Gravat d'un enfrontament entre la Milícia Nacional i els carlistes.

‘Història de Sabadell’. La Primera Guerra Carlista (1833-1839)

L’1 d’octubre del 1833 esclatava la Primera Guerra Carlista, també coneguda com la Guerra del Set Anys. Aquí tracem un breu ressenya del desenvolupament dels esdeveniments a la nostra ciutat.

La mort de Fernando VII, el 29 de setembre de 1833, va desencadenar la sublevació del seu germà Carles Maria Isidro de Borbó. El rei, per afavorir a la seva filla,  havia fet publicar el 1830, la Pragmática Sanción aprovada per les Corts 1879 que abolia la Llei Sàlica, instaurada per Felipe V el 1713 segons la qual les dones només podien accedir al tron quan no haguessin hereus masculins directes (és a dir fills) o laterals (germans i nebots). D’aquesta manera es va restablir el sistema tradicional de la monarquia hispànica, segons el qual si el sobirà moria sense fills la corona passava a la filla.

Carlos no ho va acceptar per la qual cosa va ser desterrat d’Espanya i obligat a fixar la seva residència als Estats Pontificis, però s’hi va negar i va instal·lar-se a Portugal. A la mort de Fernando VII va desobeir l’ordre de tornar a Madrid i jurar fidelitat a Isabel II. Mentre la hereva, que encara no havia complert els tres anys, assolia la majoria d’edat, la seva mare Maria Cristina de Borbón-Dos Sicilias fou proclamada regenta. L’1 d’octubre de 1833 va difondre el Manifiesto de Abrantes on es proclamava rei d’Espanya amb el títol de Carlos V.

Això va provocar l’esclat de la guerra civil que dividí a Espanya en dos bàndols irreconciliables: els carlins o absolutistes i els isabelins o constitucionalistes que comptaren amb el suport de la burgesia, una part de la Cort i la noblesa i de l’exèrcit. Els carlins obtingueren el recolzament de l’Església catòlica i de sectors tradicionalistes agraris del País Basc, Navarra, la serralada del Maestrat a Castelló i el Nord de Catalunya on Berga va fer les funcions de capital carlista del Principat.

Milicià de la Milícia Nacional
Milicià de la Milícia Nacional

Sabadell es decantà aclaparadorament pel bàndol constitucionalista amb el suport de la naixent burgesia industrial. El 28 de gener de 1834, els onze majors contribuents de la ciutat proposaren al governador de Mataró una terna de candidats a l’alcaldia, qui nomenà, el 4 de març, Pere Turull Sallent, notori liberal i un dels homes més rics de la vila. Amb motiu de la promulgació de l’Estatut Reial que obria els portes a la participació de la burgesia en els afers públics, Turull va ordenar celebrar una gran festa, amb il·luminacions extraordinàries, i desfilada de la Milícia Nacional amb el crit de ¡Viva la Reina!

Al juliol de 1835 es realitzaren les eleccions municipals on només tenien dret a vot els majors de 25 anys amb un mínim de quatre anys de residència en el municipi i que paguessin una contribució per ingressos que assegurava la seva independència econòmica. El resultat no fou favorable als liberals, ja que sortí elegit alcalde el reaccionari Joaquim Puigjaner, amb 105 vots, el major contribuent de la vila, terratinent i alcalde de la ciutat a la dècada ominosa, des de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que enderrocà el Trienni Liberal (més info: ‘El Trienni Liberal (1820-1823)‘).

A l’octubre de 1836, es canvià el procediment electoral per tal que pugessin votar tots els ciutadans masculins, per un sistema de dos graus, és a dir nomenant compromissaris que a la seva volta triaven els càrrecs municipals. Això va comportar l’elecció com alcalde d’un liberal de mena, Francesc Viladot. El 16 d’octubre es formà l’Ajuntament constitucional, amb Antoni Grau, metge republicà, com segon alcalde i Salvador Alsina com a procurador primer, malgrat que el reaccionari Puigjaner va ser designat segon procurador. Des del primer moment, Viladot s’hagué d’enfrontar a l’oposició del rector de Sant Fèlix. A l’octubre del 1838 deixà l’alcaldia a favor de Pere Turull, però tornà a recuperar-la al juliol de 1839. Posteriorment, ocuparen el càrrec altres liberals com Antoni Casanovas ((agost 1839) i el metge Grau (gener 1841).

