Tres testimonis en primera persona sobre la violència masclista

  • “No era conscient de què havia passat, no volia acceptar-ho, no volia denunciar-ho, perquè no em creia que això m’hagués passat a mi”
  • Tres afectades de violència de gènere denuncien la “injustícia de la justícia”.

És una evidència que la violència masclista segueix viva, és una realitat de moltes dones de la ciutat. Arreu hi ha violència masclista, i segueix sent encara al segle XXI, una xacra que la societat actual no és capaç de trobar-ne la solució per revertir el sistema i erradicar en tota mena de violència de gènere. Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional Contra la Violència Envers les Dones i, més enllà de les dades, són les vivències personals les que ens fan entendre la situació actual. A Sabadell, fins a l’octubre d’enguany, s’han denunciat davant els Mossos d’Esquadra prop de 500 denúncies per violència masclista. El SIAD ha registrat 2.300 atencions, les quals representen un increment anual del 24 per cent.

Segons les Nacions Unides, una de cada deu dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida. Hi ha múltiples violències contra la dona, les més visibles són els feminicidis, les agressions o abusos sexuals i la violència física. Tot i això, no només existeixen aquestes, els micromasclismes, també són violència, però queden soterrats per aquelles més visibles. Exemples clars de micromasclismes són les agressions verbals; humiliar, menysprear, ignorar, culpabilitzar i la discriminació de gènere, en l’àmbit escolar, esportiu, laboral, entre altres. A Sabadell, des del Servei d’Atenció i Informació a la Dona (SIAD) s’han atès 300 casos de violència masclista la gran majoria, el 73 per cent, són casos d’agressions físiques i abusos sexuals per part de la parella o exparella.

La violació és una de les violències més mediàtiques, però la societat tampoc és conscient de la gravetat que comporta. La Sara, jove de 19 anys, va patir una violació per part d’un conegut, més gran que ella, quan tenia 16 anys a Sabadell: 

“Em va violar, em va dir que era una rata i va marxar”. Se li fa dur explicar aquesta situació i no vol entrar en detalls: “En un principi no era conscient que havia patit una violació: és molt difícil adonar-te’n des de dins”. 

L’Aradia (nom artístic), una jove de 26 anys, va patir violència de gènere, física i psicològica, durant quatre anys, quan tenia 15 anys, en mans de la seva exparella. Ella no ho volia assumir, patia violència, però la tolerava i anava tirant, explica. L’Aradia en diverses ocasions ha pensat que la mataria:

“De vegades quan em pegava jo em posava a plorar i em cridava a l’orella dient-me: ‘ets una nena petita i per això plores, calla ja perquè al final els veïns trucaran a la policia, una altra vegada, i si arriba la policia, t’hauré de matar’”, recorda.

La jove ocultava la situació a tothom, amics i familiars, fins que es va fer evident pel seu estat d’ànim i per diverses agressions físiques visibles.

“Vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé, però t’enganxa, no ho vols acceptar i vas tirant, i ho vas tolerant de mica en mica. Al principi ho ocultava a tothom: amics, familiars, a tothom. Al final es va fer evident, pel meu estat d’ànim i per lesions físiques visibles. Finalment, per intervenció familiar vaig acabar denunciant i em van pressionar perquè surtis d’aquesta relació”, recorda. “Jo veia que cada vegada anés a pitjor, i al final, em feia por acabar morta”, manté.

La Carol, jove sabadellenca de 24 anys, va patir diverses agressions tant físiques com psicològiques, a més de diversos abusos sexuals sense consentiment. Les agressions van durar gairebé quatre anys, en la franja dels 18 als 21 anys. La violència psicològica és poc visible i, en molts casos es qüestiona i es banalitza. Costa molt identificar-la i acceptar-la per part de l’agredida. Així ho exposa la Carol, a qui les seves amigues van fer-li obrir els ulls.

La Carlota (nom fictici), durant l'entrevista. Autora: Alba Garcia.
La Carol, durant l’entrevista. Autora: Alba Garcia.

Assegura que, posteriorment, va començar el procés d’acceptació, de ser conscient, de recordar moltes coses,”la ment té la capacitat d’oblidar certes coses i segueixes endavant i obvies les coses dolentes”. La Carol lamenta una situació que recorda al seu cotxe:

“Al meu cotxe un dia que jo estava parlant amb ell, va començar a cridar, jo vaig començar a plorar i quan vaig començar a hiperventilar em va agafar del coll, em va tirar contra el vidre i em va començar a cridar: para, para! Tan de bo et moris! Para de plorar”. “Escenes així que van passar més d’una vegada i la meva ment no ho recordava, no volia recordar-ho”.

