Foto portada: Ma Teresa Puig, a Oncolliga. Autora: M.Capdevila.

El càncer de mama en primera persona: en parlen cinc sabadellenques

El 19 d’octubre es celebra el Dia Mundial contra el Càncer de Mama. A Catalunya, aquesta malaltia afecta un 29 per cent de les dones i a un 1 per cent dels homes, que també el poden patir, segons les dades de CatSalut. Aquest és el tipus que més predomina entre el sexe femení. Tot i que la franja d’edat on més es detecta ronda els 50 anys, el càncer de mama no entén d’edats.

El càncer de mama, tot i el seu elevat percentatge d’afectació també és una de les malalties que té més esperança de vida. Gràcies als avenços tecnològics i a la ràpida detecció, s’ha aconseguit que entre el 80 i el 90 per cent dels casos tinguin un tractament eficaç i un diagnòstic bo.

A Isabel Rojas, de 71 anys, fa més de 20 anys que li van diagnosticar el càncer.

“Es nota molt que avui en dia tot està més avançat. En el meu cas, van tardar cinc anys a detectar-me la malaltia. El tumor va arribar a fer 5 centímetres i van haver d’actuar molt de pressa”, confessa.

Fa 23 anys van operar a Loren Fernández, que en té 70, i coincideix amb el que diu Rojas, “els tractaments d’aleshores eren molt més agressius i ho passaves molt malament”. Tot i això, les dues creuen que encara queda molt a fer quant a investigació i recerca, però sobretot, les dones han d’anar explorant-se elles mateixes i la societat ha de prendre consciència. 

El càncer de mama també afecta les dones joves

Les dades confirmen que és a partir dels 50 anys quan hi ha un índex molt elevat de diagnòstics. Per aquesta raó, la sanitat pública estipula aquesta edat per començar a fer les proves de detecció precoç del càncer de mama. Aquestes, permeten fer un control cada dos anys. Encara que es duen a terme revisions abans de l’edat estipulada, si dins la família hi ha hagut algun cas o si la pacient s’ha explorat i ha trobat alguna cosa fora de del normal. D’altra banda, únicament queda recórrer a la sanitat privada.

Isabel Rojas, Autora: M.Capdevila.
Isabel Rojas va tenir càncer de mama fa més de 20 anys, Autora: M.Capdevila.

Però les dades no ho són tot. Hi ha moltes dones menors de 50 anys que han estat diagnosticades. Mabel Font i Cristina Tripiana són clars exemples. A Tripiana li van diagnosticar quan en tenia 32. “En cap moment t’esperes que sent tan jove i amb un fill de dos anys et diagnostiquin un càncer”, explica Cristina Tripiana. A més, afegeix que durant el seu tractament, a la sala de quimioteràpia, sempre es trobava amb moltes dones joves que tenien fills petits. Per això, Tripiana afirma rotundament que “la Seguretat Social hauria de fer un control més exhaustiu del càncer de mama, perquè molts cops, quan se n’adonen ja és massa tard”.

Per la seva banda, Mabel Font és informàtica de professió, en té 45 i dona les gràcies a l’amiga que la va animar a fer-se revisions. En un primer moment, va anar a la sanitat pública per fer-se els controls, però un cop allà la van informar que es feien a partir dels 50. Aleshores, va decidir contractar una mútua i anar pel seu compte. “Abans dels 40 no me n’havia fet mai cap i al segon control rutinari, em van detectar un tumor de 9 mil·límetres” confessa. 

El moment en què es diagnostica i el tractament 

La situació d’estar davant d’un metge esperant el resultat d’alguna prova sempre espanta. A qualsevol persona. Maria Teresa Puig és advocada i diu que el moment en què va rebre la notícia va ser molt dur. “Jo vaig anar al metge pensant que no seria res, sempre he tingut els pits molt fibrosos i no m’esperava que fos un càncer”. Coincideix amb Mabel Font, que confessa que es va quedar “gelada” i que al principi, molt sovint es preguntava el típic “per què a mi?”. Tant una com l’altra, estan d’acord amb la rapidesa i la normalitat amb la qual els metges van actuar. Tot va ser molt ràpid. Diuen que van agafar molta confiança amb tot l’equip mèdic, estaven molt tranquil·les i amb molta seguretat.

De cop es van trobar amb una operació marcada al calendari i un tractament amb diverses sessions de quimioteràpia i radioteràpia. Però sobretot, davant d’un canvi en les seves vides. Maria Teresa Puig afirma ser una persona molt activa i després de rebre la primera sessió de quimioteràpia va voler anar a treballar. “No sé estar sense la meva feina, però quan vaig sortir del primer tractament recordo que em vaig trobar molt malament i vaig haver de prendre consciència sobre la situació”. Mabel Font per la seva banda, també va continuar treballant les estones que podia i es trobava bé. Recalca i agraeix el tracte que va rebre per part de la seva feina perquè no es va sentir en cap moment “culpable d’estar malalta”, al contrari, li van posar les coses molt fàcils. 

