La Laila Ajjawi és una grafitera palestina que va créixer en un dels camps de refugiats d’Irbid, a Jordània. És una artista de carrer que s’esforça per canviar la percepció de la comunitat jordana sobre les dones. El seu treball ha aparegut en revistes i diaris internacionals, i és la seva identitat com a refugiada i com a dona que dona forma a les seves obres. La seva última peça qüestiona les lleis exclusives de ciutadania del país i ho fa amb valentia, malgrat que la pràctica de grafits polítics a l’Orient Mitjà està dominada per homes.
La Laila prové d’una família humil, i des de ben petita va criar-se en un espai reduït amb els seus sis germans. Tota la seva família vivia a la mateixa casa, els seus avis vivien al pis de baix, i al pis de dalt vivien els seus oncles. I va ser arran d’aquesta situació que va interessar-se per l’art. No va ser fins que va marxar a la universitat que va sortir del camp de refugiats, i va adonar-se que “la vida fora del camp i dins d’aquest era completament diferent”. L’art ha estat per la Laila una via d’escap alhora que un canal per expressar el seu missatge. Així ho ha explicat en aquesta entrevista.
Què ens pot explicar de la seva infantesa?
La meva infantesa va començar en una llar molt pobre, només teníem una habitació per a tota la família. Els meus pares treballaven molt intensament per aconseguir-nos un espai millor a mi i els meus germans. Aquells que volien canviar de casa, o marxar de la casa dels seus pares, havien de llogar habitacions o bé construir-se una casa a sobre de les ja existents. Vivíem en unes condicions on el sostre estava a punt de caure i on a l’hivern era molt difícil d’estar-hi. El meu pare treballava des de la sortida del sol fins a la posta del sol cada dia. Tot i ser una vida molt complicada, però, els meus germans i jo mai ho vam sentir així. Els nostres pares van cuidar-nos de la millor manera possible perquè no ens faltés de res. Així que mai m’he sentit diferent de la resta dels meus amics de l’escola. Uns anys després vam construir una casa sobre la llar dels meus avis, i a sobre nostre es van construir una els meus tiets. El camp és la meva casa, tot sencer, i d’alguna manera es sent connectat d’est a oest i de nord a sur.
Com va ser la seva marxa del camp de refugiats?
Vaig sortir del camp de refugiats per anar a la universitat. Aquí va ser quan vaig adonar-me que la vida fora del camp i dins d’aquest és totalment diferent. Primer, vaig enfrontar-me a l’estigma per haver viscut a un camp. Amb aquest estigma venia la discriminació i el racisme. Però no els hi vaig prestar molta atenció, ja sabia que podia trobar-me situacions, així que anava ben preparada. Després d’un temps a la universitat vam passar per una gran crisi financera, així que vaig començar a sol·licitar subvencions per poder acabar els meus estudis. També volia millorar la meva situació econòmica, així que vaig començar a impartir tallers a la universitat i classes de guitarra fora d’aquesta. Quan vaig començar a guanyar calés tot va millorar, i és que els diners realment canvien la vida. Vaig anar ampliant les meves classes, fins al punt que vaig acabar ensenyant art a nens amb tallers d’art.
Els meus anys universitaris van ser els millors. Fins i tot després d’haver-me graduat tornava a la meva facultat per treballs voluntaris i tallers gratuïts.
També vaig aprofitar el meu temps lliure per omplir el meu forat acadèmic envers aquest camp. Ser un artista autodidacta deriva en tenir moltes carències tècniques, així que vaig decidir aprendre-les i millorar-les pel meu compte. Per fer-ho vaig aprofitar-me dels beneficis de tenir internet en aquell temps (2008) veient vídeos, tutorials… i això va ajudar-me molt.
Com va iniciar-se en el món de l’activisme i el treball humanitari?
Arran de participar en activitats i treballs de voluntarisme, campanyes, temes relacionats amb els refugiats. A més, vaig prendre com a promesa, partir de la crisi de Síria al 2011, el formar part del procés d’ajuda. Així que vaig continuar fent tallers i activitats voluntàries a camps de refugiats siris i palestins. Durant una temporada vam ajudar els nens i els joves a gestionar el seu mecanisme d’afrontament i sobre la salut reproductiva.
Ha tornat al camp de refugiats on va créixer?
Els meus pares continuen vivint allà, així que m’ho prenc com un deure tornar allà sempre, per mantenir-me connectada a la meva infantesa. A més, el camp és on vaig començar a pintar, on puc pintar lliurement i on sempre ho he fet. Perquè de portes endins el camp no hi ha relació amb el govern i això em permet pintar sense haver-los de demanar permís.
Algun cop ha pintat fora del seu camp de refugiats?
Sí. Normalment, si vull dibuixar algun mural fora del camp, depenent on, he de demanar un permís. Si el permís no és acceptat, o no prové del lloc correcte pots ficar-te en problemes amb el govern, trucaran a la policia… Però això és normal com a artista refugiada. En general a la gent li agrada l’art, però necessitem convèncer el govern.
Ha tingut problemes amb el seu art per pintar al carrer?
Sí, van parar-me un cop. Estava pintant un mural i vaig haver d’anar a l’Ajuntament de la ciutat per explicar el que havia passat. Van investigar-me. Vaig demanar el permís, però més endavant vaig adonar-me que qui me l’havia acceptat no era la persona correcta, i va ser això el que va complicar la situació. Finalment, vaig poder parlar amb ells i tot i que va ser difícil, vaig acabar el meu mural.
Com creu que el seu art canvia la perspectiva de la gent?
L’art és una imatge. Una imatge val més que mil paraules. L’art forma part dels mitjans també, quan veus un pòster, un anunci, una pel·lícula… tot el que conté imatges, el teu subsconscient es veu afectat a la llarga. Jo crec que hem de tenir molta cura amb les nostres paraules o quan posem imatges en un espai públic, per què té un poder per afectar als pensaments de la gent. Així doncs, quan es tracta de problemes socials, l’art fa efecte en les persones i moltes vegades reflecteix els seus pensaments. Per aquest motiu quan retrato dones als meus murals, ho faig amb molta cura, perquè tenen un efecte en les noies, o en les nenes petites que els veuen. Intento que els meus dibuixos sempre mostrin imatges positives.
Foto portada: la grafitera activista palestina, Laila Ajjawi. Autor: Sara Cordero.
