Gravat d'un enfrontament entre la Milícia Nacional i els carlistes.

‘Història de Sabadell’. El Bienni Progressista (1854-1856)

Repassem els principals esdeveniments d’un dels moments crucials de la revolució liberal, que es desenvoluparen al mes de juliol, així com les manifestacions del culte laic de la burgesia progressista i la classe treballadora al general Espartero.

La revolució de 1854, que ha passat a la història amb el nom de Vicalvarada, va posar punt i final a la dècada moderada iniciada pel general Ramón Maria de Narváez, “el espadón de Loja”. Durant aquest període s’havia desnaturalitzat el règim constitucional  favor de l’increment del poder de la Corona i circulaven nombroses fulles clandestines sobre la creixent corrupció de la Cort. Les reformes proposades per Bravo Murillo per ampliar encara més el poder de la Corona aconseguiren unir a moderats i progressistes.

Gravat del general Baldomero Espartero
Gravat del general Baldomero Espartero

El pronunciament militar al municipi madrileny de Vicálvaro, el 28 de juny de 1845, comandat pel general moderat Leopoldo O’Donnell i secundat per militars progressistes com Domingo Dulce, Ros de Olano, Baldomero Espartero o Salustiano de Olózaga, va resultar indecís i fou seguit per diversos aixecaments populars. Així, el 14 de juliol esclatava la revolució a Barcelona recolzada per gran nombre d’obrers, el 17 de juliol a Madrid i s’estenia a altres ciutats del País Valencià, Castella i Astúries. L’èxit de la insurrecció popular va determinar que la reina Isabel II cridés al govern al general Espartero, ídol dels progressistes, per contenir el moviment popular. Espartero va exigir la convocatòria de Corts Constituents, els restabliment de la Milícia Nacional, noves mesures desamortitzadores i que la mateixa reina difongués un manifest reconeixent els errors comesos. Isabel II, temorosa de perdre la Corona, va cedir a totes aquestes exigències. El 28 de juliol, Espartero, “el general del pueblo” feia la seva entrada triomfal a Madrid.

A Sabadell, el 15 de juliol es presentà a l’Ajuntament, presidit pel moderat Pere Turull, el brigadier Felipe Ruiz informant que la guarnició local es sumava a la rebel·lió i informant-los que el capità general de Catalunya també ho havia fet. Per apaivagar els ànims Turull l’aconsellà que “diexe un paseo por las calles acostumbradas con la música”. El triomf de la revolució va esperonar les demandes de les classes populars especialment la supressió dels impostos al consum i la pujada dels salaris. Aquesta segona reivindicació va ser satisfeta el 30 de juliol. Dies abans, el 23 de juliol de 1854, l’alcalde Turull va haver de transigir amb que una comissió municipal anés a demanar al comandant militar permís per organitzar una manifestació on va exhibir-se un bust d’Espartero i la bandera de la Milícia Nacional. El comandant militar informà així de l’esdeveniment:

Acto continuo se reunieron frente de las Casas Consistoriales como unos 1.000 paisanos pidiendo que se aboliese la contribución de consumos y habiéndoles manifestado el Ayuntamiento por repetidas veces que no estaba en sus atribuciones concederles esta petición no cejaron por eso de ella y en su vista el Ayuntamiento tuvo por conveniente concederles dicha suspensión a consecuencia de haberme parecido oportuno no hacer huso (sic) de las armas de treinta hombres que hay en este fuerte para evitar desgracias que en mi concepto se podrían evitar de aquel modo.

Les eleccions municipals van donar la victòria al fabricant progressista i antic oficial de la Milícia Nacional, Antoni Casanovas Bosch que el 9 de setembre accedí a l’alcaldia. Immediatament decidí, malgrat les ordres del Govern Civil, mantenir la supressió dels odiats impostos al consum. Argumentà la seva determinació per què “podría perturbar la tranquilidad del pueblo puesto que es notorio que el pueblo lo recibiría a mal (…) considerando que este tributo no está aprobado por las Cortes”. A més, afegia, que no el restauraria “hasta que se vea lo que hacen poblaciones de mayor nota”. De fet, l’odiat impost seria restablert per Pere Turull el setembre de 1856 quan els moderats tornaren al poder.

