2 Comentaris

1. Joan

   18 gener 2014 at 3:35

   En quant a política, potser no, Però en el que toca a cultura, l’eopinions tira a molt ranci, i sap greu de dir-ho.

   Fa cosa de deu anys, no recordo, Sabadell va ser per mèrits obvis la seu de la festa dels cavalls a Catalunya. I llavors, a manera de pregó, s’hi va pronunciar un pregó on s’explicava el com i el perquè de la passada. I, perquè en allò hi va haver una certa cultura, no parlava de passata de ramaders i agrícoles, ni de barretines i coses d’aquestes de la invenció de la tradició. Va ser una cosa més làica, mes normal i per tant democràtica, i per això mateix no gaire de la ceba.

   Per il.lustració de la ciutadania, sabadellenca en concret, els hi adjunto el discurs al cas, evidentment en la incorrecció política vist al que ara es porta. Altrament, els n’hi haurien arribat ressons.

   El president de la Colla Nova, Joventut de Sant Antoni Abat, m’ha demanat que els parli de la festa de Sant Antoni Abat a Sabadell, i d’allò que pot tenir de rellevant i significatiu. Ho intentaré, almenys.
   Haig de confesar, d’entrada, que mai no he estat res més que un espectador d’allò que a Sabadell se’n diu, senzillament, la passada. No se n’acostuma a dir els tres tombs, ni res per l’estil. De tombs, de fet, a la passada no se’n veuen.
   I si ho diu algú, perquè sempre hi ha algú o alguna situació que s’hi deu prestar, diria que és més entre els que com a molt en poden ser espectadors que no pas entre els qui hi formen, portant-hi bèsties i carruatges.

   A la passada de Sant Antoni, a Sabadell, no cal dir-li tres tombs per donar a entendre que és una cosa important. La passada de Sabadell ho és molt d’important. Seguint-la de la vorera estant, sense haver d’anar-hi enfilat en un cavall o en un carro, no costa gens trobar dades i arguments per constatar-ho.
   A Catalunya no hi ha cap més ciutat que celebri Sant Antoni Abat, en el mateix dia de la festa, amb una desfilada comparable a la passada de Sabadell, pel que fa a dimensions, vitalitat i abast. Un altre cas seria, potser, Vilanova i la Geltrú. Però, així i tot, tal vegada hi hauria bastant a discutir, al respecte.
   I a Sabadel tampoc no hi ha cap altra festa popular que es vingui celebrant d’una manera tan continuada ni espontània. Ni tan sols la Festa Major, que no va començar a prendre volada fins el 1884, quan la passada es feia fins i tot quan plovia. A més la Festa Major, municipal, no deixa de ser una cosa oficial.

   Quines son, o poden ser, les raons per les que la passada de Sabadell és tan important?, que es preguntaran vostés, sobretot els qui han vingut de fora. Des de la vorera estant, d’on no m’he mogut, en buscaré respostes. Passaré de les constatacions, que els hi acabo d’exposar, a algunes deduccions que se’n poden treure, facilment.
   Els motius fonamentals de la importància de la passada venen del caràcter, del geni fins i tot proverbial en els qui viuen amb cavalls, i en particular dels qui en els cavalls han trobat el mitjà per guanyar-se la vida, i n’han fet la professió o l’ofici. De fet, aquests caràcter, aquest geni, és el que es representa a la passada, el que s’hi expressa i s’hi reconeix.
   Però, tot i fonamental, aquest motiu no és suficient. De cavalls, i d’homes i dones que en visquin o que hi convisquin, n’hi ha a molts altres llocs més, amb més cavalls i tot si cal, o amb més persones si es vol. A més dels cavalls i dels seus homes, en el cas de la passada a Sabadell hi ha la ciutat, allò del seu caràcter que es diu també o, millor dit i més concret, la seva història.

