L’anorèxia i la bulímia són dos trastorns alimentaris molt freqüents en els adolescents, especialment en les noies. Alfredo Aguilar, el psicòleg clínic del Taulí que s’encarrega de més persones amb Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), exposa que actualment el 90 per cent dels seus pacients són noies. Aguilar atribueix part d’aquest patró als cànons socioculturals, que “dissenyen un cos prim per a les dones i un cos musculat per als homes”. La digitalització de la vida social arrel de la pandèmia ha intensificat els problemes relacionats amb la imatge i l’autoestima; en conseqüència els centres de salut mental també estan colapsats.
Els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) tenen una greu incidència en els joves. Els factors de risc tant poden ser personals, socials com familiars, i la crisi de la Covid-19 els ha potenciat tots tres. La directora del centre ITA, Cristina González, afegeix que la crisi de la Covid-19 ha abocat més persones, especialment joves, als centres especialitzats en salut mental, com el que hi ha al carrer de la República, en ple Centre, per demanar ajuda.
“En una situació de total incertesa, i on poca cosa depèn d’un mateix, hi ha qui busca punts de control a través de l’obsessió. En el cas dels TCA, senten que en un entorn incontrolable, almenys tenen el poder sobre el menjar i el seu cos” explica la directora d’ITA.
En aquest sentit, González també assenyala a la forta tendència de fer exercici a casa i a la febre que hi va haver per la rebosteria durant el confinament estricte de la primavera passada com un estimulant de l’anorèxia i la bulímia. Igual que el Taulí, ITA no pot quantificar amb un percentatge tancat l’augment d’aquests trastorns a Sabadell en el darrer any, ja que els pacients es diversifiquen en l’espai i el temps: per una banda, hi ha malalts a planta, altres internats en centres de rehabilitació, alguns que només visiten l’Hospital de Dia o els ambulatoris i, segurament, encara hi ha persones sota el silenci. No obstant això, actualment ITA atén a un total de 86 pacients i Alfredo Aguilar s’atreveix a dir que l’increment d’aquests trastorns al Taulí és d’un 50 per cent.
La Martina és una noia de 21 anys que va emmalaltir durant el confinament. Abans de la Covid-19, tenia una rutina molt pautada on l’esport era una de les activitats més freqüents. El canvi d’hàbits, sumat a l’excepcionalitat i la incertesa del moment, no només la van posar molt nerviosa sinó que també li van fer guanyar vuit quilos en tres mesos. Tot i que els seus familiars neguen que estigués “grassa”, ella se sentia molt acomplexada amb el seu nou cos i per això va recórrer a pràctiques extremes, com deixar de menjar i vomitar per remordiments.
“Jo mai havia passat de la talla 34 i necessitava tornar a pesar el mateix que sempre per sentir-me bé. Ho necessitava ja i per això intentava estalviar-me tots els àpats possibles, però la meva mare es va adonar que em passava alguna cosa amb el menjar. Va començar a posar-se dura i sempre vigilava que m’ho acabés tot. Llavors va ser quan vaig començar a vomitar” explica la Martina, una noia que pateix anorèxia i bulímia alhora.
El psicòleg de la Martina identifica en ella una característica que també presenten la resta de pacients: l’autoexigència i l’afany per la perfecció. Aquest és un dels factors que activa els trastorns com l’anorèxia o la bulímia. En aquest sentit, la pandèmia ha sigut un caldo de cultiu pels TCA: a més de la pressió escolar, intensificada per la virtualitat i la sobrecàrrega que asseguren tenir els alumnes, la pandèmia també ha redoblat la importància que Internet atribueix a la imatge.
“Les xarxes socials que bàsicament s’utilitzen per exhibir-se, com Instagram o TikTok, es van posar molt de moda durant els tres mesos de confinament estricte. Els joves no podien sortir de casa i es passaven el dia enganxats a la pantalla, fet que, inconscientment, refermava uns determinats missatges. Alhora, moltes famílies es van aficionar a la cuina, sobretot a la rebosteria, i això va fer guanyar pes a moltes persones. La fusió dels dos factors va fer caure a les persones més sensibles o amb una autoestima més baixa la trampa de l’anorèxia o de la bulímia”, diagnostica el doctor Aguilar.
A banda de l’increment dels factors de risc i llur magnitud, el confinament també va estroncar els tractaments dels pacients. La majoria van haver d’adoptar la fórmula virtual i només els més greus van poder continuar les visites presencials. Això també va dificultar la recuperació i, per tant, encara ara té repercussions: pacients amb quadres més greus, casos que no van ser detectats a temps i un volum de malalts més gruixut. Pacients i psicòlegs coincideixen a dir que les teràpies online són menys eficaces i, per això, actualment tornen a ser totes presencials.
Segons els testimonis i experts consultats per aquest digital, la negació d’un trastorn no acostuma a ser una mentida per no visitar el psicòleg i posar-li remei, sinó que la majoria de vegades els malalts no ho identifiquen com quelcom dolent. L’obsessió per mantenir el pes a ratlla forma part de la seva rutina, així com qui s’esmera a ser puntual, dur la feina al dia o mantenir la casa impol·luta. Tot i que una persona pot ser més o menys propensa a l’anorèxia i/o la bulímia per la seva manera de ser, els dos trastorns es poden curar. En alguns casos, però, si no es detecta a temps i el pacient no rep una ajuda multisectorial (clínica, familiar i social), l’anorèxia o bulímia pot esdevenir crònica. Un trastorn no és excloent d’un altre: la Martina pateix anorèxia i bulímia de manera simultània, i el Dr. Aguilar reconeix que una ex pacient seva, per bulímia, ara ha tornat a la consulta per atracaments.
Preparats per un altre augment
Les vacances, tant d’estiu com de Nadal, són períodes en què s’accentuen els Trastorns de la Conducta Alimentària, especialment l’anorèxia i la bulímia. La cura per la imatge s’intensifica i, per contra, la dieta és més difícil de seguir. Davant d’aquest perill, els pares de joves amb Trastorns de la Conducta Alimentària aconsellen estar atents a les actituds dels seus fills, especialment de les noies adolescents, ja que són el perfil més comú. Segons les dades d’ITA, el període entre els 14 i 24 anys és el més sensible als TCA, i la majoria de casos corresponen a joves d’entre 15 a 19 anys.
“La pèrdua de pes és l’indicador més alarmant, però es detecta a mitjà o llarg termini. Quan el nostre fill s’ha aprimat tant com per aixecar sospites, ja fa temps que té la malaltia” explica la mare d’en Ricard.
Per aquest motiu, els sanitaris i el jovent subratllen contínuament la importància de la salut mental i els espais de socialització en època de pandèmia. En aquest sentit, també és cert que l’aïllament social agreuja els trastorns de la conducta alimentària.
Foto portada: una pacient al menjador del centre ITA Sabadell. Autor: David B.