La Milícia Nacional

El 20 de juliol va restablir-se la Milícia Nacional que a Sabadell arribarà a tenir 1.183 efectius. El primer comandant fou el regidor Carles Peig, ajudat per l’alcalde segon Josep Aymerich, Pere Monistrol, Joan Tarrats, Josep Argemí i Víctor Brossa. El 26 de novembre de 1845 es celebraren les eleccions per nomenar els oficials on fou elegit comandant el progressista Joan Cirera. El gener de 1855 es formà una companyia d’artilleria.

Casanovas i Bosch, alcalde durant el Bienni Progressista.
Casanovas i Bosch, alcalde durant el Bienni Progressista.

La principal activitat de la Milícia Nacional sabadellenca fou combatre les partides carlistes que s’havien revifat amb la victòria dels progressistes i que assetjaven Castellar del Vallès. L’alcalde Casanovas va rebre ordre d’atacar-los, però els milicians foren rebutjat pels carlins, superiors en número, que arribaren fins a les primeres cases de la Creu Alta. Tanmateix, com explica Andreu Castells, la creixent influència dels republicans a la Milícia Nacional provocà que el governador ordenés a l’alcalde una depuració de les seves files. Casanovas, aconsellat pel secretari municipal i home de la seva confiança Tomàs Viladot, va reduir al màxim la purga i només uns pocs milicians foren expulsats.

L’alcalde va haver d’enfrontar-se a la crisi econòmica i va haver de fer grans esforços per evitar que els fabricants acomiadessin als seus treballadors o que rebaixessin excessivament els salaris. D’altra banda, va entomar una sèrie de mesures de caràcter anticlerical. Així va ordenar a l’ermità de la Salut que es vestís de paisà i deixés de portar la sotana i al campaner de Sant Fèlix que s’abstingués de tocar la campana pels carrers per avisar dels decessos “por ser en concepto del Ayuntamiento una costumbre contraria a los adelantos del siglo y por considerarlo de ninguna necesidad”.

També va aprovar una revisió del nomenclàtor. Així va canviar el nom d’onze carrers de la ciutat que va dedicar a pròcers de la revolució liberal com Argüelles, Gurrea, Lacy, Madoz, Mendizábal, Mina, Quiroga, Riego, Torrijos i Zurbano i al dirigent dels Comuneros de Castilla, Padilla. Tots aquests noms, excepte Gurrea i Zurbano i això per ignorància, es mantingueren fins el 1939 arran de la depuració del nomenclàtor de l’Ajuntament franquista.

El Camp de Sang

La revifada de les partides carlines va portar al capità general de Catalunya Zapatero y Navas a prendre mesures extremes i ordenar que tots els guerrillers presos amb armes foren afusellats en 24 hores.

El regiment de Sòria de guarnició a Sabadell va capturar una patrulla de carlins comandats per Joan Serrano Berriga, mestre de Matadepera de 59 anys, entre ells tres sabadellencs Pere Sirés, Josep Costa i Josep Mateu que foren indultats, així com Salvador Paloma, Baptista Pera i José Simó condemnats a la pena de mort però que al darrer moment fou commutada per 20 anys de presó.  Els altres presoners foren afusellats a l’indret on ara s’alça el Mercat Central i  que des d’aleshores seria anomenat el Camp de la Sang. El dia 2 de juliol de 1855 executaren a Pere Vila Cirera de Sarrià, frare caputxí exclaustrat, de 48 anys; Benet Lluís Comes, paleta de 21 anys; Llorenç Corbella, paleta de Sant Feliu de Llobregat de 36 anys i Jaume Casanovas minaire de Sarrià de 19 anys. En el cas d’aquest darrer, com explica Marian Burguès, “condolgudes les autoritats i veïns anaren a Barcelona per a demanar l’indult de dit jovenet. L’indult arribà una hora tard. No hi havia altre telègraf que el de senyals entre Sabadell i Barcelona i que era al Castell de Montcada”. L’endemà, 3 de juliol, afusellaren a Ramon Todó Boada, pagès del Pont d’Armentera, de 35 anys; Francesc Arqué Bardina, carreter d’Arbeca de 39 anys i al mestre de Matadepera que segons Marian Burguès manifestà una serenitat “superlativa”. Els cossos dels afusellats foren traslladats al cementeri del Taulí, tot deixant pel camí un rastre de sang.