   I tocant a la història de Sabadell hi ha un fet, diria que no prou considerat com es mereix, que la passada té la virtut, entre moltes d’altres virtuts, de fer present, almenys de suggerir-lo: El Sabadell que va fer-se important amb les fàbriques, en la industrialització, no va ser obra només de les màquines. Ni tan sols de les habilitats i els esforços dels qui a les fàbriques van treballar al peu d’aquelles màquines. Ni tampoc hi bastaria l’oportunitat i el sentit del negoci dels qui en van ser els amos.
   Abans i tot que la força del vapor, el funcionament d’aquella indústria es va deure a l’empenta de les corrúes de cavalls i a l’esforç i l’ofici dels carreters. Dit aquí, pot ser que soni a exagerat, a acudit de circumstàncies. Però si es mira en testimonis directes, escrits en els moments inicials de la industrialització a Sabadell, es veurà com es tenia en compte llavors, això que els dic.

   Vaig a un d’aquests testimonis, al monumental «Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar», que entre el 1845 i el 1850 es va publicar a Madrid, dirigit per Pascual Madoz. En els 16 densos volums d’aquella obra, exhaustiva en extrem, l’article referit a Sabadell no arribava ni a una columna d’extensió, i les seves indústries només ocupaven nou línees. Res a veure amb les vuit, deu o més pàgines i tot, amb què hi surten Olot, Igualada, Manresa, Valls, Falset, Berga o Terrassa, sense anar més lluny.
   Sabadell, amb poc més de 7.000 habitants a aquelles alçades, just començava a ser el que no va trigar a ser. No feia gaire anys que hi havien engegat els primers vapors, entorn el 1840, i encara n’havien de passar cinc més perquè hi arribés el ferrocarril. Aquest 2005 fa 150 anys de la inauguració de l’estació, al 1855, presidida precisament pel mateix Pascual Madoz, jefe político de la província llavors. Molt identificat amb Catalunya, va ser-hi una gran figura del liberalisme progresista, i també a Madrid, bo i havent nascut a Burgos.
   I bé, entre els actius de l’economia de Sabadell, en el punt de l’espectacular eclosió de la industrialització, tan trascendental, Pascual Madoz destacava, i gairebé es diria que admirava, el treball dels carreters, llavors no menys crucial per aquella indústria que les màquines de vapor. Esperit científic a més de polític, i més il.lustrat encara que il.lustre, gairebé comptava els cavalls dels carros tal com els cavalls de força de les màquines de vapor. Que volen que els hi digui. A mi, personalment, aquelles línees seves que ara els llegiré em sonen a poesia.

   Llegeixo el passatge que els dic: «Industria: (Sabadell cuenta con) fábricas de paños, patencures (en el que després se’n dirà panyeria fina) de todas clases, colores y dibujos, de franelas, sarguetas, pañuelos de lana, tejidos de algodón, en particular plugasteles (vulgo empesas -és a dir encolats-); de estas fábricas unas son movidas por las aguas del rio Ripoll, y otras por medio de máquinas de vapor, de fuerza de 6, 12 y 20 caballos; pero la mayor parte de las de tejidos de algodón son dependientes de las de Barcelona, a donde se conducen géneros elaborados diariamente, en unos 15 o 16 carros destinados a este objeto».
   D’aquells vapors, «catedrales de la industria» que algú en va dir, amb prou feina se’n conserva cap, a Sabadell. I menys d’aquelles màquines de vapor, que aviat van ser renovades per altres de molt més potents. Però d’aquells carros que cada dia anaven i veníen de Barcelona, sí que en perduren l’estampa, el moviment i la fesomia, certament espectaculars. No era pas perquè sí que Pascual Madoz se n’admirava i els mencionava.
   I tot i que bé ho mereixerien, aquests carros no son a cap museu. Son, millor encara, a la passada, precisament. Son si no iguals molt semblants als carros grossos que les dues colles de la passada de Sabadell, la nova i la vella, hi porten cada any des de en fa uns quants, tancant els seus respectius seguicis, solemnement i tot. Com qui torna a la vida un monument, que és el que son.

