa..’”, ‘voldria anar a dormir i no despertar-me’.

També hi ha senyals no verbals, i aquestes són més difícils de detectar, i a vegades molt subtils. Regalar coses preuades, boniques, que li agraden molt. Canvis sobtats de conducta, com potser una persona que sempre ha estat molt aixafada i molt sobtadament està com molt asserenada. Les persones grans presenten conductes preparatòries: el testament, els papers. Una degradació en els canvis físics com la pèrdua de pes.

Quins són els principals factors de risc?
Mai els sabrem. Però el que està a la base és la desesperança. En aquell moment la persona veu que està en una situació que li resulta intolerable, insofrible, interminable i indefinida.

A part, hi ha múltiples factors: patir una malaltia mental, com una depressió que s’hagi agreujat; un trastorn de personalitat, el diagnòstic d’una malaltia greu o bé crònica que cursi amb dolor físic, la solitud, que la persona hagi fet una temptativa prèvia o la vivència d’un fet vital estressant. Aquest últim és molt subjectiu, pot incloure: que l’hagi deixat la parella, que s’hagi quedat a l’atur, que hagi trencat amb el millor amic o amiga, que l’hagin robat a casa seva. Qualsevol experiència vital que es visqui amb un grau d’estrès pot suposar un factor de risc. Però això, per sí sol, no explica una mort per suïcidi, sinó que s’han de donar altres circumstàncies: que hagi passat un mal dia, la personalitat, les relacions socials, factors genètics i, a més, que es produeixi una discussió. La persona veu que el dolor serà per sempre i que no hi ha solució.

Com es pot prevenir un suïcidi?
Si la persona està en una depressió, i està en risc, cal activar el codi risc de suïcidi (CRS). Es pot tenir una depressió i no estar en risc, perquè és una depressió lleu. Però és com quan es té un refredat que deriva en una pneumònia: la depressió pot empitjorar. Quan la persona pensa en el suïcidi, parlem de depressions greus. És llavors quan hem d’avisar el professional que l’està tractant, de que hi ha hagut un canvi, i la persona està en situació de risc. És molt important en les depressions no deixar el tractament, sinó que cal continuar en tractament farmacològic i psicoterapèutic. Si es deixa, la depressió empitjora, i si passa, no es tenen ganes de sortir i possiblement poden arribar les idees suïcides.

Hem d’actuar davant de les malalties mentals com faríem amb qualsevol malaltia física. La millor prevenció del suïcidi és tenir aquesta mateixa concepció. Si arriba el cas en que la persona té tant dolor que pensa en suïcidar-se però algú, justament està allà, i en aquell precís moment l’agafa pel braç i li diu: ‘escolta, en parlem’; ja està. L’haurà tallat. Aquesta ha de ser la clau: no necessitem màquines caríssimes de ressonància, la clau és la paraula.

Prevenció és, quan algú digui ‘no puc més’, no contestar-li ‘què dius? No diguis tonteries’. És dir-li ‘vine, parlem, jo t’escolto i busquem ajuda’. Un dels millors vídeos que jo he vist en qüestió de prevenció el va fer una alumna de batxillerat pel seu treball de recerca. [A continuació, podeu visualitzar el vídeo del que parla Cecília Borràs. L’autora és la Samjhana Font Borras].

Des de l’associació, en els últims anys, veiem una certa sensibilitat entre una part dels joves, que potser han tingut alguna experiència amb un amic o amiga. Per coses com aquestes penso que tothom pot ser una peça clau en la prevenció. No són tonteries. Potser la persona ho té tot: la moto, els pares li paguen el lloguer del pis. Però no se sent feliç, i l’hem d’empoderar.

Fins a quin punt es culpabilitza a la víctima del suïcidi?
La gent encara diu: ‘si ho fan, és per cridar l’atenció’. Encara hem de sensibilitzar a la gent. Frases com: ‘ha estat un covard’, ‘ha escollit el més fàcil’, ‘no ha sabut afrontar els problemes i ha deixat als seus fills penjats’.

La gent es vol matar, a la vida? Hem nascut per viure. Tothom opina, tothom jutja. Aquella persona, per morir, ha hagut de patir tant… Desvincular-se dels seus fills, ha de ser tan dur… Però l’ha sobrepassat tant la situació, que ha anat en contra del seu instint de supervivència, aquell que tenim totes les persones. El patiment emocional ha de ser tan brutal que no ens l’imaginem.

Realment som més empàtics amb el dolor físic, però el dolor emocional pot ser molt gran. Quan perds algú per suïcidi és terrible, hi ha un moment que t’enfonses en la misèria. I si has patit aquest dolor en que penses que no podràs tornar a viure, imagina per quin dolor ha hagut de passar aquella persona.

En aquest sentit, parlem de la família. Com es pot afrontar la mort per suïcidi d’una persona propera?
La família ho ha d’afrontar com pot. La solitud és molt gran, en un cas de suïcidi. Hi ha un silenci al voltant d’aquesta mort. És molt difícil compartir tota la ràbia, la impotència que tens, perquè el vincle s’ha trencat de forma unilateral. No ha estat culpa d’un tercer, no ha estat mala sort, ha estat una decisió seva i no t’ho expliques. En aquell moment la família ha de buscar un recurs de suport, de seguida. El principal és que sàpiguen que no estan sols. Penses que mai et passarà a tu, però la mort per suïcidi es cola a la teva vida.

Cada suïcidi és un món, però continua estant estigmatitzant. Passem a ser “la mare” o “la filla” del que es va suïcidar. La història d’aquella persona comença a ser explicada pel seu final: la història de com es va morir.

Les sensacions, les emocions, el ‘shock’ traumàtic inicial és molt difícil de pair. És important que sàpiguen que hi ha una entitat, que hi ha altra gent que també ho ha passat, que hi poden parlar, que parlarem el mateix llenguatge: que vinguin quan vulguin. És un fet tant traumàtic que necessitem parlar en veu alta, construir una narrativa, perquè el fet del suïcidi de seguida ens propulsa cap el passat, als últims moments que hem passat amb aquesta persona. Analitzem: ‘vaig rebre el whatsapp?’, ‘el vaig trucar?’, ‘no li vaig dir de venir a sopar…’. I analitzem la nostra conducta, a veure quina influencia hem tingut en la seva decisió. I això és un continu.

[Fent clic aquí podeu trobar més informació sobre l’organització Després del suicidi, que presideix l’entrevistada, Cecília Borràs. També és important saber, un dia com avui, que existeix el telèfon de l’esperança, una adreça telefònica que està disponible 24 hores i on professionals ajuden a “atenuar l’angoixa” de la persona que truca i a buscar solucions alternatives que potser no ha tingut en compte].

Foto portada: Cecília Borràs. Autora: Soledad G. 

Comments are closed.