Un dels esdeveniments més notables de l’alcaldia de Viladot foren les festes populars amb motiu de la promulgació de la Constitució de 1837 que restablia amb petits retocs la primera Constitució liberal de 1812. El dissabte 15 de juliol de 1837, després d’un “repique general de campanas”, va desfilar la Milícia Nacional acompanyada per la banda de música. La festa finalitzà diumenge amb una manifestació popular en la que participà tot l’Ajuntament “acompañado de algunos sugetos de más distinción del Pueblo, precedidos de una compañía de la Milicia Nacional, música y banda de tambores y cornetas, dirigiéndose ácia (sic) la plaza de la Constitución, plazuela del Angel y plaza Marquilla, punto donde también se publicará la Ley Fundamental”.

Milícia Nacional

La guerra civil contra el carlins va comportar la reconstitució de la Milícia Nacional (més info: ‘Milícia Nacional i insurrecció absolutista (1822-1823)‘), també anomenada Companyia de Seguretat Pública, que tingueren un participació destacada en el combat contra les partides carlistes. A Sabadell, com explica Andreu Castells, “tots els burgesos, excepció feta d’alguns personatges de l’extrema dreta i dels pusil·lànimes, formaren com un sol home a la Milícia Nacional, atribuint-se el comandament militar dels seus propis obrers”. Fins i tot arribaren a establir escamots armats permanents a les seves fàbriques. Tanmateix, a mesura que s’allargà el conflicte la Milícia Nacional va derivar cap a posicions obreristes i revolucionàries.

El llistat de comandants i oficials de la Milícia Nacional sabadellenca recopilat per Andreu Castells és ben explícit al respecte. Així entre els seus comandaments figuren Pere Turull, Antoni Casanovas, Magí Planas o Josep Sallarès.

milicia nacional
Dibuix de la Milicia Nacional

El 6 de desembre de 1833 el pregoner anuncià pels carrers de la ciutat cridant al reclutament per a formar les companyies de la Milícia Nacional. El 9 del mateix mes ja s’havien format tres companyies mòbils i d’altres locals. Aquestes aplegaren al voltant d’un miler de milicians. El comandaments i l’oficialitat d’aquestes forces eren membres de la burgesia local, autodefinits com hisendats o fabricants de draps, però sota la supervisió d’un militar professional en qualitat de comandant d’armes. Els milicians rasos eren obrers i voluntaris que podien allistar-se a partir dels 18 anys majoritàriament a les ordres dels seus respectius patrons.

A l’abril de 1834, aquestes companyies passaren a denominar-se Milícia Nacional i convertir-se en servei obligatori, formant-se dues companyies més. El 1835, tornà a canviar la seva denominació i passaren a dir-se Guardia Nacional. Aleshores es constituí el Noveno Batallón  Ligero de Urbanos. La importància de la  milícia sabadellenca s’incrementà a mesura que anava creixent la població. El 1834 disposava d’una companyia de granaders, altre de caçadors i quatre de fusellers. El 1837 ja hi havia sis companyies de fusellers i el 1842 acabada la guerra es creà un companyia d’artilleria finançada per Pere Turull.

Operacions militars

La jurisdicció de la Milícia Nacional de Sabadell tenia un ampli radi d’abast territorial i s’estenia a Terrassa, Sant Llorenç Savall, Sant Cugat, Rubí, Ripollet, Barberà, Montcada, Castellar, Sentmenat, Polinyà i Caldes de Montbui.