   Més endavant intentaré explicar com va ser que aquests carros grossos es van incorporar a la passada, cosa que no es va produir fins ben bé setanta o vuitanta anys després que Pascual Madoz en fes aquesta menció que els he llegit. Abans, hauré de donar raó, fins allà on pugui almenys, de com es va començar a formar la passada. I abans encara, de la vida del transport, dels carros i del seu bestiar, en aquell Sabadell de la industrialització, que començava a fer-se ciutat. Bé hi havia altres carros, altres carreters i altres homes, figures i oficis relacionats amb els cavalls, és clar.
   Però, tota vegada que m’hi he posat, seguiré amb els carros grossos. I tal com he mirat d’apropar-me a la seva funció cabdal en el desenvolupament de la indústria i de la pròpia ciutat, permetint-me que m’extengui una mica sobre el treball dels carreters que els portaven. D’entre els testimonis, potser el més vívid sigui el que Joan Sallarès, fill de terrisser i llibreter a més d’escriptor, va aportar l’any 1970 a «A l’ombra del campanar», el seu llibre de memòries ciutadanes. Tot i que la data sembli recent, no feia gaire anys que els camions havien desplaçat els carros grossos. Això és el que ell va veure i descriure:

   «A les dues o les tres de la matinada, rengleres de carros d’aparatosos velatges, puixants con transatlàntics terrestres i amb un tir, o rècula, de cinc o sis cavalls, emprenien el camí de Barcelona, carretera enllà, farcits de paquets, embalumats de tot el que fos transportable: gèneres manufacturats, màquines, caixes, bales, sacs, etc. Al vespre, de retorn, arribarien igualment carregats de matèries per a la indústria, fustes i carbó. Eren les nou del vespre que a les portes dels transportistes (les agències de transport) encara descarregaven el que acabaven de dur. Doncs bé: a primeres hores de la pròxima matinada altre cop tornarien a la carretera, a repetir el sabut camí.»
   »Fer el transport era ocupació de penats. El bestiar caminava pesadament, com si es trobés junyit a una fatalitat que dissimularia la dringadera dels picarols i de les campanes que volien ser adorn dels guarnimets. Si no havien d’accionar les galgues en alguna devallada, ensopits per la lentitud i el cansament, els carreters accedien a adormir-se bocaterrosa damunt d’allò que transportaven. Obeïdora, la rècula s’arramblava i es desarramblava per ella mateixa per donar pas a algun acarrerat que anés amb més pressa. A la meitat del viatge, donarien menjar i beure als animals, i els carreters s’empassarien un mos que farien lliscar gorja avall amb alguna que altra encanonada de vi.»
   «Els carreters acostumaven a vestir una amplada de faixa que els defensava sagí i ronyons, i que no s’aturava fins a tapar-los el pit. Vestien roba de vellut, i al cap duien un acolorit mocador d’herbes- El catriccatrac del balandreig dels carros a la matinada, en la fosquedat i amb el fred de l’hivern, feia que tothom planyés homes i bèsties. Sobretot, del llit estant.»

   Literatura a part, hi ha dades a retenir, d’aquest testimoni. Es refereix a un moment posterior a aquella menció de Pascual Madoz. El cotó, amb el que Madoz relacionava els carros grossos, va experimentar una forta reconversió a Sabadell en la dècada dels 1850, la qual va trencar força la dependència de la producció local respecte a les cases amb seu a Barcelona, i alhora va coincidir amb l’adveniment del sector llaner a la primacia del tèxtil sabadellenc. La llana és molt més diversificada, en procesos fabrils i en estructura industrial, que el cotó. I també comporta unes altres necessitats, pel que fa al transport.
   Aquest testimoni al.ludeix a les agències de transport. En efecte, va ser a partir d’aquella dècada dels 1850 que van començar a centralitzar aspectes del transport a Sabadell. Més que per fàbriques concretes de cotó, com contava abans Madoz, els carros grossos van començar a ser portats per les agències, que és on com hem vist els situa Joan Sallarès. A travès de les agències, els gèneres i les matèries que carregaven podien correspondre a diversos clients, a diverses cases comercials o industrials, no només llaneres, ni tan sols tèxtils. L’oferta de transport augmentava i la demanda es feia més heterogènea.
   El ferrocarril tampoc no va suprimir els carros grossos. Més aviat, l’efecte va ser el contrari. L’Agència Costa, potser la primera agència de transport de Sabadell, es va fundar al 1855, l’any de l’arribada del ferrocarril. Damunt de la portalada d’aquella casa, situada precisament davant de l’estació, un gran rètol hi assenyalava allò de «casa fundada en 1855». A més de fer anar i venir els carros grossos a Barcelona, a magatzems o llocs com el port on potser la comunicació amb ferrocarril no hi era tan directa, l’agència Costa i les altres agències que hi havia, movien amb carros també els gèneres i paquets que anaven o venien de l’estació.

