Abellan o Escartín; Escartín o Abellan: entrevista als aspirants a Síndic

• Abellan: “no em tanco en banda a les meves competències; m’interessa solucionar els problemes, siguin competència de qui siguin”.
• Escartín: “cal centrar la institució en la ciutat i oblidar-se de plantejaments grandiloqüents. Proximitat, proximitat i proximitat; Sabadell, Sabadell i Sabadell”.

Hores crucials per a escollir el nou Síndic o Síndica Municipal de Greuges, que no ho serà tant perquè els dos únics aspirants són vells coneguts i ja han estat síndics anteriorment. La Junta de Portaveus debat i l’alcaldessa decideix quin dels dos noms, i dels dos projectes, portarà al ple del proper 27 de novembre. Per ser Síndic necessitarà 18 vots en primera votació o 17 en segona.

Sabadell renova aquest mes de novembre la figura del Síndic Municipal de Greuges entre vells coneguts. Ho serà Josep Escartín, primer Síndic Municipal i ombudsman local durant 12 anys, o la seva successora l’any 2018 i actual Síndica en funcions, Eva Abellan.

En aquesta entrevista, feta per separat però amb el mateix qüestionari, Abellan i Escartín, Escartín i Abellan, posen sobre la taula ja no només el seu programa sinó la seva visió del paper de Síndic local, bastant divergents excepte en la defensa de la necessitat de la figura. Així es mostren Eva Abellan i Josep Escartín, mà a mà, però per separat.

Per què vol tornar a ser Síndic o Síndica?

Eva Abellan (E.A) – Les companyes i jo hem fet bona feina però part del projecte no s’ha pogut desenvolupar. La pandèmia ens va deixar coses a mitges com descentralitzar l’atenció al ciutadà.

Josep Escartín (J.E) – Ser Síndic és un privilegi. Sempre he tingut el cuquet de millorar la ciutat, cosa que es pot fer des de molts àmbits. El meu primer període va ser de recolzar bé la institució, prestigiar-la i fer que funcionés. Ara hem de tornar a tenir una institució propera a la ciutat, a la que no li costi tocar el dia a dia. Per això vull tornar-hi.

L’ha sobtat que només hi hagi dos candidats i no s’hagi presentat ningú més? Com interpreta aquest fet?

E. Abellan – Conec bastant bé les sindicatures locals a través del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya. El que és habitual és que si el Síndic en actiu vol continuar un segon mandat se li proposa una pròrroga directament. No va ser així en el meu cas. Se’m va acabar el mandat a finals d’abril, tot just abans de les eleccions municipals. El govern municipal va considerar que la pròrroga no tenia sentit perquè condicionaria el govern que vinguessin després. Un cop convocat el procés, sí que m’ha sorprès que només hi hagi dues persones, perquè hi ha moltes persones vàlides a Sabadell.

J.Escartín– Sí m’ha sobtat que només hi hagi dos candidats. Pensava que es presentaria més gent. A vegades potser és dissuasori saber qui es presenta. Però m’ha sobtat, sí. L’any 2018 es va presentar molta més gent i abans no es cobrava mentre que ara el sou és extremadament digne el que podria donar peu a que hi hagués més gent interessada a presentar-se [el Síndic té el mateix sou que un assessor de govern, superior als 50.000 euros bruts anuals].

Com valora l’organització del procés que ha fet l’Ajuntament? Ha estat suficientment obert?

E.A– Hi hauria d’haver una comissió tècnica abans d’anar a la Junta de Portaveus o al ple. Una comissió formada per sindicatures locals, el Síndic de Greuges de Catalunya o sindicatures internacionals. També m’agradaria que passés com a Terrassa o Barcelona. Les entitats i el tercer sector han opinat i han dit la seva. Però també la ciutadania. Aquestes coses serveixen per donar a conèixer la institució. Aquest cop a Sabadell tot ha estat una mica petit. Es podria haver arribat molt més enllà.

J.E – El procés s’ha fet bé, tal com mana el reglament. S’han seguit els procediments, que és el que dona garanties.

Ha buscat suports entre la societat civil o les entitats? Per què sí o per què no?