Pere Turull Sallent, fabricant i comandant de la Milícia Nacional sabadellenca
Pere Turull Sallent, fabricant i comandant de la Milícia Nacional sabadellenca

El comandament militar de Sabadell disposava d’un sistema de senyals visuals per trametre els missatges urgents amb banderes i fanals. A cada població li pertocava un color, en cas de detectar la presència de l’enemic es posava la bandera o el fanal i es tocaven cinc campanades. La Milícia Nacional sabadellenca va participar en nombroses accions bèl·liques, atès les migrades forces de l’exèrcit governamental.  El 8 de maig de 1834 va combatre a Reiner i el 27 d’octubre a Serrateix. El setembre del mateix any, a can Soler del Bertí, capturaren la partida carlista de Francesc Parés. El 19 de març de 1835 es va lluitar a Castelltallat i el 26 del mateix mes a Prats de Rei. Durant la primera quinzena de setembre es va combatre al voltant del massís de Sant Llorenç de Munt i la serra de l’Obac amb forts enfrontaments a Sant Feliu de Codines, Mura, Granera i Sant Quirze de Safaja. El dia 13 de setembre es foragità de Sant Feliu de Codines una partida de cinquanta carlins comandats per un tal Puigjoriol.

Posteriorment, continuaren les escaramusses a l’esmentat massís i es vigilaren els combois de subministrament governamentals als seu pas per Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç Savall i Esparraguera. Així mateix establiren rondes de vigilància a les masies i molins de la demarcació que els carlins famèlics saquejaven per procurar-se aliments o per impedir els segrestaments de notables de les petites poblacions a canvi d’un rescat.  Els principals partides carlistes estaven comandades per Joan Lluch, Martí Roses, Roure de la Tarumba, Arriscat, Boira, Ribot i el Barberet.

A parer de Miquel Carreras “no poden fer-nos càrrec dels sacrificis que va representar aquesta guerra per a la nostra població. Totes les classes socials formaren com un sol home per a la defensa del principi de la llibertat i la seguretat de la vila”. Hem de tenir en compte que la Milícia Nacional sabadellenca va mobilitzar als voltant d’un miler de combatents una xifra molt important per a ciutat que al 1837 comptava amb uns 8.000 habitants.

La Desamortització

El suport de l’Església catòlica als carlins motivaren la forta hostilitat dels liberals que decretaren el 26 de juliol de 1834 la supressió dels convents de menys de dotze religiosos. A parer d’Andreu Castells això va ser el “toc de clarí” per a la crema dels convents, ja que l’endemà es calaren foc els de Barcelona. A Sabadell, el 27 de juliol es celebrà una reunió urgent del Consistori i els caps de la Milícia Nacional per a decidir quines mesures adoptar.

A l’acta de la reunió, citada per Castells, es pot llegir: “En atención de que resultas de los excesos cometidos en la capital el día de ayer en que se han incendiado varios conventos de religiosos por el pueblo amotinado y observándose en la villa síntomas de igual naturaleza dirigiéndose a secundar los mismos desórdenes con respecto al convento de los Capuchinos de esta villa…” s’acordà donar permís als clergues per abandonar el convent que fou incendiat de seguida.

Edifici de la Casa de la Caritat on hi havia estat el convent dels Caputxins que fou desamortizat
Edifici de la Casa de la Caritat on hi havia estat el convent dels Caputxins que fou desamortizat

Segons Marian Burguès, la crema del convent dels Caputxins (ubicat on ara està la plaça Marcet) “respongué a l’abús que les comunitats religioses feien de llurs privilegis fins arribar al punt que es presentaren casos d’escàndol entre frares i dones de la casa; un d’ells arribà al públic amb tant detalls de veritat que la indignació popular arribà a esdevenir amenaçadora. Els protagonistes foren un frare i la dona del fuster del convent. Renunciem voluntàriament a comptar el cas”.

Per la seva banda, Carreras cita agitadors vinguts de Barcelona que atiaren calumnies contra els religiosos. Una tesi de la que Castells discrepa assenyalant que l’incendi podia haver estat comès pels sectors radicals de la ciutat enquadrats a la Milícia Nacional juntament amb gent vinguda de Barcelona.

