L’enginyer de camins Franc Cortada és el director general d’Oxfam Intermon a Espanya des de l’any 2020. Porta vinculat més de dues dècades a aquesta organització. Cortada va assistir divendres al tradicional concert solidari de l’ONG, celebrat a l’Espai Cultura de la Fundació 1859 Caixa Sabadell.
Aquest enginyer ha fet de la lluita contra la desigualtat un dels seus lemes, tant als països avançats com en el Sud global. En els darrers mesos, no obstant, bona part de les seves intervencions van dirigides a exigir un alto el foc humanitari a Gaza. En aquesta entrevista repassa aquests aspectes.
L’any 2023 va acabar amb la xifra d’aturats més baixa a Espanya des de fa 15 anys, des d’abans de la gran crisi immobiliària. No obstant, el 20 per cent de la població segueix en risc de pobresa i aquest percentatge és crònic a dia d’avui. Què està fallant?
Hi ha dos grans problemes estructurals a Espanya que han impedit treure la gent de la pobresa. El primer ha estat la precarietat laboral. Fins la reforma laboral hi havia molt contractes temporals, molt precaris i sobretot per a les dones, els joves i els col·lectius més vulnerables, com els migrants. Set de cada 10 contractes de parcialitat no desitjada són de dones. Set de cada 10 dones estava cobrant el salari mínim interprofessional. El gruix dels joves entrava al sistema amb contractes temporals. El segon gran problema és la manca de mecanismes de protecció social per corregir les desigualtats de renda. Fins que no va entrar en vigor l’Ingrés mínim Vital no hi havia cap mecanisme estatal. Ara tenim l’IMV tot i que estem veient que falten molts elements per desplegar-lo i implementar-lo. La precarietat laboral i la desprotecció social són la base del problema. Seguim a la cua de la Unió Europea en pobresa infantil. Som els que tenim més pobresa infantil d’Europa.
Feia referència a l’Ingrés Mínim Vital. El salari mínim ha pujat un 46 per cent en cinc anys. També s’ha desplegat l’anomenat ‘escut social’. Però no és suficient. Quines més mesures calen?
L’IMV, el salari mínim o l’escut social haurien de millorar la situació. Però cal temps. Hi ha recorregut. Què més hem de fer? Reformes fiscals. Seguim demanant que pagui més qui més té. Això significa gravar el capital, gravar la riquesa, gravar les grans fortunes, que estan pagant impostos per sota del que ho fan les rendes del treball.
Hem viscut una setmana de presentacions de resultats de la banca. Per exemple, el Banc Sabadell va guanyar més de 1.300 milions d’euros l’any passat. Caixabank gairebé 5.000. El Santander més d’11.000 milions. Xifres extraordinàries. A beneficis extraordinaris calen impostos extraordinaris?
Cal consolidar l’impost a beneficis extraordinaris, clar que sí. Estava aprovat amb caràcter temporal com a conseqüència de la pandèmia. Però s’ha de consolidar.
Com va afectar la pandèmia i ara la crisi inflacionista a les ONG i en concret a Oxfam Intermon. Han perdut socis?
Tenim la sort que la nostra base social és fidel, solidària, compromesa i no hem vist baixes de forma significativa més enllà dels fluxos naturals. Ens costa més atraure nous socis perquè en contextos de volatilitat la gent s’ho pensa molt més. Sumar gent nova ens costa. Però hi ha moments com el terratrèmol de Turquia, el terratrèmol del Marroc, la crisi d’Ucraïna o ara a Gaza en els que la gent es bolca i fa molts donatius. La solidaritat segueix estan a flor de pell en aquests contextos molt més durs.
La solidaritat va a cop d’emergència, per tant?
Més enllà de la gent més conscienciada, la solidaritat del conjunt de la societat va molt marcada pels mitjans de comunicació. Allò que els mitjans visibilitzen, mou els cors i remou els estómacs de la gent. Si hi ha crisis mediatitzades, la solidaritat es multiplica.
Què esta fent Intermon Oxfam ara mateix a Gaza?
Hi som des de fa 50 anys. És una de les zones on fa més temps que hi som. Durant anys hem acompanyat la població gazatí arribant a 600.000 persones cada any.
En primer lloc, tenim un equip de 30 persones, que són gazatís, tenen les famílies allà i viuen en primera línia el conflicte. Són desplaçats forçosos i han de mirar de protegir les seves famílies. Pateixen cada dia. El nostre propi equip està en assentaments informals, viu en primera persona l’estrès i l’angoixa. El nostre equip hauria de poder estar donant resposta a la població i està patint en primera persona les conseqüències del conflicte.
En segon lloc, denunciem i exigim. Aquest patiment ha d’acabar. Exigim que es respecti el dret internacional humanitari. Cal garantir un accés humanitari a les organitzacions perquè hem de dir que l’ajuda no està arribant. No estem treballant amb la magnitud que voldríem. Demanem un alto el foc immediat i permanent. La població civil ha de deixar de patir bombardejos diaris indiscriminats. I demanem que es busqui una solució duradora i permanent al conflicte. Que es garanteixi que no es venen armes a Israel. Tot això és una bateria de denúncia que fem des d’Intermon Oxfam. Cal aturar les atrocitats.