   Això, és clar, pel que fa al transport amb orígen i destinació fora de Sabadell. Encara s’hi hauria d’afegir, no menys important en volum de càrregues, el que no sortia del nucli urbà, o del terme. El tèxtil llaner en portava molt de moviment, en aquest sentit. Les peces que anaven i venien de les fàbriques de teixits als aparells, tints i acabats, o a les cases de les cosidores. Les càrregues de caixes de fil, de plegadors, de fardes de llana o d’emborrats… O, per anar a d’altres rams, i afegir encara alguns exemples més, les càrregues de fusta o de materials de construcció. Valgui el record, encara prou viu, dels carros de la sorra o aquells que baixaven al riu a carregar de grava, per pujar-la tot seguit a allà on se’n demanés.
   Tot plegat feia que el ram dels carreters oferís una apreciable diversitat de situacions laborals. Des dels qui formaven en colles de carreters, a sou d’agències, o els qui, a sou també, treballaven per fàbriques o cases on els carreters eren tan sols una part del personal, o on de vegades només n’hi havia un de sol, de carreter. Fins als qui treballaven per compte propi, o els amos de les agències. I, probablement, les trajectòries laborals dels carreters també eren prou fluïdes, entre aquestes situacions tan diferents. Es podia donar el cas d’haver fet l’aprenentatge a una agència i després trobar feina de carreter de fàbrica, o d’establir-se per compte propi. Fins i tot hi hauria els casos dels qui només feien de carreters un temps, i ho alternaven amb d’altres ocupacions.
   Des de la història, qui més s’ha apropat a aquest ventall de relacions i situacions laborals dels carreters és la historiadora sabadellenca Enriqueta Camps Cura, actualment investigadora a la universitat de Harvard. En donaria almenys una idea al seguit de treballs que van confluir en el seu llibre «La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo XIX», publicat al 1997 pel Ministerio de Trabajo. Respecte a l’últim quart del segle XIX apunta un panorama molt fluïd, de freqüents canvis de lloc de treball, fins i tot de feina i de residència, amb grans fluxes migratoris cap els nuclis industrials de Barcelona i els seus voltants, i també entre aquests nuclis. Famílies, sobretot de teixidors, que anaven i venien entre Sabadell, Terrassa, els municipis llavors de Gràcia i Sant Martí de Provençals, Barcelona o Alcoi, en part per oscilacions de la feina i, sobretot, per diferències de ritmes en la implatanció a l’època de la mecanització al tissatge.

