Interior de la Casa de la Caritat (1928).

La Casa de la Caritat (1856-1970)

Ressenyem la història de la que fou la principal institució de la beneficència pública -ara diríem dels serveis socials- de la ciutat durant més d’un segle i que ocupa els terrenys on actualment s’emplaça la placa Marcet.

El solar on ara hi ha la plaça Marcet va estat ocupat pel convent dels Caputxins i després per l’Hospital i Casa de Beneficència, conegut popularment com la Casa de la Caritat. Les obres del Convent dels Caputxins s’iniciaren el 1645, en un espai conegut com a camp d’en Moret, i fou sufragat per la vila sobre uns terrenys donats.

La crema del convent

El juliol 1835, enmig de la primera guerra carlista (1833-1839), a Barcelona es succeïren la crema de convents que es reproduïren a diverses ciutats catalanes i que Sabadell comportaren la crema del Convent dels Caputxins. Segons Marian Burguès, aquesta acció “respongué a l’abús que les comunitats religioses feien de llurs privilegis fins arribar al punt que es presentaren casos d’escàndol entre frares i dones de la casa; un d’ells arribà al públic amb tants detalls de veritat que la indignació popular arribà a esdevenir amenaçadora. Els protagonistes foren un frare i la dona del fuster del convent. Renunciem voluntàriament a comptar el cas”.

Per la seva banda, Miquel Carreras cita agitadors vinguts de Barcelona que atiaren calúmnies contra els religiosos. Una tesi de la que discrepa Andreu Castells, assenyalant que l’incendi podia haver estat comès pels sectors radicals de la ciutat enquadrats a la Milícia Nacional juntament amb gent vinguda de Barcelona.

Detall de l'interior de la Casa de la Caritat (1881)
Detall de l’interior de la Casa de la Caritat (1881)

En qualsevol cas, en el marc de  la desamortització dels bens eclesiàstics impulsada pel ministre d’Hisenda, Juan de Dios Álvarez Mendizábal el 19 de febrer i el 8 de març de 1836, es donà un cop molt dur al poder temporal de l’església i als mitjans financers dels carlins. Segons aquests decrets, es posaven a subhasta les propietats improductives de l’Església i les ordres religioses. D’aquesta manera es buscaven recursos econòmics per a sostenir una guerra que havia deixat exhaustes les arques públiques, però també comprometre a la burgesia en la revolució liberal al adquirir els béns de l’Església.

Així el solar dels Caputxins fou declarat bé nacional. L’Estat va vendre l’hort i es quedà amb el solar del convent. El 1842 l’Ajuntament va demanar al Govern la seva cessió per tal de dedicar-ho a Hospital i Escola de Pàrvuls. Aquesta petició fou resposta positivament per la Dirección General de Rentas y Bienes Nacionales el 17 febrer de 1843, L’any següent, amb una dotació de 15.000 pessetes, es posava la primera pedra amb el producte de la venta dels terrenys del costat del cementiri vell al costat de l’Església de Sant Feliu destinats a construir cases.

Esgotats aquests diners, quan només s’havien construït els baixos, i l’edifici era freqüentment ocupat per allotjar les tropes de la guerra dels matiners o segona guerra carlista, l’Ajuntament va demanar el 4 de setembre de 1849 a la reina Isabel II, autorització i diners per destinar-lo a caserna que li fou concedit el 30 de maig de 1851. Amb aquests ingressos i les donacions de diversos notables de la ciutat continuaren les obres.

Institució de beneficència pública

El 1845 l’Ajuntament tornà a demanar permís per tal que l’edifici tornés al seu destí original, com era el desig majoritari de la població, que li fou atorgat el novembre de 1855. La inauguració es celebrar el 30 de novembre de 1856, les obres foren dirigides per l’arquitecte barceloní Josep Oriol Bernaus i per encarregar-se del servei vingueren les monges carmelites del convent de Vic. Allà anaren els malats de l’antic Hospital, ubicat al carrer del Pedregar, des del 1751; també, s’hi traslladaren, en solemne processó, els nens orfes, ancians desemparats i obrers víctimes d’accidents laborals sense recursos de l’Hospici, que havia estat instaurat el 1854 al carrer Sallarès i Pla cantonada Riego.

