Foto portada: l'autor del volum 'El meu primer mòbil', que parlarà a la Mobile Week aquesta setmana. Autor: cedida.

Gerard Vilanova, especialista en educació digital: “De 0 a 5 anys, tecnologies eliminades”

L’especialista en educació digital Gerard Vilanova visitarà la biblioteca Vapor Badia de Sabadell el proper 5 de març, per presentar a les 19 hores el llibre El seu primer mòbil. Bones pràctiques per a la família digital, en què reflexiona sobre com els més petits utilitzen les tecnologies, el paper que haurien de tenir les famílies i les escoles, i el perill que suposen algunes pràctiques en edats tan primerenques. La seva presentació s’emmarca en la celebració de la Mobile Week Sabadell, que s’allargarà del 26 de febrer al 25 de març. També el presenta, abans, a la Llar del Llibre, aquest dimarts (19 hores). 

Gerard Vilanova és formador d’adults i especialista en educació digital. El seu projecte professional és una iniciativa anomenada Ticactiva. A més, és licenciat en Filologia Catalana (UAB) i Comunicació Audiovisual (UOC), màster en Arxivística i Gestió de Documents (UAB) i especialització en Content Curator (UOC)

Quina és l’edat recomanable perquè els petits adquireixin un mòbil?
Està clar que hi ha unes edats en què no s’hauria de tenir.

En la franja de 0 a 5 anys no només és que no s’hagi de tenir telèfon mòbil propi, sinó que és que senzillament crec que les pantalles perjudiquen més que no ajuden a la progressió, educació, maduració i socialització del nen. Per tant, en aquesta franja, tecnologies eliminades, al meu entendre.

Més endavant, evidentment, a mesura que va creixent la criatura, més es va aproximant aquell moment en què podríem pensar que no és que sigui indicat, però sí que, si comença a haver-hi mòbils a l’entorn, hi comença a haver una pressió de grup. La socialització també es trasllada a l’espai virtual. No tenir mòbil a segons quina edat és un factor d’exclusió.

De tota manera, no és aquest el motiu principal que ens ha de fer decidir als pares i mares si comprem o no un mòbil al nostre fill a una edat determinada. El que proposo en el llibre és que el fill tingui el seu primer mòbil quan tota la família estigui preparada. I això pot passar als 10 anys, 12, 14 o no passar mai. No situaria una edat en concret. Simplement el que diria és que després d’un període de reeducació que implica acceptar algunes renúncies, autocontrolar-se i limitar-se en l’ús de les noves tecnologies conduint-les cap a tot allò que ens resulti beneficiós, aleshores quan l’adult hagi fet tota aquesta preparació serà el moment d’adquirir un mòbil pels nostres fills. En tot cas no crec que això hagi de passar mai abans dels 12 anys. Però el factor determinant, per mi, no és la preparació del fill, sinó la de la família.

En quin sentit s’han de preparar?
Preparar-se vol dir conèixer com és el medi digital. Fins fa poc l’única dimensió que tenia la nostra vida era la presencial. Ara, la presencial es trasllada al digital. Per tant, primer l’adult i també l’infant ha de conèixer aquest medi, almenys els trets bàsics. No es pot ser un pare o mare alienígena i esperar que el nostre fill apliqui sol els mecanismes de control.

I a la segona part del llibre el que es fa és proposar mesures de control. Limitar l’ús del mòbil en l’espai, en el temps i en les funcions.

Que el mòbil pugui ser utilitzat sempre, a tot arreu i pel que sigui, no vol dir que ho haguem de fer així. Vol dir que nosaltres podem acceptar que hi ha situacions en què, comunicar-nos o fer qualsevol acte, ja sigui de consum, de lleure, d’oci, professional, d’una forma diferent de la tecnològica, és a dir, presencialment, com anant a comprar a una botiga o consultant un llibre, segueix sent encara més útil perquè el factor mòbil o tecnològic no aporta un valor afegit.

Es tracta de saber distingir en quines situacions, les noves tecnologies, especialment les mòbils, ens aporten un valor afegit, i abandonar les que no. Pel fet que es puguin fer tantes coses hem acceptat de manera acrítica una pila de situacions que s’han menjat la comunicació familiar. Es tracta de retrocedir, desfer el camí malfet i ser crítics. Utilitzar el mòbil i les noves tecnologies en els casos en què ens sigui beneficiós i no fer-ho en les altres. A la llarga es tradueix en una normativa familiar que té en compte els espais, els temps, les dimensions, i en què sempre la relació humana presencial ha de sortir enfortida.

És al que al llibre anomenes “l’ètica digital compartida”?
Exactament. Es tracta de traslladar els valors de sempre, tradicionals, convencionals, que ens han servit per a la vida presencial fins ara, a la vida digital. Adaptant-los quan calgui, i assumint que han aparegut nous valors. L’ètica digital compartida és conèixer aquests valors, aplicar-los i fer partícips de tot això als nostres fills, perquè en aquesta matèria tant l’adult com l’infant el que viuen és una desorientació total, perquè hi ha un desert educatiu. Ningú educa sobre tot això, i el que genera és un estat d’indefensió de l’adult, però especialment de l’infant.

