Sergio García és un jove de Ca n’Oriac que pateix hipoacusia neurosensorial, un tipus de sordesa que afecta a l’oïda interna. El seu interès pel món audiovisual el va portar a estudiar un grau superior de realització d’espectacles en viu a l’Institut Santa Eulàlia, on va dirigir un documental autobiogràfic per donar visibilitat a la vida diària de les persones amb sordesa. El curtmetratge ha estat presentat recentment al Festival Filmets, un certamen internacional consolidat a Badalona des de fa més de cinc dècades.

En aquesta entrevista, García comparteix com ha estat crèixer amb sordesa i quin ha estat el procés per produir el documental ‘No Sound’

Comencem pel principi. Com va ser el primer moment en què els teus pares detecten que no pots escoltar-los?
Des d’un primer moment els meus pares s’estranyaven que jo no reaccionés a cap soroll, ni plorés quan hi havia algun crit. Ells van fer diverses proves, fins que un dia van tirar una olla a terra, es va trencar i jo no em vaig posar a plorar, ni vaig reaccionar de cap manera. Llavors em van portar a diferents metges fins que van donar amb la doctora Claveria, a Sant Joan de Déu, i allà em van fer un implant amb només un any i mig.

Com va ser l’operació?
Em van posar un implant coclear a l’oïda dreta, perquè em van diagnosticar sordesa profunda. Va ser una operació petita i als pocs mesos ja em van fer l’activació de l’implant.

Un dels aspectes que mostra el documental és el procés que vas haver de seguir des de ben petit per poder escoltar bé. Què ha implicat per a tu tenir aquest implant coclear?
No m’ha suposat tant d’esforç perquè per sort he tingut molta ajuda de logopedes, que m’han ajudat a parlar bé i poder escoltar bé. Sí que he tingut una mica més de complicacions a les classes, pel tema que quan hi ha molts nens hi acostuma a haver soroll i costa més escoltar. Però he de dir que sempre estava a primera fila i els meus professors portaven una FM, un aparell, com un micròfon, que anava directament a l’implant i l’escoltava com si fos en primera persona.

Aquest és un procés que probablement molta gent desconeix. Com es treballa l’oïda amb els nens tan petits?
En el meu cas, principalment va ser anar treballant els sorolls. Els professionals van mostrant-te diferents sons, músiques, paraules, perquè les vagis entenent bé i puguis acostumar-te. També hi ha un treball de molta lectura per practicar, vocalitzar i tenir una bona pronunciació.

Una vegada finalitzada aquestes sessions, has pogut fer vida normal?
Totalment. Gràcies a aquesta ajuda he pogut fer vida completament normal, fent futbol, taekwondo… No he tingut cap impediment. A vegades als meus amics els hi demano que em repeteixin les coses un parell de vegades, perquè quan hi ha molt de soroll és una mica més complicat. Però avui dia puc identificar els sons sense cap problema.

Com sorgeix la idea de fer un curtmetratge?
Sempre m’ha agradat molt el món audiovisual, el cinema, les sèries… També des de sempre havia volgut fer alguna cosa relacionada amb la sordesa. Al grau superior vam fer el treball de final de curs i vaig decidir presentar la meva idea. Als professors els hi va agradar i ho vam fer conjuntament amb un equip fantàstic [García va ser el director. Naiara Acedo, tècnica d’iluminació; Guillem Huertas: Operador de càmera i Script; Evelyn Ramos: directora d’art; Maria Raya: ajudant de direcció].

Què es pot veure al documental?
Les diferents fases que passa una persona amb sordesa. També es veu reflectida la vida quotidiana d’una persona sorda. No és el mateix en tots els casos, perquè hi ha persones sordes que no tenen la mateixa capacitat per escoltar com jo o una altra persona. També fem petites referències als primers sons que capta el nen quan és petit, perquè quan et posen l’implant no escoltes el 100 per cent de les coses. Escoltes només sorolls i el teu cervell s’ha d’adaptar poc a poc i identificar-los diferentment.

Recordes aquests primers sorolls?
Són molt robòtics, no sabria concretar-ho. Notes diferents sons, molt robòtics tots. Acostumar-t’hi requereix tot un treball d’aprenentatge. Quan era petit no tenia aquesta feina perquè els logopedes es van encarregar que jo anés escoltant. Amb 18 anys em van fer l’implant a l’oïda esquerra i aquí sí que he pogut veure el procés, que és bastant complicat. Costa molt que el cervell s’acostumi.

El curt s’ha presentat al festival Badalona Filmets. Com ha estat aquesta experiència?
Vam presentar-ho primer al concurs de l’institut i vam guanyar el departament de documentals. Després el vam presentar al Badalona Filmets… És un orgull per a mi que el meu documental s’hagi presentat a un festival de curtmetratges. Hi ha gent que s’ha emocionat, que li ha agradat molt i ha pogut arribar a entendre què és la sordesa.

Un dels objectius del documental era donar-li visibilitat a aquest tema. Estàs satisfet amb els resultats?
Estic satisfet del que hem pogut fer. Ha estat un documental curt, amb pocs recursos. Ara mateix estic escrivint un guió per veure si en un futur podem fer una pel·lícula, de format més llarg, perquè la gent vegi com és el dia a dia d’una persona sorda al cent per cent.

Un últim missatge?
Bé, no tinc cap missatge en concret. Només que qualsevol persona que tingui una discapacitat ha de lluitar pel que vol i intentar aconseguir el que es proposi.