A l’abril del 1857, la Junta de l’Hospital i Casa de Beneficència aprovà el primer reglament per al règim interior de l’establiment i l’any següent es compraren dues parcel·les d’uns 2.000 metres quadrats que completaren la propietat. Per contribuir al finançament de la Casa de la Caritat, l’Ajuntament acordà el 1867 cedir-li la conducció de cadàvers al cementeri que aquesta cedí a diversos arrendataris a canvi del pagament d’un cànon que es mantindria fins 1943 amb motiu de la municipalització del servei de pompes fúnebres. Aquell mateix any, s’habilità la capella com a temple de la nova parròquia de la Puríssima Concepció fins que fou inaugurada l’església parroquial el juliol de 1885. D’altra banda, una de les més principals font de recursos econòmics foren els derivats de la Junta de Desperdicis, fundada per Gremi de Fabricants per evitar els abusos del comerç de filots, que acordà no vendre’n cap a particulars i destinar-los a la Casa de la Caritat.

Festa de la Casa de la Caritat (1966).
Festa de la Casa de la Caritat (1966).

L’any 1879 es plantejà la conveniència de declarar l’Hospital i Casa de Beneficència en una fundació de caràcter particular, amb personalitat jurídica pròpia, i deslligada de l’Ajuntament que fou acceptada pel govern de l’Estat. Uns anys més tard, el 1881, un Reial Decret, previ informe del ministeri de la Governació, atorgà a la institució el caràcter benèfico-particular. D’aquesta manera es responia a la sol·licitud de l’alcalde Agustí Mimó i les gestions del diputat a Corts per Sabadell, Joaquim Planas, amb l’argument que la Casa de la Caritat no rebia cap subvenció de l’Estat ni de la Diputació provincial i que només obtenia recursos públics de l’Ajuntament.

Els eucaliptus

A la dècada de 1890 es desfermà una gran polèmica a la ciutat sobre la conveniència de construir un nou hospital, especialment dedicat als malats contagiosos i per realitzar operacions quirúrgiques. En principi, es pensà en bastir un edifici a tal efecte en el pati de la Casa de la Caritat, però aquest projecte aviat fou desestimat. Finalment, l’agost de 1901, es formalitzà l’escriptura de donació d’uns terrenys propietat de Josep Cirera Sampere en el paratge anomenat Taulí a fi de destinar-los a un nou hospital.

L’octubre de mateix any es procedí a la col·locació de la primera pedra. L’octubre de 1902 s’inaugurà el cos central de l’edifici i l’abril de 1903 altres dos pavellons, però la manca de recursos retardà durant uns quants anys la seva correcta habilitació que no es completà fins el 1923. Primer se’l donà la denominació Hospital Nou, després Casal Clínic i finalment, el 1924, Clínica Nostra Senyora de la Salut, encara que seria conegut popularment com Els Eucaliptus pels arbres d’aquesta espècie que l’envoltaven (és l’actual edifici La Salut, espai d’oficines del Taulí). La majoria d’aquests arbrers van morir a la gran gelada del febrer de 1956, amb temperatures que arribaren als 15 graus sota zero, i foren replantats posteriorment.

Clínica de Nostra Senyora de la Salut, Els Eucaliptus cap el 1930.
Clínica de Nostra Senyora de la Salut, Els Eucaliptus cap el 1930.

D’altra banda, durant la dictadura de Primo de Rivera, com a molts municipis d’Espanya, es construí a Sabadell un pavelló per a tuberculosos sota la denominació de la reina Victoria Eugenia que fou sufragat per meitats per l’Estat i l’Ajuntament i fou inaugurat, el 21 de gener de 1929 en la visita que el dictador va fer a la ciutat. Actual aquest pavelló acull la Unitat Docent de la UAB al Parc Taulí.

L’any 1905, s’acordà traslladar al nou hospital als malats de tota classe, inclosos els que patien malalties infeccioses, però aquesta decisió no es va poder verificar degut a que els edificis del nou hospital no estaven habilitats. Aquest mateix any es decidí substituir a les Carmelites, que des de la seva fundació regentaven la Casa de la Caritat, per les germanes de Sant Vicenç de Paül. Les Carmelites es traslladaren a  un local de la seva propietat al carrer Garcilaso, on encara hi són, i es suprimí l’escola de pàrvuls per a alumnes externs que fou adaptada per ampliar els dormitoris.