   Arribat aquest punt, vostés tal vegada es preguntaran què te a veure amb la passada tot això que els conto, segurament massa per sobre i només a grans trets. Tanmateix diria que molt. Diria que els orígens de la passada de Sabadell, la seva formació, son més en aquests trabalsos i aquesta expansió del transport al segle XIX, lligada a la industrialització, que en els antecedents remots de confraries ¬i devocions a Sant Antoni, en temps de l’Antic Règim, que se solen recordar al respecte.
   Em refereixo als antecedents de confraries medievals, com la de Sant Antoni a l’església de Sant Fèlix que els erudits locals han documentat al 1383. O barroques, com la que al 1645 apareix formada pels traginers de la vila i els marxants de bestiar al mercat de Sabadell, orígen i ànima de la població. Per molt que remuntar-se a temps molt antics faci bonic i tot, aquell món estamental i tradicional, a més de menestral, aviat va quedar molt lluny de la societat de classes i l’economia moderna i dinàmica del Sabadell de les fàbriques.
   La qüestió de la passada rauria doncs, més aviat, en com un col.lectiu tan bigarrat, on hi havia des d’amos i negociants fins homes d’ofici o simples peons, va confluir en una festa i, més que mantenir-la en la tradició, va refer-la. Un col.lectiu, caldria aclarir, format per una majoria d’immigrats, perquè d’immigrats era aquell Sabadell que al llarg del XIX va passar dels 2.000 als 20.000 veïns, i on allò de ser «fill de Sabadell», més valorat després, no volia dir gran cosa. Fins i tot bona part dels fabricants tèxtils havien vingut d’altres llocs.

   El baster Joan Trabal, el noi Trabal, m’havia contat que la passada no es va començar a fer fins anys després de fundada la Colla Vella, al 1871. Tot i que la data sembli prou recent, és versemblant. Als periòdics locals, no n’apareixen notícies fins entrada la dècada dels 1880. En parlaven com d’una cosa coneguda de tothom, al Sabadell d’aquell temps. I parlaven més de cavalls que no pas de carros, a part de fer referència a l’ofici i la benedicció, tradicionals, i els balls i les músiques, modernes a l’època, que segueixen formant la festa.
   Els vells de la festa deien abans, no sé si encara ara, que havia costat molt de fer formar els carreters amb els carros, a la passada; que per un dia que se’n podien estar d’enganxar-los, per treballar, s’estimaven més d’anar amb els cavalls sols, a la benedicció. No ho he llegit enlloc, ni tampoc no sé si és cert del tot. Però em sembla coherent. A més, també a la passada, les distàncies entre amos i assalariats no deixaven de guardar-se.
   Encara no fa gaire anys que, a la passada, n’hi havia que hi anaven cobrant. Per posar un cas, molts dels qui portaven les regnes dels cavalls muntats pels «banderados» i cordonistes de les dues colles, la nova i la vella. Els «banderados», generalment elements d’almenys un cert pes en el ram, s’ho podien permetre. Per això n’eren i pagaven els esmorzars amb què s’inicia el programa de la festa, a les seves respectives cases.

   Però això no treia que, en aquell punt del XIX, Sant Antoni fos reconegut, a Sabadell, com la festa dels carreters, sobretot. També hi concurrien els qui estaven a sou de fàbriques i negocis d’altres rams. Com a carreters que eren feien festa encara que la resta dels empleats de les seves respectives cases treballessin com un dia més. Abans eren carreters, i companys dels altres carreters, que companys dels qui rebien el sou d’un mateix amo.
   Joan Sallarès, en el passatge que els he llegit, parlava del treball al transport com a «feina de penat». Amb el que vinc explicant, s’hi podrien posar objeccions. Potser no era menys de penat la dels qui treballaven tancats a les fàbriques, entre sorolls i ambients carregats, en jornades no pas menys llargues, i havent de seguir el ritme de treball que els impossaven les màquines, mogudes per la implacable força dels vapors, més que per l’acció o el domini de les seves mans.
   Els carreters, mal que mal, feien vida a l’aire lliure i, en comptes de ser dominats per les màquines, eren ells qui dominaven els cavalls amb què treballaven. Hi ha motius per pensar que la feina de carreter va acollir homes refractaris al treball a les fàbriques, a la disciplina fabril. I s’ha de tenir en compte, a més, que a partir de l’últim quart del segle XIX, al voltant de la passada, les dues colles de la festa de Sant Antoni es van convertir també en germandats, en societats de socors mutus.