Quina és la relació que haurien de tenir els infants amb la tecnologia?
Penso que als nens se’ls hauria d’orientar cap a la productivitat. És a dir, cap a la tasca escolar. Els nens fan unes primeres aproximacions a les primeres tecnologies gairebé exclusivament basades en el lleure, la diversió, la comunicació entre amics. I obliden l’enorme potència que tenen totes aquestes eines en el camp de la creació, del coneixement, de l’aprenentatge. Les escoles no ajuden gaire, perquè més aviat bloquegen l’entrada de totes aquestes tecnologies, especialment les mòbils, perquè els fan por, perquè són fonts de conflicte. Aquesta dimensió orientada a la tasca escolar, a l’estímul de la curiositat i la creativitat no existeix, o existeix en uns casos comptats. Però el sistema rebutja tota l’àrea educativa que anomenem educació mediàtica o en comunicació. Família i escola se n’obliden i s’espera que s’adquireixi d’una manera espontània durant l’ús.

És una pràctica molt comuna veure pares que distreuen els nens amb els mòbils i les tauletes als restaurants o a les reunions. Quines conseqüències pot tenir en el desenvolupament del nen?
Nefastes. Per començar pot limitar la seva socialització, maduració, pot estimular l’aparició de problemes psicològics o pot fer que es manifestin o multipliquin el seu efecte aquells problemes psicològics latents. Es tradueix en problemes als ulls, obesitat derivada de la vida sedentària. Acaben sortint nens que no responen més que a estímuls electrònics.

Em va quedar molt gravada una frase que em va dir una senyoreta d’una llar d’infants: ‘És que no m’aguanten un conte’. Aquest és el cas que millor exemplifica la situació que dic. Nens que ja no tenen respostes per tot allò que no sigui electrònic.

Al llibre els qualifiques de ‘nadons empantallats’. Com es pot frenar aquesta evolució?
En aquest capítol del llibre explico que tots els tipus de jocs, excepte l’electrònic i els que tenen pantalla, evidentment, són molt més indicats. La pantalla el que fa és limitar la maduració, creixement, socialització, integració del nadó en el seu espai i context, perquè aïlla.

Com ens separem d’aquestes pràctiques?
El que hem de fer és assumir que el mòbil ens ajudarà si l’utilitzem bé, perquè és una eina. Els adults hem de ser conscients de quins hàbits i costums hem adquirit amb el mòbil, perquè igual som addictes i no ho sabem. I no ens agrada aquesta paraula, però veig moltes persones, fins i tot en el meu entorn, que són addictes. Quan els hi dic no es reconeixen en aquesta paraula, però realment si canviéssim el mòbil per qualsevol altra substància o element, com un xupa-xup, podríem dir que som persones addictes i no els faria mal, perquè pensarien que passa res. Un cop està reconegut, posar-se mans a l’obra. Aquest llibre ajuda a les dues coses: a prendre consciència i a seguir una guia, amb un seguit de propostes. Un pot modelar, almenys, una estratègia per definir els seus comportaments digitals en base a la responsabilitat i amb una finalitat positiva o que ens aporti un valor afegit.

Com són els nadius digitals?
S’entén per nadiu digital, i crec que s’entén malament, algú que ja domina tot això. Potser sí que dominen la part tècnica, mecànica, tenen unes habilitats concretes. Però per nadiu digital jo entenc més aviat algú que és analfabet digital, perquè desconeix tota la resta. Tot el que comentava de l’ètica i dels valors amagats en l’esfera digital. Hi ha uns valors de la vida que han existit sempre com l’amor, l’amistat, la intimitat, la reputació, que els menors ignoren com es tradueixen a la vida digital, perquè ningú els ha explicat.

No ens abaixem els pantalons enmig del carrer, però conec molts adolescents que sí que ho fan a través de Whatsapp. D’això se’n diu sexting, que és compartir imatges d’índole sexual. Et podràs imaginar que l’endemà l’institut va ple d’aquestes imatges que algú, innocentment, ha compartit amb algú altre a qui volia seduir.

Es perd la vergonya, darrere de la pantalla?
Un abaixa la guàrdia. Es pensa que no li passarà res. Hi ha una distància, la comoditat de casa. Llavors un perd totes les precaucions que tindria en una altra situació. Tenint la persona al davant ningú s’abaixaria els pantalons i es mostraria. En canvi, des de la calma, la tranquil·litat i la protecció de l’habitació, es pot pensar que això no tindrà transcendència i ben probablement en tindrà. També en el món dels adults. Hauràs sentit a parlar d’aquella noia que es va suïcidar perquè va circular un vídeo seu de contingut sexual en la seva empresa. M’estic agafant als casos més extrems, però si volem que això no passi, s’ha d’explicar, almenys entre els joves.

Per últim, en el mateix sentit, quin perill suposa l’ús de les xarxes socials en nens tan petits?
Per començar, hi ha una edat que fixa en 14 anys l’edat d’incorporació a les xarxes socials. Alguns, com Whatsapp, especifica que són 16 anys. Però vaja, la llei espanyola de protecció de dades i garantia de drets digitals diu que són 14. Podríem acceptar que aquesta és la data per sota de la qual cap nen hauria d’estar a les xarxes socials. La realitat és que hi són. I hi són perquè els pares no ho controlen i perquè les empreses que ofereixen aquests serveis tampoc ho controlen, tot i que tenen mecanismes d’identificació de la identitat que ja s’apliquen en altres circumstàncies, com el DNI digital. Això es podria aplicar a les xarxes socials. Però no s’aplica perquè no és convenient per aquestes empreses, que acaben traslladant la responsabilitat a les famílies. És cert que les famílies tenen responsabilitat, però també que les empreses han de garantir l’accés en aquestes condicions que ells mateixos marquen. Imagina’t un nen entrant a un prostíbul. Algú li barraria els peus i li diria que és per majors de 18 anys. Doncs és una situació similar. Les empreses viuen d’això, de les dades que aquestes persones comparteixen.

Foto portada: l’autor del volum ‘El seu primer mòbil’, que parlarà a la Mobile Week aquesta setmana. Autor: cedida.