Només a Sabadell, s’han presentat 496 denúncies davant dels Mossos d’Esquadra fins a l’octubre d’aquest any. A Catalunya, l’any 2020, s’han rebut 14.658 denúncies fins al tercer trimestre, corresponen aproximadament a una de cada 200 dones, de les quals el 81 per cent eren en l’àmbit de la parella, segons dades de la Generalitat. Tot i això, la denúncia es produeix una violència institucional, una altra forma de reproduir violència masclista de forma invisible, sistemàtica i inherent. Així ho explica la Sara, qui va patir una violació quan tenia 16 anys a la ciutat:

“No era conscient de què havia passat, no volia acceptar-ho, no volia denunciar-ho, perquè no em creia que això m’hagués passat a mi. No va ser fins al cap de tres dies, quan li vaig explicar a una amiga, que em va fer adonar que sí, m’havien violat i que ho havia de denunciar; ella em deia que si no ho volia fer per a mi, que ho fes per una pròxima. Això em va convèncer”.

Tot i això, la Sara assegura que la denúncia permet plasmar els nombres reals, però d’altra banda assegura que la “justícia és una injustícia”. La violació es considera un delicte públic, que afecta a tota la societat. Així mateix, el judici es realitza a l’Audiència Provincial. Ella manifesta la seva incomoditat a l’hora de celebrar el judici: “Encara que jo no volgués anar a judici hi hauria d’anar perquè no és una cosa que no només m’afecta a mi”. La Sara assegura que no vol anar a judici, que no vol reviure la situació, no vol que la tornin a interrogar frívolament, ni sentir-se, una altra vegada qüestionada:

“No em ve de gust, que se m’interroguin tantes vegades, que al cap de quatre anys torni a reviure una situació que no li desitjo a ningú. La fiscalia demana deu anys de presó, cinc d’incondicional, al violador i 20.000 euros d’indemnització. Jo aquests diners no els vull per res, l’únic que vull és no tornar a recordar i reviure aquesta situació”.

L’Aradia no volia assumir la violència rebuda per part de l’exparella, patia violència, però la tolerava i anava tirant, explica. Ocultava la situació a tothom, fins que es va fer evident, per això, per intervenció familiar va acabar denunciant i la van pressionar perquè sortís d’aquella relació. “Jo veia que cada vegada anava a pitjor, i al final, em feia por acabar morta”, assegura.

“Vaig denunciar una vegada que em va fer una pallissa important, i jo pensava que em mataria, i de fet em tenia tancada amb clau a casa seva. Jo vaig trucar el meu germà, qui es va quedar desconcertat, perquè mai havia compartit la situació amb ell. Vaig tenir tanta por que necessitava ajuda. Entre els quatre germans, em van portar a l’hospital, ja que m’havia fet un traumatisme cranial greu; després de l’hospital, ells em van pressionar perquè ho denunciés”, manté la jove.

Tot i haver interposat la denúncia, les dues estan d’acord: ‘la justícia no fa justícia’. A més, l’Aradia assegura que a l’agressor “li van caure sis mesos de presó, però no va haver d’entrar-hi. Li feien pagar una sanció econòmica, però jo vaig renunciar, no volia diners seus, no em salvaven la vida, no em sentia còmoda. A més, va fer un curs sobre violències de gènere o hores de treball comunitari, però en qualsevol cas: una sentència ridícula. No penso que la justícia sigui prou resolutiva perquè no abasta al total de violències que patim les dones”

La Sara encara no ha anat a judici, se celebrarà a principis d’any, però ella no té clar anar-hi. S’està plantejant d’arribar a un acord. La seva advocada exposa que li caurien deu anys de presó, cinc d’incondicional i 20.0000 euros d’indemnització per la Sara. Ella, però, emfatitza:

“Jo ja ho dic ara, no els vull per res aquests diners, per tal d’estalviar-me tornar a anar a judici i tota la càrrega emocional que suposa. No els vull per a res”.

No obstant, són moltes les veus que queden engabiades i no denuncien: per la falta d’una sentència ferma, per les represàlies a que es veuen sotmeses, per la falta de recursos, per la por, per no sentir-se qüestionades ni jutjades. Per no exposar la seva intimitat davants dels tribunals. Per la por a no tenir credibilitat a causa la manca de proves. Així ho explica la Carol, qui opta per no denunciar:

“M’ho he plantejat, però ara vaig a la policia i què els hi dic? ‘Mira aquesta persona fa tres anys em va agredir i va abusar de mi diverses vegades. Però jo vaig entrar a casa seva perquè era la meva parella’. Quin tipus de credibilitat tindré? I més sent la meva parella. No té sentit, no guanyaria res. De fet, només perdria”.

La Carol en aquell moment assegura que no li volia fer mal a la seva parella, que se sentia malament per denunciar-lo, que no volia. Només volia entendre’l. A més, explica que “encara després de ser conscient d’això, d’acceptar-ho, necessitava constantment quedar amb ell per entendre respostes, per què m’havia tractat així? Per què buscava això? Volia saber raons, per veure tot això tant dolent menys dolent. Ara, assegura que “És un error total. Ell acceptava que m’havia violat i ho havia gaudit, només ho acceptava davant meu”.