La ciutat va quedar esfereïda per les execucions. Es va estendre la por de les represàlies dels carlistes. El 5 de juliol, l’Ajuntament acordà fer una al·locució als veïns per tranquil·litzar-los i a tenir confiança en la Milícia Nacional que actuaria contra els “criminales que intentasen atropellar las propiedades y personas”. Es posaren guaites al campanar de Sant Fèlix i la Milícia Nacional patrullà a les nits la ciutat. Aquestes mesures es mantingueren fins al 2 de novembre.

La vaga general

El bienni progressista fou escenari de grans mobilitzacions obreres. La més important fou la vaga general de juliol de 1855 on per primer cop va aparèixer a Sabadell la bandera roja com a símbol del moviment obrer. La victòria dels progressistes propicià l’eclosió d’una trentena associacions obreres a Catalunya que constituïren la Junta Central de Directores de la Clase Obrera. Ara bé, el capità general de Catalunya, Zapatero y Navas, va acabar amb aquesta tolerància i inicià una política de repressió contra el moviment obrer. El 21 de juny de 1885 prohibí les associacions obreres i anul·là els convenis col·lectius que regulaven les relacions laborals d’ençà la lluita dels treballadors contra la implantació de les selfactines. Així mateix empresonà i deportà a molts líders obrers i republicans per “acabar con las huelgas y con el problema obrero”. La resposta dels treballadors fou declarar, el 2 de juliol de 1855, la vaga general, la primera d’abast estatal.

A Sabadell, el 29 de juny l’alcalde Casanovas informà al capità general de la vigilància extrema sobre l’únic vapor amb telers mecànics, propietat de la societat Josep Duran i Sors, ubicat entre els actuals carrers Montserrat, del Sol, Alemanya i la Rambla. El 2 de juliol, la vaga s’estengué a Barcelona, Badalona, Cornellà o Sant Andreu de Palomar i a la nit ja es comptaven diversos morts entre els vaguistes.

El mateix dia, a Sabadell, una comissió de treballadors de la indústria cotonera formada per Domènec Tort, Agustí Serra, Martí Lagenta i Andreu Domenach s’entrevistà amb l’alcalde accidental Josep Aymerich per a denunciar la reducció dels salaris. L’endemà 3 de juliol es declaren en vaga vuit fàbriques de cotó i el dia 4 l’atur s’havia generalitzat. Mentrestant una comissió obrera catalana va dirigir-se a Madrid per demanar la jornada laboral de deu hores i la llibertat d’associació i una delegació d’obrers sabadellencs s’entrevista amb Espartero al qual li regalaren uns pantalons de pana.

El 5 de juliol al matí, una manifestació d’uns 200 treballadors va recórrer la ciutat en actitud hostil, enarborant una bandera roja amb les llegendes de Viva Espartero, Asociación o Muerte, Pan y Trabajo. A més, els manifestants reclamaren la jornada de 10 hores i demanaren a l’alcalde la banda de música per a continuar la manifestació. L’alcalde no tan sols es va negar, sinó que va cridar a la Milícia Nacional. Els manifestants es dissolgueren i per la tarda en sessió municipal s’acordà fer una al·locució al poble per què tornés al treball i tingués confiança en Espartero. També, s’ordenà que la Milícia Nacional patrullés per la nit la ciutat. El 10 de juliol els treballadors tornaven a la feina i dies després es publicà una proclama d’Espartero dirigida al governador de Barcelona:

El gobierno se ocupa con solicitud de la suerte de los obreros y en breve propondrá a las Cortes los medios de mejorarla sin desatender los intereses y derechos de los fabricantes”.

