La Síndica Municipal de Greuges, Eva Abellán, exigeix bonificacions en els impostos i les taxes per a les famílies monoparentals. Aquest col·lectiu juga amb desavantatge, igual que les famílies nombroses, però, a diferència d’aquestes, no compta amb els mateixos ajuts. Les mares, en la seva majoria, han de fer front a les mateixes despeses que les llars amb el doble d’ingressos i, per això, reclamen la reducció d’algunes taxes.
Una mare, o pare, amb un o més fills a càrrec necessita conciliar la feina amb la vida personal i familiar. Per una banda, ha de treballar per aconseguir els diners amb què cobrirà les despeses diàries, mensuals i anuals i, per l’altra, ha de tenir cura de la mainada. La pandèmia i les restriccions per evitar contagis han evidenciat aquest repte i la situació ha esdevingut insostenible: els fills necessiten molta més atenció i, per contra, els adults tenen menys ingressos, recursos i temps que abans de la Covid-19. Tota una antítesi. No surten els números i, per això, el 50 per cent de les famílies monoparentals està en risc de pobresa extrema, segons múltiples estudis autonòmics i comarcals.
“No tenim ajudes reals. La targeta de família monoparental no afecta l’economia diària, sinó que està enfocada, principalment, a les activitats culturals i d’oci; justament els dos sectors que més inactius han estat en el darrer any” lamenta una mare soltera de Sabadell, Isabel Gómez.
A tall d’exemple, Gómez no té cap tipus de bonificació a la renda, però la seva filla pot estalviar-se un 5 per cent de la matrícula al Conservatori de Sabadell o gaudir de rebaixes als espectacles de La Faràndula. “I com això, tot”, amplia la sabadellenca. Per tant, les famílies monoparentals no tenen ajudes per a les despeses que han d’afrontar sí o sí, com els impostos, i els pocs descomptes que reben són residuals.
La síndica, Eva Abellán, demana, concretament, una subvenció municipal a l’hora de pagar l’Impost sobre Béns i Immobles (IBI) i Gómez hi afegeix les beques menjador. La seva filla, Marta Gómez, sempre s’ha hagut de quedar al menjador de l’escola perquè Gómez treballava al migdia i no podia ser a casa. Per això consideren que és “necessari i “urgent” el reconeixement d’aquestes bonificacions.
La targeta de família monoparental, un títol de paper mullat
Una de les peces que més balla en aquest engranatge és l’absència de regularització a nivell general. A escala estatal no hi ha cap títol que reconegui aquest col·lectiu, sinó que és una documentació que expedeix (o no) cada comunitat. En canvi, les famílies nombroses sí que estan reconegudes legalment arreu d’Espanya i, per tant, gaudeixen de tots els descomptes i bonificacions. La Síndica Municipal considera que la targeta de família monoparental no té cap efecte i per això reclama ajudes directes així com el mateix reconeixement que les famílies nombroses. Cal tenir en compte que hi ha dues categories en funció de les condicions que presenta cada cas, la general i l’especial, però ambdues són insuficients. La primera no gaudeix de tants descomptes com la segona perquè la seva situació no és tan delicada, però el problema amb què topen els casos especials és la manca de recursos per part de l’administració.
“Tot i tenir reconegut el dret de gaudir d’un descompte, com que la Generalitat no té disponibilitat pressupostària, no t’apliquen la rebaixa i l’has de pagar com qualsevol altra família” desaprova Gómez.
A Sabadell, l’Associació de Famílies Monoparentals i la Síndica Municipal demanen, principalment, la bonificació de l’IBI, l’abonament familiar per les piscines municipals i les beques menjador. Tot i que l’IBI és un impost que fixa el govern espanyol, Abellán va demanar, sense èxit, una subvenció específica a l’Ajuntament perquè les famílies vulnerables, com les monoparentals, puguin estalviar-se una part d’aquest impost.
L’interès superior del menor brilla per la seva absència
La invisibilització del problema que pateixen les famílies monoparentals respon a una qüestió de gènere: per una banda, 8 de cada 10 d’aquestes llars estan liderades per mares i, per l’altra, la societat associa automàticament els treballs de cura a les dones. En conseqüència, una sola persona ha de respondre a totes les necessitats dels seus fills i, a més, ha de buscar fonts d’ingressos per pagar totes les obligacions de la llar.
El problema d’aquesta dicotomia és la conciliació entre el vessant laboral i el personal. Qui ha d’estar a dos llocs, no pot acceptar una jornada completa i, per tant, ha de treballar a jornada parcial, fet que suposa menys ingressos a final de mes. L’equació, però, no és equitativa ni proporcional, ja que la llar en qüestió ha de fer front a les mateixes despeses que la resta: educació dels fills, lloguer o hipoteca, impostos, alimentació, i un llarg etcètera.
“La facturació del segon trimestre del 2020 va ser de zero euros i vaig haver d’utilitzar els estalvis per pagar-ho tot. A més, al mateix moment i en ple confinament, la Marta va començar a patir uns episodis de depressió i ansietat diaris, i jo era l’únic suport que tenia. Va ser molt dur” esbufega Gómez.
Això no només té conseqüències a curt termini, sinó que, a la llarga, els fills de les famílies monoparentals no hauran tingut les mateixes oportunitats que la resta. Per evitar que això passi, Isabel Gómez ha començat a treballar de professora a l’Institut Arraona. La sabadellenca té una empresa de serveis educatius i culturals a la ciutat, però com que, de moment, l’activitat és mínima, amb el sou que cobra no podria cobrir les despeses ordinàries més les extraescolars i altres béns materials, com la roba o els aparells electrònics.
El fet que hi hagi una Associació de Famílies Monoparentals a Sabadell, però estigui inactiva és simptomàtic de l’ofec que pateix aquest col·lectiu. Abellán canalitza les queixes d’aquest col·lectiu perquè ells no tenen temps per la participació política. Per això ella s’ha presentat a l’Ajuntament per reivindicar la bonificació o reducció d’algunes taxes així com més ajudes per als pares divorciats que cuiden d’un o més fills sense cap més suport econòmic que el seu sou.
Eva Abellán és la defensora dels sabadellencs i la seva funció és respondre les queixes de la ciutadania. La síndica assegura que múltiples famílies monoparentals de la ciutat han contactat amb ella per exposar-li la situació en què es troben i demanar la seva ajuda. Ambdues parts lamenten que és un afer molt invisibilitzat en les administracions i Abellan assenyala a una teoria social per trobar una explicació:
“Hi ha una hipòtesi que diu les famílies monoparentals no són una prioritat per a les administracions perquè no són funcionals per al capitalisme. A diferència de les famílies nombroses, que retroalimenten els rols del patriarcat on la dona té cura de la llar mentre l’home va a treballar, les monoparentals trenquen els esquemes de l’statu quo i això no interessa”.
L’Ajuntament de Sabadell assegura haver treballat per trobar “una escletxa legal” i aplicar una bonificació de l’IBI per a les famílies monoparentals. La tinent d’alcaldessa de Desenvolupament Econòmic i Impuls Administratiu, Montse González, matisa que l’actual legislació només permet aplicar aquest descompte a les llars amb més de tres fills i, per això, no poden ajudar legalment a la resta de col·lectius vulnerables.
Foto portada: una família monoparental de Sabadell, Isabel Gómez amb la seva filla Marta. Autora: Alba García.