La violència masclista: sense perfils concrets

Des del departament de Feminismes i LGTBI+ de l’Ajuntament asseguren que no hi ha un perfil de dona que hagi patit violència. “És evident que ens movem en una franja d’edat, però no en cap estereotip concret”, asseguren fonts del departament. Expliquen que no té res a veure ni el nivell d’estudis, ni la classe social. Són perfils molt variats. La violència es pot produir en qualsevol situació i en qualsevol perfil. Així mateix, l’Aradia assegura que la seva ex parella mai hagués semblat un agressor, malgrat que la va acabar maltractant de forma constant a nivell psicològic fins al punt de dictar una ordre. “Ell era el típic nen bo que sempre està somrient i no se’l veia a venir, no podies pensar: ‘aquest home és un agressor”, diu.

A més, segons l’Agència Europea de Drets Fonamentals més del 80 per cent dels agressors sexuals formen part de l’entorn de la víctima, és a dir, les seves parelles, exparelles, familiars o amistats. Així mateix, no es pot determinar un tipus de perfil d’agressor ni de víctima. Tothom pot ser agressor i agredida i el revés, no hi ha cap estudi que aquests tinguin característiques similars.

Seqüeles 

La violència perdura al llarg de la vida, així mateix, una de les conseqüències directes són les seqüeles tant físiques com psicològiques. El fet canvia la vida de les víctimes, els injecta una dosi d’inseguretat i rebuig. Cada persona ho viu a la seva manera. Així ho explica la Carol, qui a causa de l’angoixa, té psoriasi. “El meu cos deia el que la meva veu no podia dir”, recorda. Per altra banda, l’Aradia assegura que el seu caràcter s’ha enfortit, tot i que també és més desconfiada cap als homes.

“Jo crec que sí, m’ha canviat com a persona, per a bé o per a malament. m’ha afectat en el caràcter, sóc menys permissiva i tinc un caràcter molt fort. Al cap i a la fi, d’aquesta experiència m’enduc eines emocionals per tallar des d’arrel qualsevol tipus de situació de violència de gènere”

En canvi, la Sara assegura que és un fet que “no el superes mai”, però que has de conviure amb ell. Així, doncs ella ha patit seqüeles a nivelles emcional “he tingut moments de depressió. Al final, la vida no deixa de ser alts i baixos”. explica.

Reeivindicacions 

La música és una eina de denúncia, de reivindicació, d’alliberament i d’apoderament. L’Aradia decideix utilitzar el rap per assenyalar situacions de violència masclista, assegura que totes les dones n’han patit al llarg vida, per això ella ho denunciar a través del rap:

“Més enllà d’un estil musical, el rap és una eina d’apoderament molt important i avui en dia, afortunadament, per les dones ho és encara més. A més, és un altaveu per poder dir la meva, sempre he tingut ganes de fer rap com a dona, per a dones. Sempre he escoltat rap, però sempre m’ha costat trobar referents dones, ja que eren invisibilitzades i eclipsades per les masculinitat dins el rap i la majoria d’àmbits artístics”

L’objectiu de l’Aradia és canviar el sistema, per construir-ne un que escolti a les denúncies que fan referència a la violència masclista. És per aquest motiu que ha escrit No es pa’tanto; una cançó dedicada a totes les dones que han reclamat els seus drets i se les ha titllat d’exegerades i que només volen fer-se veure.

A les escoles també es denuncia violència 

Diferents exalumnes d’escoles, com són l’Escola Pia i l’Escola Industrial han alçat la veu en les darreres setmanes per denunciar comentaris humiliants, discriminants i sexualitzats a les alumnes. Així ho explica Neus Gorina, jove de 23 anys que va anar a l’Escola Industrial: “Tenia 13 anys quan vaig començar a l’escola Industrial. Era el director del centre, Joaquim Millan, era abús verbal cap a totes les alumnes del centre. Es dedicava a fer comentaris sexualitats, era la seva forma de comunicar-se amb les alumnes. Amb els nois eren comentaris per recordar la seva masculinitat, per a ell eren els triomfadors”. Per aquest motiu, ella va decidir interposar una notificació al Departament de Serveis Territorials d’Educació; aquests van dir que no hi podien fer res, i que es canviés d’institut.

“Ho vaig passar molt malament, el Joaquim [Millán] ni em mirava, però una altra professora a qui vaig posar la queixa m’insultava pel passadís i cridava: ‘vigileu que us denunciarà!’”

Així mateix, vuit alumnes de l’Escola Industrial tiren endavant la pàgina d’Instagram No ho Tolerem per denunciar i visibilitzar tots els comentaris del director cap a les alumnes. Ho van fer “per una banda, perquè l’anonimat que tens assegurat i per l’altra banda, l’abast que té la xarxa, ja que l’estan utilitzant milions de persones, sobretot adolescents. En aquests volem incidir i donar-los les eines per enfrontar-se en aquestes situacions normalitzades”.

Foto portada: la Sara, durant l’entrevista. Autora: Alba Garcia.

Comments are closed.