A la conversa, el Francesc Ventura se’ns presenta com a comerciant i home de teatre. En qualitat de germà gran, després de la mili, el seu pare li va demanar que l’ajudes a la botiga, i des de llavors es va quedar al negoci familiar primer aprenent l’ofici i més tard venent catifes i maletes. El seu pare, d’ofici esparter, es va establir a la Via Massagué a començament anys 20 del segle passat, llavors no era ben bé el centre de la ciutat; allà, entre d’altres, feia escombres, fregalls, espolsadors, ventalls, persianes, venia cistells i catifes d’espart. Després, ja es van posar a la venda catifes de llana.
Nascut l’any 1942, a la casa familiar, a l’ombra del campanar de l’església de la parròquia de la Puríssima Concepció, el qual marcava el ritme de la vida quotidiana amb els diferents tocs de les campanes, com ara: la missa, l’àngelus, els enterraments i les hores. Uns tocs familiars pel Francesc.
Un temps on l’artesà no calculava les hores de treball estrictament. En els objectes i estris que un comerciant – artesà fabricava bàsicament comptava el material que feia servir -en el cas d’una escombra: l’espart i les canyes- i tenint present això es calculava el preu de venda.
No es tenia present el temps que s’havia tardat en la transformació de l’objecte o la feina: així, el Francesc Ventura, ens explica com acompanyava al seu pare a canviar les cordes del pou: s’anava amb la corda nova a la casa del client i amb un estri de cadena amb punxes al cap d’avall es recuperaven les galledes de zinc que s’havien quedat al fons del pou, sense comptar les hores que s’hi gastaven.
De petit va anar al parvulari de l’antiga Casa de la Caritat -persones i orfes sense recursos- que estava oberta a les criatures del barri, situada a l’antiga plaça Marcet, actual plaça de les Dones del Tèxtil, a tocar de la botiga familiar. Després va anar a l’Escola Pia, que també quedava a prop, on va fer comerç. Li agradava especialment el dibuix que feia amb el senyor Rallo i el Maurí Espadaler.
Una època, on es considerava important tenir un ofici: va aprendre el d’esparter amb el seu pare. Tot i que posteriorment l’espart va deixar de ser bàsic en molts estris i fou substituït pel plàstic. Les catifes i les maletes van ser una sortida per la botiga.
També, un temps de contacte amb el món del teatre, la representació de l’obra Ponç Pilat va ser un xoc: va quedar impressionat. Ja havia vist Pastorets i altres a l’antic teatre Alcázar, però la peça de Francesca Forrellad el va marcar i incardinar cap al món de la faràndula. Hi va participar fent de comparsa i conegué a Salvador Fité que hi feia el personatge de cec. Tot i que la seva primera actuació teatral va ser a la Casa de la Caritat en un festival de fi de curs de pàrvuls on feia un paper de nena sevillana, faldilla vermella amb llunes blanques i farbalans, tenia set anys.
Eren els primers anys 50 del segle passat: el Quadre Escènic de la Puríssima, a partir de 1956 passa a anomenar-se Palestra i el Francesc s’hi vincula -fent de maquillador i actor- és el temps també dels Festivals d’Estiu de Sabadell que es feien a l’aire lliure, utilitzant com escenari les escales de la font del Santuari de la Salut, organitzats per Palestra. Uns anys en què el teatre era molt viu a la ciutat a més dels grups de teatre que venien de fora, s’hi podien comptar, principalment, el Grup de Teatre de Sant Vicenç, la Faràndula, i El Ciervo. Un ventall considerable.
El Francesc Ventura ens va glossant l’ambient teatral d’aquell Sabadell de final dels anys 50 i 60 del segle XX amb el seu doble vessant de comerciant i home de teatre. D’una persona que ha mirat el teatre d’una manera no professional. Uns anys que el portaran de Palestra a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts que ja tenia els seus locals a la nova seu del Passeig Manresa. A l’Aula de Teatre, essent el responsable, es faran lectures, recitals, exposicions i la creació del Premi de Teatre Català Ciutat de Sabadell, a més a més d’altres activitats relacionades amb l’estudi i divulgació de l’art teatral.
Uns anys que veuran néixer diferents treballs d’interpretació: Uap Al, i ja a partir dels anys 70 The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi, Almanac Intermitent, Un pessic al melic i Les Bruixes de Caldes. Activitats que s’afegiran a la llarga tradició teatral de la ciutat i engrescaran l’arrelament de l’afició a noves generacions.
Ara, comerç i teatre conviuen a l’Espai Foc de la Via Massagué als forns i obrador de ceràmica del segle XVIII, una troballa de l’any 1995 al soterrani de la botiga familiar, un espai històric i cultural. Allà, aquest home de teatre i el comerciant, apassionat per les catifes, continua compaginant la seva activitat comercial i teatral.
Foto portada: el Francesc Ventura, durant l’entrevista. Captura de vídeo.
