- Jornada a Cal Balsach sobre la prevenció del suïcidi, encara tabú, però primera causa de mort entre els joves.
- Llopis, supervivent d’un intent de suícidi amb seqüeles en la parla, lamenta que la cobertura pública per a les malalties mentals és molt minsa.
El suïcidi encara avui en dia és tabú, però cada cop se’n més sovint. Aquest dimecres a la tarda l’auditori del centre cívic de Can Balsach ha acollit una taula rodona que ha comptat amb el relat i reflexió d’una supervivent del seu propi suïcidi, Sílvia Llopis. A més de la ponència de professionals de la prevenció i acompanyament de casos de suïcidi com el coordinador dels grups de suport de l’entitat Després del Suïcidi Associació de Supervivents, Carles Alastuey, la representant de l’Associació Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent i mestra, Glòria Iniesta, i la representant de l’Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi, Clara Rubio.
L’auditori lluïa ple de joves encuriosits. A les cinc de la tarda arrancava la jornada. El testimoni de Sílvia Llopis ha aixecat molta expectació, els caps inclinats cap endavant n’eren senyal inequívoc. La supervivent ha explicat com trencar amb la seva parella va ser el detonant d’un camí de fases que porten a la temptativa de llevar-se la vida. La tristesa passa a l’ansietat i desemboca amb els atacs de pànic.
“La gent em tractava com si els meus pensaments no fossin importants”, ha assegurat. Entre altres complicacions una d’elles és la complexitat per comunicar-se amb l’entorn. Llopis ha comentat que sovint els que confiem perquè ens ajudin intenten actuar i el que és més important és “escoltar i tenir paciència perquè sentin que no estan sols”.
Per altra banda, la cobertura social de les malalties mentals no dona suport adequadament, ha denunciat la Sílvia. En el seu cas les visites amb el psiquiatra de la seguretat social eren cada tres mesos. Un acompanyament ínfim. L’altra solució pública és una pràctica basada en posar etiquetes als problemes i la receptació de la pastilla corresponent. Això genera frustració i allunya els afectats de la medicina, assegura Alastuey des de Després del Suïcidi Associació de Supervivents. “El que no s’ha de fer és tancar a la gent al psiquiàtric. Allà vaig perdre el sentit de la vida”, ha afirmat Llopis.
Les conseqüències dels intents de suïcidi són moltes. En el cas de la Silvia el seu intent va causar-li una discapacitat a la parla. Ara s’ha d’ajudar de la tecnologia per verbalitzar el seu pensament. En altres casos és pitjor. Els que resten en el dol d’un suïcidi estan doblement estigmatitzats. No tan sols pateixen el tabú existent d’una mort. S’afegeix la vergonya i el component tradicional. El pedagog Alastuey ha explicat a llargues traçades el rebuig del catolicisme per les persones que s’han suïcidat. Qui moria d’aquesta manera no podia ser enterrat a camp sant i, per tant, se li negava l’accés al cel. Altres pràctiques catòliques podien incloure l’exposició del cadàver a la plaça del poble. Totes aquestes coses, sumades al component tràgic i nostàlgic del qui es desprèn de la mà dels seus, participa en la construcció del tabú, del ‘no en parlem del tema’. “El silenci que acompanya a la mort per suïcidi és brutal. És una mort que no té respostes”, ha afirmat Alastuey.
Tots els ponents han estat d’acord en la necessitat que cadascú tingui un pla de crisis. Una mena de programa imaginari i personal en el qual acceptem que les crisis poden existir. Aleshores, tenir una agenda intuïtiva de les persones a las que necessitem perquè els acompanyin durant els moments de vulnerabilitat.
“L’únic que no es pot solucionar és la mort, mentre que tots els moments crítics estan condemnats a transitar a millors situacions”, ha afegit Alastuey.
La ponència ha començat amb una qüestió d’Alastuey: Per què no parlem de suïcidi si és la primera causa de mort dels joves d’entre els 15 i els 34 anys? I, és que, els darrers anys no ha fet res més que augmentar. El suïcidi es retroalimenta perquè es basa en el constructe social dels problemes mentals. Són percebuts com a temes de la salut menys importants i fàcils de curar, sempre que siguin aliens. Els ponents han estat d’acord en remarcar la seva importància i la necessitat de viure’ls acompanyat. El problema és la incomprensió i la poca paciència dels que ens acompanyen, perquè aposten per l’autoajuda com l’eina principal que ha d’emprar l’afectat. D’aquesta manera recolzen el distanciament tan nociu quan s’experimenta una temptativa de suïcidi.
El paper de les xarxes
També s’ha tractat la influència de les xarxes socials. La imperativa necessitat de les generacions més joves de mostrar una vida perfecta comporta menys exposició dels problemes. Consegüentment, per no trencar la idea col·lectiva creada sobre la base de la cultura del filtre el problema es porta sol i avergonyit. “No hem d’amagar-nos i no hem de sentir vergonya” ha recordat Sílvia Llopis.
La jornada va estar moderada per la periodista de Ràdio Sabadell Raquel Garcia.
Foto portada: un moment de la jornada, aquest dimecres. Autor: Samuel Alburquerque.
Pingback: Sílvia Llopis, supervivent d'un intent d...