A partir de l’any 1906 es celebrà cada any una festa que fou instituïda a iniciativa de l’Orfeó de Sabadell que consistia en un concert i en regals als malalts i asilats. En principi es celebrà el 2 de desembre i posteriorment el segon diumenge després de Reis coincidint amb la festivitat de la Sagrada Família.

Segona República

Al proclamar-se la Segona República, la Junta local de Beneficència gestionava tres centres:

  • La Casa de la Caritat que funcionava com asil per a infants que anaven a una escola instal·lada a l’ala nord que donava al carrer Vilarrúbies i per ancians sense recursos que eren tractats de les malalties pròpies de l’edat.
  • La Clínica Nostra Senyora de la Salut, on s’assistia a malalts infecciosos i als necessitats de cirurgia.
  • I el pavelló de tuberculosos, que passà a denominar-se Moisés Alguersuari.

Els tres centres eren atesos per les monges de Sant Vicenç de Paül i disposaven d’un pressupost de 209.950 pessetes anuals.

Als anys de la República es tragueren tots els símbols religiosos d’aquests centres, excepte de les habitacions de les monges i de les habitacions de pagament de la Clínica si els malalts ho demanaven. Aquests símbols foren reposats durant el bienni negre i es tornaren a treure després de les eleccions del 16 de febrer de 1936 que donaren la victòria al Front Popular. A més, es traslladaren als infants de l’horfanat a les escoles nacionals que fins aleshores rebien un ensenyament confessional i s’instal·là a la Casa de la Caritat un menjador per als pobres, separat del menjador general de la institució.

La Casa de la Caritat durant la Guerra Civil

Amb l’esclat de la Guerra Civil, es destituí la Junta local de Beneficència i el Comitè de Defensa ordenà la confiscació de la Casa de la Caritat que passà a denominar-se Casal d’Assistència Ciutadana i es va crear el Comitè Coordinador d’Assistència Municipal per fer-se càrrec dels patronats o centres assistencials en mans de congregacions religioses. D’altra banda, s’obligà a les monges a treure’s els hàbits i amb prohibició de sortir al carrer fins que l’agost de 1936 foren acollides per diverses famílies sabadellenques.

L’abril de 1938, la Casa de la Caritat fou habilitada com a hospital militar i els malats i asilats foren traslladats de diferents domicilis prèviament incautats. Durant la conflagració, la Clínica i el pavelló de tuberculosos continuaren amb normalitat les seves activitats.

El retorn de les monges

Amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat retornaren les monges i es procurà restablir una certa normalitat en l’establiment benèfic. Tanmateix les dificultats foren extraordinàries, eren temps de fam i racionament on escassejaven els queviures. A més s’incrementaren les demandes d’ingrés d’infants i ancians a causa de la guerra, que encara augmentaren per l’onada immigratòria. Tant és així que el 1943, per primera vegada a la seva història, amb totes les places ocupades és comunicà que no era possible ingressar ningú més.

Sala de la Casa de la Caritat entre 1928-1930.
Sala de la Casa de la Caritat entre 1928-1930.

L’establiment patia d’una gran carestia d’aliments, llenya, carbó i tota mena d’elements. Per pal·liar aquesta situació desesperada es van demanar ajudes a les administracions públiques i als particulars. L’Ajuntament obligà les institucions oficials a reservar les deixalles de paper a la Casa de la Caritat i també se’l donava bona part de la llenya provinent de la poda dels arbres. També, el 1942 els joves d’Acció Catòlica organitzaren una tómbola benèfica i es celebrà amb el mateix caràcter un festival artístic al Cercle Sabadellès. Per les festes de Nadal del 1944, alguns ancians a vegades acompanyats per monges, anaven a les empreses, botigues i domicilis particulars a demanar donatius.

L’Ajuntament va crear el 1941, el Patronato de Beneficencia amb unes quotes que segons la seva importància, de manera voluntària, havien d’aportar les empreses. A partir del 1949, la Junta decidí que els jubilats que cobraven una pensió havien d’aportar dues tercers parts de la mateixa per al manteniment de la institució. La Casa de la Caritat fou beneficiada per l’herència de Maria Bru Casajoana, que va morir el 1945, mitjançant la qual es proporcionaven els mitjans econòmics per dotar de 30 llits per ancians d’ambdós sexes, a canvi de la construcció d’un pavelló, que portaria el nom de Maria Bru, i aniria a càrrec de la institució.