Mentre això succeeix, fem el que s’espera de nosaltres. Estem responent sobre el terreny. Estem arribant a les poblacions més vulnerables amb aliments, kits d’higiene, amb les coses més elementals. Amb diners en efectiu. Des del punt de vista de necessitats humanitàries, són aclaparadores. El 90 per cent de la població de Gaza pateix gana severa. Mengen gespa, menjar cru, el que poden trobar. Un sac de farina de 25 quilos costa 150 dòlars. Hi un problema enorme d’accés a l’alimentació. Els aliments que entren pel pas de Rafah no arriben ni al 7 per cent del necessari per garantir uns mínims. El mateix passa amb l’aigua. L’accés a l’aigua és de dos o tres litres per persona i dia. Els mínims per garantir la subsistència en qualsevol crisi humanitària són 15 litres persona dia i els mínims ordinaris són de 50 litres per persona dia. La gran majoria d’infraestructures d’aigua han estat bombardejades, són inservibles o no poden funcionar per la manca de combustible. Des d’Intermon Oxfam hem posat en marxa 11 dessalinitzadores que funcionen amb bombes solars a la franja de Rafah, on s’estan acumulant els desplaçats. Garantim l’accés a l’aigua a més de 25.000 persones.
Fa unes dècades, hi havia un reclam cap als governs que era dedicar el 0,7 per cent dels pressupostos públics a Ajuda Oficial al Desenvolupament. S’hi ha arribat?
No! Estem molt lluny! A nivell global estem al 0,56 per cent dels països més rics, de l’OCDE. A Espanya estem al 0,34 per cent. I a Catalunya al 0,21 per cent. No s’ha aconseguit una fita de fa dècades. El 0,7 és una xifra molt simbòlica. Però hi ha altres elements molt importants, que podrien ser més clau per al Sud global. I tampoc s’estan fent. Gravar els fluxos financers, per exemple. La taxa Tobin o altres.
Un element bàsic seria condonar el deute. Sis de cada 10 països empobrits estan estrangulats pel deute extern. Sri Lanka, Ghana, Egipte o Pakistan dediquen més de la meitat del seu pressupost a pagar deute. Imagini’s el que es podria fer si es condonés el deute i poguessin invertir recursos en accés a l’aigua, sanitat, educació, protecció social!
Un tercer element serien els compromisos internacionals, que s’estan incomplint. Es va aprovar un fons de danys i pèrdues per la crisi climàtica on els països rics marcaven un objectiu de mobilitzar 100.000 milions d’euros anuals perquè els efectes climàtics ja impacten en la vida de la gent del sud. En la primera ronda es va arribar a 1.000 milions només. Només les inundacions de Pakistan del 2022 van causar pèrdues materials de 30.000 milions d’euros. Per altra banda, podríem parlar d’evasió i elusió fiscal d’empreses que tampoc tributen als països del sud global: petroleres, mineries que estan exemptes d’impostos…
En resum: l’ajuda oficial al desenvolupament no arriba i s’està per sota dels compromisos. Però hi ha altres mesures que serien més importants i que tampoc estan passant.
Per acabar: quina és la seva recepta contra el desànim? Els reptes són enormes, les receptes difícils i els avenços lents. Què recomana als que pensen que el món cada cop està pitjor i no té remei?
És una resposta complexa. No podem escollir l’època que ens toca viure. No podem escollir el context. Però sí podem escollir com responem. A vegades els desafiaments poden aclaparar-nos.
Hi ha tants fronts oberts, hi ha tantes desgràcies, hi ha tantes injustícies que ens poden empetitir i fer-nos sentir poca cosa. Però la realitat és que som milers de persones que veiem les injustícies i que volem donar-li la volta. No ens hem de sentir petits sinó part d’un moviment de milers de persones que volem un món més just, més solidari, més sostenible, amb més respecte al planeta i amb les persones al centre. Hem de tenir esperança. I a més d’esperança podem fer coses. Podem exigir als governs que juguin el seu paper. Ells tenen una gran responsabilitat. I a nosaltres ens toca ser més exigents.
Hem d’exigir als governs que juguin el seu paper, per exemple, ara a Gaza. El govern espanyol, la Unió Europea, han de ser més exigents. El govern espanyol s’ha posicionat de forma més clara. A nivell europeu hem vist que els ha costat parlar amb una veu única i contundent. I a nivell global veiem com es va tenir determinació i contundència amb Rússia en el cas d’Ucraïna però ara no es té amb Israel en el cas de Gaza. No hi ha contundència ni empatia ni solidaritat amb la població de Gaza.
Foto portada: el director general d’Intermon Oxfam a Espanya, Franc Cortada, el passat divendres. Autor: David Jiménez.
Pingback: Franc Cortada (Oxfam Intermon): “es va te...