Ara bé, a mesura que passaven els mesos, es va fer evident que Espartero no faria res en favor dels obrers. Pel contrari, es muntaren una sèrie consells de guerra, presidits pel coronel Rabell –que posteriorment seria assassinat- amb dures penes de presó i deportacions contra els líders dels treballadors. A l’abril de 1856 les famílies dels obrers deportats sol·licitaren a l’Ajuntament que demanessin als poders de l’Estat el seu retorn. La Corporació Municipal accedí a la petició, “considerando la miseria de estas familias por la ausencia de sus maridos e hijos”. A primers de juny retornaren els dirigents Domènec Tort i Joan Font.

La contrarevolució

A les vagues obreres a Catalunya s’afegiren les revoltes populars a Castella i Aragó per la crisi de subsistències provocada per l’escassetat de gra arran de la Guerra de Crimea que paralitzà les importacions de blat i per la revolta de les quintes a València.

Monument al general Espartero instal·lat a la Plaça del Gas.
Monument al general Espartero instal·lat a la plaça del Gas.

Aquesta situació desfermà, el juliol de 1856, un cop d’Estat palatí amb el suport de la reina per desplaçar del poder a Espartero i nomenar president al general O’Donnell que esclafà sense contemplacions els moviments de resistència particularment virulents a Madrid i Barcelona, dissolgué la Milícia Nacional, destituí als ajuntaments, prohibí les associacions obreres i decretà la censura de premsa.

A Sabadell, el 19 de juliol de 1856, nombrosos grups de partidaris d’Espartero es manifestaren exhibint retrats del general progressista. A la nit la Milícia Nacional que s’havia mantingut expectant s’uní als manifestants i es sollevà a favor d’Espartero. El 21 de juliol, quan es temia l’arribada de forces militars per reprimir la revolta, l’alcalde Casanovas ordenà a la Milícia Nacional abandonar la ciutat i sortir a camp obert. Una decisió que, segons Castells, no estava guiada per consideracions d’ordre militar, sinó per protegir les propietats de la burgesia. La Milícia Nacional sabadellenca s’uní a les de Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals i Sarrià que destruïren la torre de telègraf de Sant Pere Màrtir. Els milicians foren derrotats per l’exèrcit el 23 de juliol. Tanmateix, els vencedors prometeren el perdó si es presentaven a l’autoritat. L’endemà l’alcalde de Sabadell telegrafià al capità general per informar-li que s’estava verificant el desarmament de la Milícia Nacional sense resistència.

El governador civil imposà als municipis rebels una multa de 3.809 reals i 20 maravedisos dels quals 1.000 rals correspongueren a Sabadell per pagar la reconstrucció de la torre telegràfica. El 28 d’agost l’alcalde progressista Casanovas era destituït per ordre del capità general i nomenà a Pere Turull Sallent que ja havia ostentat l’alcaldia a la dècada moderada (més info: ‘La nissaga dels Turull‘).

El fracàs del bienni determinà l’ocàs dels progressistes. A partir d’ara el moviment obrer i popular basculà vers als demòcrates i després cap els republicans com es farà evident a la Revolució Gloriosa (1868).

El culte laic a Espartero

Durant dècades el general Espartero fou objecte a Sabadell d’una veritable idolatria interclassista que anava de la burgesia progressista a la classe obrera. La seva estrella començà a aixecar-se el 1839 amb el final de la primera guerra carlina quan apareix al ulls del poble i de la burgesia com el veritable heroi que va posar fi a la guerra i ostentà la regència, mentre Maria Cristina, mare de la reina Isabel II, marxà a l’exili a França. Així ho explica, Marian Burguès:

Del meu record, els liberals es deien esparteristes, car Espartero havia acabat la guerra carlina. Els Pissit, Rovira, Gorina, Turull, Brujas, Llonch, Corominas i altres fabricants de panyos, eren els caps de la Milícia Nacional que instituí Espartero essent regent del regne, per ésser menor d’edat Isabel II. Els fabricants es quedaren amb totes les quefatures, de d’oficial a comandant. Ells engrandiren Sabadell en aquella època. Els carrers de Lacy, Argüelles, Gurrea, Mina, Torrijos, Mendizábal, Paus, etc… foren cosa seva. Els seus pares, havien batejat els de Sol, Lluna, Estrella, Migdia..Totes les èpoques de llibertat han fet créixer Sabadell”.