   D’aquí se’n pot deduir una consciència de l’ofici, i una solidaritat entre els companys d’ofici, que la passada, a més de ser-ne expressió, hauria contribuït a cohesionar. I de la consciència de l’ofici se’n pot deduir, alhora, un apreci per un seguit d’actituds i valors oportuns, útils almenys per resoldre’n el treball. Serien els que es tenen per característics, consubstancials fins i tot, en el fet de fer de carreter, o fins i tot de ser carreter, anant més enllà i valorant-lo com una forma de vida, més que tan sols un ofici.
   La valentia i el coratge imprescindibles per desafiar les inclemències del mal temps i els mals camins. La capacitat de sacrifi per fer front a un treball especialment dur, un escarraç. O també la traça i el coneixement de l’ofici. En efecte, per carregar, equilibrar i lligar un carro gros, per exemple, cal saber-ne molt de l’ofici. També cal conèixer i saber tractar el bestiar, per treure’n partit. I no menys important seria el tracte amb els companys, amb els altres carreters, que entre ells es tenien si més no un costat.
   Tot això, i més coses encara, és el que, més que expressar-se, s’exhibeix a la passada. Amb una viva fatxenderia, la que va amb la valentia de l’ofici, el gust pel treball ben resolt i l’apreci pel bestiar, i també la que fa per la festa. Les millors músiques, en temps les millors bandes militars de Barcelona llogades a l’efecte. Els carros grossos més grossos, els cotxes i carruatges més vistosos, llogats si convé per aconseguir-los millors. I també, amb tot plegat, l’orgull de fer-se admirar per la resta de la ciutat, el públic de la passada.

   I en aquest ambient de la passada, genuí per espontani, van anar sorgint facècies que reflecteixen amb gran eloqüència la vida d’aquells carreters, i la forma com l’entenien. Hi ha el cas, recordat durant molts anys, d’un carreter anomenat Josep Solà, fill de Sant Llorenç Savall, que en la passada del 1928 va carregar un carro gros fet només amb sacs, cosa inaudita i d’un mèrit extraordinari. A l’efecte va aconseguir el carro més gros de Sabadell, que era a l’Agència Costa i li deien el pegaso, i una rècua de cavalls, també deixada, d’un altre transportista, el Fernàndez.
   Aquest Josep Solà, sembla ser que no treballava fixe enlloc. Intentant saber coses d’ell, i havent aconseguit parlar amb una filla seva, vaig veure que no havia deixat records de cap agència, cap casa ni cap fàbrica, tot i que bé hi deuria haver treballat i que ningú no negava que fos un carreter d’aquells d’una peça. A temporades, feia de boscater i portava carretades de garberes de llenya per vendre-les als forners. De la seva època també era cèlebre, pels carros grossos, el Ros de Cal Casat que, com el seu motiu indica, era l’encarregat de Cal Casat, l’Agència Casas.
   Però, més que enlloc, el Ros de Cal Casat o aquell Josep Solà eren assidus al taller dels basters Trabal, el veritable cor de la passada fins que amb la mort de Joan Trabal, el noi Trabal, es va extingir la casa. Hi concurrien carreters, amos i simples aficionats als cavalls o a la tertúlia. Per simple amor a l’art, el del seu ofici i el de la passada, els Trabal havien fet guarniments fastuosos tan sols per exhibir-los per Sant Antoni. Se’n recorda, en particular, un d’estrenat en el del 1936, que es va fer malbé després de la guerra.
   I el 1929, el tant o més cèlebre Fleca, marxant de bestiar però devot com ell sol dels cavalls, va fer tota la passada dret dalt de dos cavalls, amb un peu a cada grupa, i portant encara les regnes d’un tercer.