E.A – No he anat a buscar les entitats; les entitats han vingut a mi. M’hi reuneixo sovint, les conec, i moltes entitats prèviament a l‘obertura del procés ens deien ‘estem contentes amb la Síndica i et volem donar suport; què podem fer?’. En un moment donat, el procés preveu la carta d’aval. Vaig passar un model a una primera entitat. I se l’han anat passant. Així que he començat a rebre avals. Entre 25 i 30 entitats de tots els sectors avalen la meva continuïtat. Em sento molt recolzada per ells.  

J.E- M’han vingut entitats dient-me si calia que em donessin suport. No l’he volgut agafar. No crec que hagi de ser així. Em sembla fins i tot lleig.

No veig bé que el Síndic hagi d’anar a buscar gent que l’avali. No em sembla bé trucar les entitats per tenir suports perquè pot donar lloc a equívocs. M’he volgut allunyar d’aquests pràctiques i fer-ho com mana el reglament, fer-ho amb els partits polítics. Anar a buscar les entitats amb un paper és posar-les en un compromís. La funció del Síndic és que la ciutat estigui millor. No és un programa electoral o polític. L’únic que ha de fer el Síndic és garantir el dret a una bona administració. Si es vol canviar el reglament, i la llei catalana canvia el procés d’elecció, això ja són figues d’un altre paner i caldrà adaptar-s’hi. Però en aquest procés s’ha fet tot tal i com es marca al reglament.

Quins són els punts forts del seu programa?

E.A – El meu programa és continuista amb el que he fet però m’han quedat coses a mitges. El gran tema per a mi és el dret a la bona administració, que l’Ajuntament treballi millor. No entro en política. Parlo de la bona administració. El meu programa té cinc àrees. Hem d’anar més a fons en la transparència. Que totes les resolucions de la Síndica estiguin accessibles. Vull aprofundir en les aliances amb la ciutat. Estan treballades, sabem el que volem fer amb la Federació d’Associacions Veïnals per a l’extensió als barris, el Centre de Mediació de Catalunya per fer una prova pilot o el Col·legi de l’Advocacia per l’atenció al racisme institucional. Volem que se simplifiqui el llenguatge administratiu per fer-lo més comprensible. Establirem punts d’atenció fixes, amb horaris estables, als districtes i barris. Quan vaig arribar, l’antic Síndic havia visitat els barris però no hi havia cap xarxa feta. També potenciarem la defensa dels drets humans, i la seva coneixença als centres educatius i les xarxes socials. D’altra banda, vull aprofundir en temes de padró, Agenda 2030, digitalització de l’administració, plusvàlues, habitatge, gènere… I portar a Sabadell gent que pugui sumar i enriquir el debat com vaig fer fa poc amb la Síndica de Ciutat de Mèxic.

J.E– Cal saber resumir molt. Som la cinquena ciutat catalana en població. Parlem de Sabadell. El que hem de fer és fàcil: el que marca el reglament. I això és: proximitat, proximitat i proximitat i Sabadell, Sabadell i Sabadell. Ampliar l’horari. Ser més transparents. Saber l’agenda del Síndic, què costa, on està en cada moment, amb qui es reuneix, a qui va a veure. Si resumim molt el meu programa és proximitat i ciutat.

El Síndic s’ha de centrar en les competències municipals o tenir posicionament sobre altres qüestions de competències supramunicipals?

E.A- Hi ha coses que són de la nostra competència i hi ha d’altres que són de la nostra incumbència. Per exemple: el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. Quan vaig entrar no hi havia torn d’ofici a Sabadell i la gent havia d’anar a la Ciutat de la Justícia. La competència és de la Generalitat però la gent de Sabadell que tramita la Renda Garantida, la gent que té menys recursos, havia d’anar a Barcelona. Vam fer un acord amb el Col·legi de l’Advocacia i ara la ciutadania de Sabadell pot recórrer i reclamar els problemes de Renda Pública de Ciutadania a Sabadell. No em tanco a les meves competències. El que m’interessa és solucionar els problemes, siguin competència de qui siguin.

J.E- El Síndic és una institució de Sabadell, que té un reglament de Sabadell que el paga l’ajuntament de Sabadell. Ha d’estar en temes de la ciutat, tot i que es pot posicionar. Per exemple: la gestió de Rodalies és un escàndol. El que ha de fer el Síndic és pressionar al Defensor del Pueblo perquè s’hi fiqui. Si ens comencem a ficar en coses que no ens toquen, anem contra la feina del Síndic a la ciutat.