El seu culte experimentà daltabaixos. Així el 1842, quan ostentava la regència, comandà la brutal repressió contra la insurrecció popular de Barcelona que fou durament  bombardejada des del castell de Montjuïc i ordenà la dissolució de les societats obreres i de tots els diaris tret del conservador Diario de Barcelona. Això va provocar la minva de la seva popularitat entre la burgesia progressista i els obrers entre els quals es va popularitzar la cançó citada per Mariàn Burguès:

Espartero bullanguero,
lladre de la nació,
ha bombardejat Barcelona
sense culpa ni raó”.

Tanmateix aquests mateixos sectors socials li perdonen les culpes i li demanaren el 1848 que tornés del seu exili a Londres. Després de ser enderrocat per O’Donnell, el 1856, el seu culte tornà a revifar així molts matrimonis obrers i republicans bategaren als seus fills primogènits amb el nom de Baldomero i el seu retrat, com en un altar laic, figurava a les cases de tots els progressistes i republicans de l’època.

El 28 de febrer es celebrava a Sabadell la festa de San Baldomero que ha estat descrita amb la seva prosa àcida per Marian Burguès:

La festa de St. Baldomer era festa grossa per tots els esparteristes. De bon matí els trets de fusells retrunyien com canonades despertant a tothom. S’ha de tenir en compte que els fusells dels milicians eren anglesos, pesants, i dels primers de pistó, carregant-se per dalt amb una càrrega superior i amb bales d’unça. La marxa de Riego era obligada en tots els esclats de la llibertat, i ella alegrava la mainada i tots els entusiastes de la festa. La parada estava a l’ordre del dia. Els milicians, vestits amb uniforme de gala, es passejaven pels carrers amb creus i medalles i xatarreres i sobretot el plomer al morrió, anomenat pon-pon. A la tarda s’omplien els carrers i tavernes (els cafès de can Jan, Parallé, Cruz, Sever i Borràs i les tavernes fassina de Can Duran, can Perdis, Pere Joan i Magina), i vinga a brindar. Al vespre, en havent sopat, a omplir el petit teatre anterior al Principal, que ocupava el mateix lloc del d’avui. Gran funció patriòtica. El meu pare, fervent milicià, m’hi portava amb tota la família i representaven ben sovint, ‘El puente de Luchana’, episodis de la guerra carlista passada; la guerra dels set anys, on quedava triomfant el gran liberal Espartero i la reacció batuda”.

Per la seva banda, per a l’historiador sabadellenc Albert Garcia Balañà, el “liberalisme esparterista” fou una tradició molt viva al Sabadell de mitjan del XIX.

Una tradició que expressava el protagonisme comunitari de la petita burgesia i la menestralia genuïnament liberal- petits fabricants que estaven a peu de fàbrica, artesans amb botiga pròpia, oficials de les feines més qualificades…-, a manera d’intermediaris entre el nou patriciat industrial i el gruix dels treballadors manufacturers. Aquesta tradició, tot i el declinar polític d’Espartero després del 1856, no havia cessat de renovar-se durant els anys seixanta, i la Revolució de Setembre de 1868 proporcionaria una nova empenta, fent-la més viva i plural”.

El 8 gener 1879 amb motiu de la seva mort, l’Ajuntament farà erigir un moment obra de l’escultor Bonaventura Llauradó, a l’actual plaça del Gas, anomenada del Duc de la Victòria, que fou costejada per subscripció popular i que, segons Marian Burguès, la major part dels diners fou aportada pels fabricants de Sabadell. El 1939 poc després de l’entrada de les tropes franquistes es decapità el bust d’Espartero, es destruí el monument i la plaça passa anomenar-se de los Mártires.

Bibliografia

ARTOLA, Miguel. La burguesía revolucionaria (1808-1873). Alianza Editorial, Madrid, 1973.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques 47-48, 2003-2004.
RANZATO, Gabriele. La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la modernidad. Ed. Península, Barcelona, 1987.

Foto portada: gravat d’un enfrontament entre la Milícia Nacional i els carlistes.

Comments are closed.