   En aquest moment, entre les dècades dels 1920 i els 1930, es veia a venir com els camions havien d’arraconar els carros. Només les penúries de la postguerra els hi van allargar la vida unes dècades més. D’aquí, i fins a mitjans del segle XX, va ser quan es van veure més carros grossos a la passada, portats més per les agències que per les colles. Qui sap si, almenys en part, era perquè en el fons es veia a venir l’extinció de l’ofici dels carreters, llavors encara plenament vigent. En tot cas, seria un factor a considerar.
   La passada, de tota manera, ha sobreviscut a l’extinció dels carreters. El gust i l’afecte pels cavalls deuen haver estat la causa d’aquesta supervivència i deuen haver influït, igualment, en l’eclosió de desfilades de cavalls que s’ha generalitzat a Catalunya, en els darrers anys. Els tres tombs que veig que en diuen, no tant a Sabadell com els he dit, i que entrarien plenament en allò que l’historiador anglés Eric Hobsbawm ha definit com «invenció de la tradició».
   Si la passada de Sabadell és moderna, com m’ha semblat constatar en el que els hi he explicat, més modernes poden ser les que d’uns anys ençà proliferen en infinitat de poblacions. No seré jo qui hi posi objeccions ni, menys encara, qui vulgui establir patents d’autenticitats en nom de no sé quines tradicions. Ni tampoc, encara que sigui com a simple espectador, m’agradarà que s’imposin, perquè en el fons no seran res més que prejudicis, purs constructes ideològics.

   Com a simple digressió, i ja que m’han demanat que parli, els hi faré una observació purament personal. Sense més valor. Ara que el tema és polèmic, i la polèmica pren actituds que per xenòfobes em resulten inadmisibles, els hi diré que en l’ambient dels carreters de Sabadell, i de la passada per extensió, s’hi va cultivar en temps una viva afició pels toros.
   Al taller dels basters Trabal, els toros hi eren tema de tertúlia, i entre fotos de cavalls hi penjaven de les parets retrats de toreros. Fins l’últim moment hi van tenir també cartells de la plaça de toros que pels volts del 1951 havia funcionat a Sabadell, a la Creu de Barberà. En un s’hi anunciava el torero sabadellenc Llorenç Vernet, de família de carreters i taberners.
   A Sabadell, on en els últims 150 anys hi ha hagut tot de places de toros, queda encara la que té als afores Quirze Elias, també d’una família molt vinculada als cavalls i, encara que retirat, rejoneador amb alternativa presa. Sense ser taurí, ni conèixer massa aquesta festa, això m’ha fet creure que la festa dels toros té, en efecte, una part de culte, d’admiració pels animals i per la capacitat humana per dominar-los.

   I dels tres tombs, doncs, no sé que dir-hi. Diria que va ser al Noi Trabal, el sabadellenc que amb més intensitat vivia cada any la passada, a qui vaig sentir a dir que això dels tres tombs era una cosa de Barcelona. Encara no se n’anunciaven a tants llocs com ara, cosa que segurament l’hauria alegrat molt de veure. Es delia per tot el que tingués a veure amb els cavalls.
   Sent com soc, tan sols, un espectador de la passada de Sabadell, sense més criteri, m’està bé de donar-ho per bo. Dels tres tombs, no en sé res més. I em sap greu de dir-ho. Com de la passada, m’agradaria saber-ne molt més per comprendre més coses de la ciutat i el món on visc. Potser per això he acceptat la invitació a venir avui aquí. Més que res, per tenir ocasió d’aprendre.

   • Manolo C.S

     18 gener 2014 at 10:32

     No vegis Joan,que repás que has fet de la història de la tradició del día de Sant Joan Abat;vist desde aquest punt de vista,jo diría que el día d’avui tindría que ser molt més que una passada de carruatges i cavalls.Deuría de ser un día festiu on a part de la passada,es fessin tallers de l’ofici i hagués una exposició de fotos (si es que ni ha de l’epoca fins ara) i inclús actes conmemoratius amb exposicions teatrals de l’ofici de l’época que avoques el teu relat.
     Bé,felicitarte pel repàs a l’història que has fet i fer només una menció al día d’avui,perquè se’n mirés de fer una festa digna del significat que té i no només una passada de carruatges i cavalls.