TORNAREM A BRUGES
La primera part a Anduva va ser exactament la que temíem. Un rival endolladíssim, esperonat per un estadi que apreta com pocs ho fan en aquesta categoria i un ritme tan alt que ens desbordava. Crec que l’equip va sortir conscienciat, i es van veure bastants detalls que indicaven que volíem guanyar el partit per poder estar tranquils les jornades que queden. Però Anduva és un cap molt difícil, i més quan el Mirandés s’hi juga la vida. El més positiu va ser l’actitud de l’equip a la segona part: amb 2-0 i cada vegada menys temps, abandonar-se hauria estat fàcil, però va buscar fins l’últim minut un gol que ens retornés al partit. No ens van fer cap contra clara en tota la segona part i l’esperança, a diferència d’altres vegades, va estar viva fins al final. També vaig trobar encomiable el treball d’Òscar Ramírez com a central. Va haver de canviar de posició a última hora i va ser un dels més encertats de l’equip.
Per fortuna, el marge que tenim ens dóna una altra oportunidad diumenge vinent a l’estadi contra el Numància. Hi ha pocs rivals als que vingui més de gust guanyar. Les tres vegades que hi hem jugat en aquesta època a Segona s’han produït circumstàncies doloroses. A Sòria, la primera vegada, vam aguantar 80 minuts amb deu i ens van fer el gol molt al final. Aquest any ens van remuntar als darrers minuts també, amb un gol de penal d’aquells que es piten poques vegades. I la temporada passada a la Creu Alta tothom recorda aquell duel que va aixecar tanta polseguera. La millor manera de tancar aquella pàgina gris de la història recent és, en unes circumstàncies semblants, guanyar al Numància per fi, sumar els 50 punts i anar-nos-en tots contents cap a casa.