L’acompanyament psicològic, un fet clau

No importen les edats quan es parla de sentiments, preocupacions o angoixes, Isabel Rojas i Loren Fernández, Cristina Tripiana, Maria Teresa Puig i Mabel Font, totes veuen fonamental un suport psicològic o alguna persona externa amb la qual obrir-te. Loren Fernández, a banda d’haver patit el càncer, és voluntària a la fundació Oncolliga: “soc voluntària per donar el suport emocional que em va faltar quan jo estava malalta”.

Hi ha moltes persones que saben normalitzar la malaltia i la porten molt bé. Un exemple és Puig, qui diu que a casa seva era la que donava ànims a la seva família per seguir endavant. Tot i que confessa que per no preocupar a cap persona del seu entorn més pròxim, totes les angoixes i inquietuds se les anava guardant per ella. Encara que el seu caràcter la faci ser així, es va veure amb la necessitat de buscar algú amb qui parlar obertament sobre com es sentia.

Loren Fernández. Autor: M.Capdevila.
Loren Fernández. Autor: M.Capdevila.

Mabel Font explica que una vegada el tractament ja encara la recta final, es van veient menys els metges i es té menys suport per part d’ells. “Et quedes una miqueta desemparada perquè tu ja no ets la persona que eres abans”, admet. Aleshores, diu que és en aquest moment, quan ella va necessitar un suport psicològic que l’ajudés. Per aquesta raó, va veure que amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) podia omplir aquest buit que sentia. 

El paper que hi juga la societat

Quan es passeja pel carrer, s’entra en alguna botiga o es va al gimnàs i passa una dona sense cabells o amb un mocador al cap es tendeix a quedar-se-la mirant. La societat encara no té normalitzat el fet que existeixi una malaltia que pugui deixar les persones sense cabells. Cristina Tripiana és crítica: “les cares de pena amb les que et miren no ajuden gens a la persona malalta, al contrari”. Continua dient que a les persones de caràcter dèbil o que estiguin passant per un diagnòstic més dur, el fet de quedar-se-les mirant, pot arribar a enfonsar-les molt. 

D’altra banda, Mabel Font també creu que queda molt a fer per aconseguir que la societat deixi d’actuar d’aquesta manera. Explica un episodi al gimnàs on normalment va a fer exercici i diu que es va sentir molt observada, tothom la mirava. “Al final, totes aquestes mirades, se’t queden” afirma. Creu que la gent té por a mostrar les imperfeccions de cadascú. “De portes en fora, tots hem de ser perfectes al 100 per cent, rendir al màxim o fer una marató i no, hem de ser conscients que tothom pot ser feble i patir una malaltia” confessa Font. 

Els aprenentatges que se’n treuen

El diagnòstic d’un càncer pot ser un dels cops més forts a la vida. Tan físicament com emocional. Però com amb tot, darrere d’aquest cop, també hi ha aprenentatges. Maria Teresa Puig, Cristina Tripiana i Mabel Font ho tenen clar: la malaltia les ha ajudat molt a relativitzar totes les situacions de la vida. “Per sort o per desgràcia, ajuda a saber a què li has de dedicar dos minuts i a què dues hores”, confessa Puig.

Per la seva banda, Cristina Tripiana diu que per ella viure aquesta malaltia ha estat una “experiència de vida” on ha pogut veure el que és realment important, pel que cal preocupar-se i també per veure la gent amb la qual es pot comptar i amb la que no. Ho defineix com si es tractés d’un videojoc: “he pogut veure com és la partida de la meva vida” explica Tripiana. D’altra banda, el fet de passar minuts amb la família i els amics i gaudir de les petites coses que una mateixa té, és el que més ha après a valorar Mabel Font. 

Campanyes contra el càncer de mama

Tant Oncolliga com l’AECC cada any promouen una campanya solidària el 19 d’octubre pel Dia Mundial contra el Càncer de Mama. Aquest any, sota el lema “Sigues una mà amiga” la fundació Oncolliga posa en marxa una campanya juntament amb 29 farmàcies i comerços de la ciutat. L’objectiu de la iniciativa és fer difusió de la prevenció de la malaltia així com conscienciar del càncer de mama en homes. D’altra banda, des de l’AECC també s’ha organitzat una campanya solidària sota el lema “Saca pecho”. 

Foto portada: Ma Teresa Puig, a Oncolliga. Autora: M.Capdevila.