Polèmic enderroc

La inauguració de la Casa de Reposo Infantil del Niño Jesús, coneguda com l’Alberg Infantil, l’any 1956, per iniciativa d’Anna Figueras, dona de l’alcalde Marcet, al barri de Ca n’Oriac, però sobretot  la determinació de l’alcalde Antoni Llonch de portar tots els serveis de la Casa de la Caritat a la zona del Parc Taulí encetaren l’etapa final de la institució.

Foto portada: menjador a l'aire lliure a la terrassa de l''Alberg Infantil. Autor desconegut.
Menjador a l’aire lliure a la terrassa de l”Alberg Infantil. Autor desconegut.

El ple municipal de febrer de 1965 aprovà el dictamen per a construir una residència d’avis i infants on hi havia l’edifici de desinfecció del Parc Taulí, que seria enderrocat. El pressupost ascendia a 21,5 milions de pessetes que en part seria aportat pel fons estatals destinats als damnificats de les riuades de 1962 i la resta pel producte de la venta dels terrenys de la Casa de la Caritat. L’edifici, que prengué el nom de Residència Albada, fou inaugurat el 9 de juliol de 1969, en un acte presidit pel governador civil, Garicano Goñi, amb l’assistència de l’alcalde Burrull i altres autoritats locals i provincials. L’equipament comptava amb una capacitat per 96 nens, 84 nenes, 16 maternal, 92 dones, 60 homes, 19 religioses i 9 empleats;  anys després es descobrí que patia d’aluminosi.

Antoni Llonch
Antoni Llonch

El maig de 1967, la Dirección General de Administración Local, autoritzà l’ajuntament de Sabadell a enderrocar l’edifici i vendre en pública subhasta els terrenys de la Casa de la Caritat per tal de sufragar part de les despeses de la Residència Albada. El 17 d’abril de 1969, l’alcalde Burull donava compte a la Comissió Permanent que només havien licitat la Caixa de Pensions i la Caixa d’Estalvis de Sabadell i que s’havia adjudicat a la primera entitat financera que havia ofert 19 milions de pessetes, una xifra molt superior a l’ofertada per la segona. L’adjudicació del terreny estava condicionada, segons les bases de la subhasta, a la construcció des del mig del carrer Vilarrúbias al carrer Convent d’uns grans blocs de pisos en forma d’ela. A la part restant s’hi faria una plaça pública.

Aquest projecte desfermà una gran oposició ciutadana davant la manca d’espais verds al centre de la ciutat. A la primavera de 1969, un grup de dones de la burgesia local com Mª Rosa Argemí, Eulàlia Barbany, Augusta Couturier, Andrea Felisa Pascual, Esperança García, Mª Teresa Gavarró, Anna Mauri, Mª Teresa Relat, Mª Dolça Surià i Rosa Mª Vila, constituïren una comissió per protestar contra el projecte de construcció de pisos. A tal efecte realitzaren moltes visites i adreçaren nombroses cartes a la Caixa de Pensions advertint-li de la impopularitat si tirava endavant la construcció de pisos. També, en el mateix sentit, es publicaren diversos articles i entrevistes al diari Sabadell. Davant d’aquesta oposició, l’alcalde Burull informà a la Comissió Permanent del 26 de juny de 1970 que havia iniciat les gestions per tal de tornar a l’entitat financera l’import de la subhasta  per tal de construir una plaça pública amb jardins i jocs infantils.

Per la seva banda, la Caixa de Pensions adoptà en el Consell d’Administració de 27 de setembre de 1970 desfer l’operació, a canvi que l’ajuntament li retornés els 19 milions de pessetes, més 100.000 pessetes del cost de l’enderrocament de l’edifici que havia començat el 3 d’abril del mateix any. D’aquesta manera, la plaça Marcet s’inaugurava el 19 de març de 1974.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868, Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
Sabadell, Informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
FERRÀNDIZ DURAN, Joaquim. Història de l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, 1823-1983. Sabadell, 1983.

Foto portada: interior de la Casa de la Caritat (1928).