La Laura Dubreuil, una sabadellenca de 32 anys, és la guanyadora del premi ‘Dona TIC 2019’, en l’àmbit ‘Revelació’. Els ‘Dona TIC’ són uns premis organitzats pel Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, i tenen l’objectiu de “reconèixer el paper fonamental de les dones en el món professional” i servir com a referent a les joves que dubten sobre dedicar-se als àmbits tan masculinitzats com els de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria o les matemàtiques.
Dubreuil és enginyera de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i actualment treballa com technical manager a l’empresa Neurolèctric, a Boston, Estats Units. Ha guanyat el premi ‘Dona TIC 2019’ en la categoria ‘Revelació’ que, segons els criteris de la Generalitat, s’atorga a “una dona amb una trajectòria curta molt rellevant i un paper significatiu i destacable en l’àmbit de les TIC”.
Què ha significat per a tu ser la guanyadora del Dona TIC 2019 en la categoria ‘Revelació’?
Primerament, crec que pot ajudar molt a que podem animar a les dones joves d’avui dia a que estudiïn graus de ciència i tecnologia. A part, estic molt contenta perquè ha significat un reconeixement a tot l’esforç que he fet durant aquests anys, quan no és sempre fàcil que el que fan les dones tinguin visibilitat.
En què va consistir el premi?
No vaig poder estar allà, però la meva mare el va recollir. És una figureta molta maca. És més que res una cosa simbòlica, però crec que és suficient per l’objectiu que té, que és el de donar visibilitat a les dones i intentar conscienciar a tota la societat de que les dones també es poden dedicar a aquest tipus de carreres.
És complicat ser dona i dedicar-se a l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)?
Quan cursava la carrera era de les molt poques dones que la feia. Potser de 300 que vam començar només érem deu noies. Sempre hi ha percentatges molt baixos, a totes les enginyeries. En el meu cas no em puc queixar. Sempre em van tractar bé i em vaig sentir a gust. Però sí que és veritat que de tant en tant has de sentir alguns comentaris que no són adequats. Sempre acabes sent de les poques i en minoria. Si tens la sort de que el teu entorn i tots aquests homes t’acullen i et tracten bé, sempre s’agraeix.
Crec que hauria d’haver més dones a aquestes carreres, i no només per fer-nos costat les unes a les altres, sinó que la principal raó és que crec que les dones aporten una visió diferent a la dels homes, ni millor ni pitjor. Falten moltíssimes dones en moltes empreses que es dediquin a l’enginyeria o a les ciències. Crec que les empreses mateixes se n’estan adonant i per això ara estan buscant més dones; no només per complir la paritat, sinó per intentar donar una visió diferent a la resolució de problemes.
Vinculat amb la teva trajectòria professional, què és allò del que et sents més orgullosa?
La meva educació original va ser la carrera de telecomunicacions, que està molt relacionada amb l’enginyeria i és molt tècnica. Però el fet d’haver pogut transferir aquests coneixements cap a l’àmbit de la neurociència, que és un àmbit més de la medicina, crec que és del que més orgullosa em sento. No sempre és fàcil passar d’un àmbit a un altre, i el fet de poder aplicar uns coneixements molt tècnics a una àrea que, potencialment, pot tenir un impacte en la societat, en els pacients que tenen algun tipus de malaltia relacionada amb la salut mental, és el que dona més motivació a la meva feina.
En el fons, crec que moltes dones, si no es dediquen a les carreres tecnològiques és perquè no els hi veuen un impacte social. I crec que això no és veritat. Potser a simple vista no es veu, però una carrera de ciència i tecnologia la pots acabar aplicant a un sector més social. D’això me’n sento orgullosa.