En qualsevol cas, la desamortització dels bens eclesiàstics impulsada pel ministre d’Hisenda, Juan de Dios Álvarez Mendizábal el 19 de febrer i el 8 de març de 1836 donaren un cop molt dur al poder temporal de l’església i als mitjans financers dels carlins. Segons aquests decrets, es posaven a subhasta les propietats improductives de l’Església i les ordres religioses. D’aquesta manera es buscaven recursos econòmics per a sostenir una guerra que havia deixat exhaustes les arques públiques, però també comprometre a la burgesia en la revolució liberal al adquirir els béns de l’Església.

Segons l’historiador Jaume Vicens Vives, “La difusió de les doctrines revolucionàries a Catalunya havia provocat entre els burgesos una desafecció visible respecte a les ordres i congregacions religioses. D’una banda, existia el recel, que els esdeveniments de la guerra semblaven confirmar, sobre l’ajut que la clerecia regular prestava a la causa de l’absolutisme, identificada amb el ruralisme i per l’horror al progrés tècnic i educatiu. I, d’altra banda, els monestirs i els convents posseïen extenses propietats, que eren cobejades per alguns i combatudes pels altres com a font d’empantanegament econòmic (…) Gairebé pot dir-se que, en un moment d’expansió de la indústria barcelonesa, cada fabricant tenia ullet el convent on podia instal·lar les seves fàbriques”.

A la nostra comarca, el 1836 es dissolgué el domini del monestir de Sant Cugat amb propietats al terme municipal de Sabadell i els seus bens foren subhastats. El mateix succeí posteriorment amb els dominis de Sant Salvador d’Arraona. Acabada la guerra, al febrer de 1843, la Dirección General de Rentas y Bienes Nacionales va cedir els terrenys del convent dels Caputxins al “pueblo de Sabadell” que fou destinat a establir un hospital, conegut com la Casa de la Caritat i una escola de pàrvuls.

L’Ajuntament del bienni progressista, per a palesar el seu agraïment, va dedicar el 1855 a Mendizábal el carrer Font de l’Espirall, que es mantingué fins el 1933 quan va ser canviat pel nom del seu enemic el general carlista Zumalacárregui, que s’oposà amb les armes a la desamortització. Des del 1979 s’anomena carrer de l’Espirall (més info: ‘El Bienni Progressista (1854-1856)‘).

La fi de la guerra

La guerra va finalitzar el 31 d’agost de 1839, després dels campanyes victorioses del general progressista Baldomero Espartero, amb la capitulació amb condicions honroses de l’exèrcit carlista de les províncies basques que ha passat a la història com el Abrazo de Vergara, entre Espartero i el general carlista Rafael Maroto. No obstant, això el novembre 1842 esclatà a Barcelona i a moltes poblacions catalanes, entre elles Sabadell, la revolta contra Espartero, nomenat regent, denominada Jamància, que explicaren en una altre entrega d’aquesta secció.

Tanmateix una part important de l’oficialitat i del clergat carlista no acceptà l’acord que anomenaren la Traición de Vergara i marxaren a l’exili majoritàriament a França.  A Catalunya, algunes partides carlistes es negaren a rendir-se, encara que actuaren més com a bandolers, anomenats popularment trabucaires, que com a guerrillers. Algunes de les quals enllaçaren les seves accions fins al 1846 quan esclatarà la segona guerra carlista que va tenir els seu principal focus a Catalunya i coneguda per l’historiografia catalana com la Guerra dels Matiners i que es perllongaria fins el 1849.

La Primera Guerra Carlista assenyalà una de les grans fites de la revolució liberal a Espanya, on la burgesia, aliada amb la classe treballadora contra l’absolutisme, protagonitzà un dels seus moments revolucionaris.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu, Sabadell Informe de l’Oposició, Prolegòmens, 1788-1868, Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
LLORENS, Montserrat i VICENS VIVES, Jaume. Industrials i Polítics al segle XIX. Ed. Teide, Barcelona, 1958