Es pagava amb pessetes, ni se sabia que Barcelona tindria Jocs Olímpics, els partits guanyats valien dos punts i Espanya acabava d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Sabadell ja no es venia com “el primer centro lanero de España” ni treia pit de ser la “ciudad piloto del deporte español“. En aquest context, amb una triada de dirigents que duraria generacions (Farrés a Sabadell, Pujol a Catalunya i González a Espanya, amb Joan Carles I en el pic de la seva popularitat) es va produir el darrer ascens del Centre d’Esports Sabadell a la màxima categoria del futbol espanyol. De tot ara en fa 35 anys, amb el Sabadell jugant-se la pell a Segona Divisió.
“El retorno a la División de los grandes dejó ayer de ser un sueño para convertirse en una tangible y anhelada realidad. Atrás quedan trece años de improbos esfuerzos para recuperar una categoría que jamás debió perder por la solera del club, por su fenomenal estadio y por esa afición fiel y entregada a unos colores que tuvo oportunidad de vivir este domingo una de las jornadas más vibrantes y emotivas que, a buena seguro, nunca olvidarán.
¡El Sabadell ya está otra vez en Primera!“
Així començava la crònica del darrer ascens a Primera del Sabadell Mundo Deportivo. Va ser una tarda de diumenge. 18 de maig de 1986. Moment històric i darrer ascens a Primera Divisió, l’elit del futbol espanyol. Llavors entrenava el Sabadell, més conegut que ara com ‘l’equip llaner’, Pedro Mari Uribarri i els ídols eren Capó a la porteria, Periko Alonso [pare del després internacional Xabi Alonso] i el mític Lino Gutiérrez al centre del camp o Nacho, Merayo i Villa a la davantera.
L’inici de temporada va ser fluir però el rush final del Sabadell de traca. No van perdre cap dels 11 partits finals i van sumar quatre victòries consecutives en les darreres jornades per acabar pujant. La victòria, mítica i mitificada a Saragossa en la penúltima jornada, va deixar els sabadellencs en una situació de privilegi i depenent d’ells per ascendir. “El alirón estaba, como se dice, cantado. Y se cantó. Pero antes hubo que sufrir y mucho“, deia MD.
La Nova Creu Alta es va omplir fins la bandera i més enllà (30.000 persones, segons el rotatiu barceloní), per veure el partit contra l’Atlético Madrileño, el nom que tenia l’actual filial del club matalasser, ja descendit a Segona B. Capó, Zunzunegui, Sánchez, Costa, Saura, Lino, Periko Alonso, Sala, Villa, Merayo i Nacho va ser l’11 inicial. També van jugar, per la història d’or del Centre d’Esports, Serrat i Palanca. Els de Sabadell es van imposar per 2 gols a 0, amb gols de Villa i Nacho. Quart ascens a la Primera Divisió, i invasió de camp al final que recorden els vídeos de l’època que rememora Youtube.
Així obria l’edició Mundo Deportivo, rotatiu esportiu per excel·lència (i amb la seva històrica hemeroteca en obert) l’ascens de l’equip presidit per Rafael Arroyos.
El Sabadell romandria dues temporades a Primera, la 86-87, on va acabar 15è classificat i salvant-se en el playoff de descens, i la 87-88, on baixaria després d’acabar penúltim. En el total de la seva història, el Centre d’Esports ha jugat 14 temporades a l’elit del futbol espanyol.
Ara: a mantenir-se a Segona
L’efemèride arriba amb el Centre d’Esports jugant-se el coll per mantenir la categoria. Després de l’exitós ascens al playoff de la Costa del Sol el passat mes de juliol, el Sabadell té tres partits per davant per intentar escurçar distàncies i mantenir a la categoria de plata que tant va costar recuperar. Ara, a falta de nou punts per jugar, ja es pot parlar de finals. La primera, vital, aquest mateix dimecres contra l’Alcorcón (19 hores), en una situació similar a la sabadellenca.
Foto portada: Villa corrent per la banda celebrant el primer gol del partit. Font: Youtube.
