Jessica Fillol: “Les amenaces es van complir. Em sento indefensa i insegura”

Quan una persona pateix una agressió, pot denunciar-ho a la policia. Però què passa si quan arriba a la comissaria, els agents li giren l’esquena? Tot i que cada vegada hi ha més víctimes que s’atreveixen a plantar cara, el percentatge de persones discriminades que opten per la via legal encara és molt baix. El primer pas que ajudaria a revertir la situació és oferir una bona atenció i acompanyament per part de les administracions després de l’agressió, però sembla que això no sempre s’aconsegueix.

Jessica Fillol és una veïna de Campoamor de 42 anys que ha vist com diferents agents de la Policia Municipal desestimaven casos de violència masclista i de violència comunitaria davant de les pròpies víctimes. Ella n’és una. En veure que l’escena es repetia una i una altra vegada, va decidir posar-se en contacte amb l’alcaldessa per fer-li saber què estava passant a Can Marcet. Ara ha elevat el seu cas a la Síndica de Greuges i està buscant la manera de portar-ho al ple municipal.

En un fil a Twitter denunciava males pràctiques de la Policia Municipal a l’hora d’atendre a una víctima de violència masclista. Va ser un testimoni directe dels casos que explica?
Sí, de tots. De fet, alguns m’han ocorregut a mi mateixa; d’altres, els he vist in situ i en d’altres he estat el testimoni acompanyant d’una altra dona. Tot i que no tots els casos eren casos de violència masclista, sí que tots eren casos de violència envers les dones.

En tots els casos hi havia una dona denunciant violència (domèstica, masclista, comunitària…). Tots eren dones, tots eren a la comissaria de Sabadell, tots eren situacions de violència i tots han estat dones que no han estat ateses d’una manera adequada des del meu punt de vista.

Pot ser que per alguns d’aquests casos la comissaria no fos el lloc adequat on anar; però, en lloc de redreçar-los al lloc correcte o a un altre recurs municipal (com Mediació Comunitària), el que els van dir és ‘vostè creu que denunciar és la millor manera de fomentar la convivència?’. Això ho he vist jo mateixa i ho han dit davant la meva cara. Aquesta no és la manera de tractar a algú que denuncia una agressió.

Diu que vostè també ha estat una de les víctimes. Què va passar en el seu cas?
No vull donar massa detalls perquè el cas encara continua obert, però podríem dir que és violència comunitària. En el meu cas vaig denunciar diverses vegades un mateix cas que s’ha anat allargant en el temps. Per tant, he visitat la comissaria de Sabadell unes quantes vegades. La primera vegada em van atendre amb reticències: jo volia que constessin unes proves que demostraven que rebia amenaces i que, per tant, si després em passava alguna cosa, havia estat un atac premeditat.

Volia deixar-ne constància, però em vaig trobar amb moltes dificultats. De fet, va ser a mi a qui li van dir ‘vostè pot posar la denúncia, si vol; però això no anirà enlloc perquè la instrucció la fem nosaltres’.

Em van agafar la denúncia per tossuda. Em va costar molta estona convèncer al policia perquè m’atengués. Molta estona, molta. La segona vegada no em van voler atendre: em van dir ‘vostè creu que posar una denúncia és la millor manera de fomentar la convivència?’. I, finalment, les amenaces es van complir i em van agredir. Em sento indefensa i insegura, i jo no he de viure amb por de sortir al carrer per si em trobo aquesta persona.

En els casos on vostè no ha estat la víctima, l’actitud dels policies ha estat millor?
No. Mira, un dia jo estava asseguda a la comissaria, allà al vestíbul, esperant, i hi havia un policia municipal que estava atenent una dona. Aquesta dona acabava de sortir de la feina perquè encara anava amb l’uniforme d’un supermercat bastant conegut i anava acompanyada d’una amiga. Li estava explicant al policia municipal que el seu marit l’havia amenaçat d’agafar els seus fills del cole, endur-se’ls i que no els tornés a veure. A mi això em sembla una amenaça prou creïble, concreta i materialitzable, oi? Tots sabem de què estem parlant.

De fet, vaig ser testimoni d’un altre cas on l’amenaça era exactament la mateixa (m’enduré els fills i no els tornaràs a veure) i estaven atenent a aquesta pobra dona de peu. Allà al mig. Jo estava esperant i ho vaig escoltar tot. La privacitat d’aquesta pobra dona era nul·la.

Sap si li va agafar la denúncia al final?
No li va agafar. Saps què va fer? La va remetre a parlar amb el seu advocat per negociar el conveni regulador de visites. Tu et penses que has de posar a algú que t’està amenaçant en un conveni regulador de visites? És molt fort.