El Síndic té ara una dedicació exclusiva a sou de l’Ajuntament. Com han de ser les relacions amb el consistori i en concret amb el govern municipal: més aviat de cooperació o més aviat de control i fiscalització?

E.A – No és incompatible avaluar i proposar. He de fiscalitzar, però a través de la cooperació. Però fiscalitzar a nivell administratiu; no a nivell polític. Puc avaluar, recomanar, intentar convèncer, amb valors i amb base tècnica.

J.E- Qui ha de fiscalitzar la gestió del govern és l’oposició. El Síndic no ha d’agafar el pes que no li pertoca. D’entrada el Síndic ha de tenir un esperit de col·laboració amb els ciutadans. Si el Síndic comença a fiscalitzar la feina en sí deixa de fer les seves funcions. Ha de garantir el dret a la bona administració i si no funciona plantejar millores. El Síndic no ha de ser rondinaire per sistema, ni necessàriament estar sempre de mal humor. Valorar la feina de Síndic amb el grau de mal rotllo que té amb l’Ajuntament és una equivocació. L’objectiu del Síndic és que la ciutadania estigui millor. Sense més. La resta és fora de lloc.

Per acabar d’aclarir el panorama, quina és la principal diferència entre el seu programa i el de l’altre candidat?

E.Abellan- Això no ho he de dir jo. Ell ha tingut 12 anys per fer de Síndic, la gent el coneix i sap el que ha fet. Jo he tingut cinc anys per fer de Síndica, la gent em coneix i sap el que he fet. Mirant una mica el que s’ha fet, la gent pot treure les seves pròpies conclusions. Hagués estat bé publicar els projectes amb que ens hem presentat perquè així també la ciutadania ens podria demanar explicacions i podríem rendir comptes.

J.E – No estaria bé que contesti això. Els dos volem el millor per la ciutat. No em toca jutjar les propostes d’uns altres.

Hi ha formacions polítiques, segurament també ciutadans, que creuen innecessari tenir un Síndic Municipal de Greuges quan ja hi ha Síndic a Catalunya o Defensor del pueblo a Espanya. Es pot veure com un chiringuito. Per què és necessari al seu parer un síndic local?

E.A- Per la proximitat, que té un plus. La setmana passada una senyora amb esclerosi múltiple volia venir-me a veure i vaig anar-hi jo a casa seva. L’empatia es genera cara a cara i no amb papers.

Més enllà d’això, soc sociòloga, vinc de la consultoria i puc demostrar amb números que la institució del síndic local és útil. Els síndics locals surten a compte. Donen resultats. Tenim una institució amb una dotació molt baixa, que costa 77 cèntims d’euro per ciutadà a l’any. De totes les recomanacions per millorar que fem a l’Ajuntament i ens acaben acceptant, acaben fent-se realitat el 75 per cent. Fins i tot entre les que no ens accepten, també en fan el 9 per cent.

J.Escartín- No he pogut entendre mai qui diu que no calen institucions per defensar els drets de la ciutadania. Crec que es diu per desconeixement.

Calen espais on s’escolti, es doni suport i s’atengui el ciutadà. Això sempre és bo. El risc ens passa quan barregem papers. Si el Síndic fa el seu paper i els partits fan el seu paper, no hi ha col·lisió. Als partits els hi toca revisar els processos, revisar les resolucions? No. Al Síndic li toca mirar el grau de compliment del programa de govern? Tampoc. Si cadascú fa el seu paper, no hi ha cops de colze. La institució té molta feina per davant, i més encara si ens apropem a la ciutadania.

Si fos elegit, quina seria la primera mesura important que farà?

E.A- Teixir la xarxa d’aliances per anar als barris de forma estable. Vam començar l’any 2020 però la pandèmia ens va enxampar. Mirar centres cívics, altres sales, estabilitzar horaris i visites, tenir mapa d’equipaments…

J.E- Tinc al cap què faré el dia 1 de desembre si soc Síndic. Penso estar pel carrer. La proximitat ha de ser-hi i és innegociable. Serà el canvi més evident que s’ha de veure. I també centrar la institució en la ciutat i oblidar-se de plantejaments grandiloqüents. L’oficina està ben dotada de personal si ens dediquem a fer la feina que ens toca. Si hi posem coses i coses i coses, es fa curt.

Foto portada: Eva Abellan i Josep Escartín, aquest dilluns al matí. Autor: J.d.A.