Els refugiats de la guerra d’Ucraïna comencen a arribar a Sabadell. Fa tot just set dies que ho va fer Liudmila Polischuk, de 60 anys, per retrobar-se amb la seva filla Tatyana, que ostenta un bar al centre de la capital vallesana. Polischuk va fugir del seu país pocs dies després dels primers bombardejos i va creuar sola tota Europa durant en autobús fins arribar a Sabadell. Nascuda l’any 1961, Liudmila Polischuk ha viscut tota la vida en pau, ja fos a l’URSS o a Ucraïna. Mai hauria pensat patir un conflicte bèl·lic en primera persona. “Mai”, diu amb els ulls ben oberts des de la cafeteria que regenta la seva filla. “Els ucraïnesos som gent molt pacífica. No estàvem preparats. Mai pensàvem que podria passar això”, insisteix.

Fins fa pocs dies tenia una vida molt tranquil·la. És jubilada i cobrava una pensió. Vivia a Jitòmir, una ciutat de 270.000 habitants 140 quilòmetres a l’oest de Kíiv que les dues primeres setmanes de l’atac rus va patir 40 atacs aeris, segons la BBC. Una capital administrativa estratègica per la seva comunicació per carretera amb la capital. El 24 de febrer a les 4 de la matinada van començar els bombardejos. “Hi havia rumors però això ningú ho podia esperar. Tothom estava sorprès. No ens ho podem ni explicar”, insisteix, asseguda a la cafeteria de la seva filla Tatyana.

Els russos van començar a bombardejar l’aeroport secundari de la zona, després una fàbrica antiga de tancs a les afores de la ciutat i mica en mica van anat acostant-se al casc urbà i a la població civil. Al cap de pocs dies van començar els bombardejos a l’hospital, les escoles o els habitatges.

“A l’inici estava molt espantada. No paraven de sonar les sirenes antiaèries. Cada nit havíem de baixar quatre o cinc vegades sota terra, a un refugi. Tothom dormint com podia, amb temperatures de 5 graus sota zero. El tercer dia, quan van destrossar l’hospital i cinc cases properes, vaig decidir marxar. Vaig anar al centre de la ciutat però no vaig poder pujar al tren perquè no va passar i vaig marxar al caure la nit perquè ens deien que ja començava a ser perillós perquè podien començar els bombardejos. L’endemà tampoc va passar el tren. Algú em va dir que agafant un autobús podia arribar a Varsòvia. Vaig agafar la documentació, els diners que vaig poder, les joies d’or que tenia i una motxilla. Hi havia una plaça lliure al bus i hi vaig pujar. No he viatjat mai però em vaig llençar per retrobar-me amb la meva filla”.

De Jitòmar va anar Varsòvia. De Varsòvia a Alemanya, on tenia una amiga. D’Alemanya a França i de França a l’estació de Sants de Barcelona. Un llarg viatge amb diverses aturades i canvis de bus amb l’estació de Sants com aturada final el 8 de març, quan es va retrobar amb la seva única filla, Tatyana, resident a Sabadell des de fa més de 15 anys.  

A Jitòmir, una ciutat molt perjudicada per l’atac rus on ara predominen els sacs de sorra defensius i la runa de la que ha marxat la meitat de la població, Polishchuk encara hi té la seva única germana i el cunyat, a més d’amics i veïns.

“Hi ha molta gent que no vol marxar, a més dels homes que no poden fer-ho si tenen menys de 60 anys”. Parla amb ells contínuament per Whatsup o per telèfon. “Avui parlava amb un cosí i em deia que l’exercit rus comença a atacar més aviat els pobles que no les ciutats. Tot el dia estan escoltant les sirenes. A hores d’ara les bombes russes ja han destrossat també l’escola més gran del centre de Jitòmir. No en queda res del col·legi. Viuen amb la por al cos tot el dia”, lamenta. “Volen ser optimistes. Però estan destrossant-ho tot des de l’aire i no tanquen l’espai aeri. Comença a haver-hi molta tristesa a l’ambient. Quan torni, el dia que ho pugui fer, no sé que em trobaré”.

Polischuk i la seva filla valora molt “l’ajuda econòmica i humana” que estan prestant països com Polònia, també Alemanya. I la militar a la que s’han compromès els estats de la Unió Europea: “no estem a l’OTAN ni a la Unió Europea i la venda d’armament ha estat un gest molt important: estic molt agraïda. No ho esperava això. Crec que tampoc ho esperava Putin ni tan sols el govern ucranià. Que Europa s’hagi bolcat no ho esperaven”.  

Què preocupa més Polischuk una setmana després d’arribar a Sabadell? “He marxat. He vingut a un país gràcies a la meva filla però no vull que ella em mantingui. Estic preocupada sobre el meu dia a dia a partir d’ara i no sé que m’esperarà ni aquí a Sabadell ni allà a Ucraïna. Ningú volia això. La vida ens ha canviat de cop sense voler-ho ningú”.

Foto portada: Liudmila Polishchuk, aquest dimarts. Autor: E.Barnola.