A banda de comunicar-li-ho a l’alcaldessa, vostè va fer res en aquell moment?
Vaig estar a punt d’intervenir, però en aquell moment jo estava amb la meva pròpia història. Però sí que m’hauria agradat parlar amb aquella dona i dir-li que anés als Mossos i demanés pel Grup d’Atenció a la Víctima, que allí l’atendrien millor.

En els casos on jo acompanyava a la víctima també he acabat anant als Mossos. La recomanació que fem és que la víctima no vagi sola a posar la denúncia perquè els casos que jo he relatat de la comissaria de Sabadell no són exclusius d’aquí. Les males pràctiques no són només a Sabadell, per desgràcia. La primera recomanació, per tant, és anar acompanyada perquè aleshores la receptivitat de la policia canvia molt. És que ja t’ho diuen ells mateixos: “la denúncia no arribarà enlloc”. No sé com funciona, però m’imagino que això ho hauria de dir un jutge d’instrucció, no?

Entenc que això ho ha vist i escoltat per part de diferents agents de la Policia Municipal; que no es tractava sempre de la mateixa persona.
Correcte. D’aquí és d’on trec la conclusió que això no és qüestió de tenir un mal dia o d’enganxar un agent que no estava prou format.

És una pràctica habitual en aquesta comissaria perquè l’actitud que ens han transmès en tots els casos és d’obstrucció a la denúncia. Volen desincentivar les denúncies perquè creuen que estem malbaratant els recursos públics i que tenen coses més importants a fer que atendre dones que vénen a denunciar violència.

Quina resposta va obtenir després de comunicar-li-ho a l’alcaldessa?
He de dir que la resposta de Marta Farrés va ser molt ràpida: li vaig escriure un dia i l’endemà ja em va dir que li donés un número de telèfon perquè una persona del seu equip es posaria en contacte amb mi. Em van trucar i tinc constància que també es van posar en contacte amb el caporal de la Policia Municipal.

La persona designada pel seu equip va parlar amb el caporal de la Policia Municipal i li va dir ‘podem parlar-ne d’això?’. Aleshores hi havia tres casos. Em consta que van parlar-ne, però la conclusió a la qual van arribar és que eren casos aïllats, que potser jo estava exagerant i que potser els agents havien tingut un mal dia i, per això, una resposta un tant inadequada. La conclusió va ser que eren casos puntuals i que no eren tan greus. Però és que s’ha tornat a repetir.

Quant fa que dura això?
Mesos. El primer va ser cap allà l’octubre i l’últim va ser ahir [dijous] a la nit.

I què ha fet en vista d’aquest panorama? On ho ha denunciat?
A Mossos, directament. Vaig anar a la Municipal també perquè, com et deia abans, això ja fa temps que dura i la denúncia encara està oberta. Es va ampliant.

Però ahir, finalment, es van complir aquestes amenaces que et deia i vaig anar a dir-ho a la comissaria. L’última vegada em van dir que fins que no es materialitzés l’il·lícit penal, que traduït a un llenguatge humà vol dir que fins que no em fotin una pallissa no hi poden fer res. D’acord, molt bé, m’estan amenaçant! (diu amb sarcasme).

Ahir vaig anar a la Policia Municipal per dir-los-hi que ja s’havia comès “l’il·lícit penal”. I em van dir: ‘Has de demanar cita prèvia. Vostè no pot posar la denúncia ara mateix, ha d’anar a casa, demanar cita prèvia i posar els noms i cognoms de cada persona que la va agredir’.

I si són uns desconeguts, què?
Clar, jo no els coneixia a tots. En el meu cas era un grup que es coneixien entre ells i jo en coneixia alguns, però sembla que si no els coneixes no pots posar la denúncia. Aquesta és la sensació que em van transmetre. Però és que a més a més era un fet que acabava de passar, ho tenia recent, tenia tots els detalls, ells estaven allí encara… i m’envies a casa a demanar cita prèvia? Vés a saber si recordaré de com ha anat tot d’aquí a una setmana. Necessitava algú que m’ajudés, no algú que m’enviés a casa. Però la resposta de qui hi havia a recepció va ser: ‘Ja li he explicat quin és el procediment, així que marxi cap a casa i no munti un numeret’.

I ara què té pensat fer?
Avui enviaré una instància a l’Ajuntament i a la Síndica. També estic buscant la manera de fer-ho arribar als grups municipals per portar-ho al ple.