Repassem les vicissituds que menaren a la instal·lació d’aquesta ordre religiosa al barri de Campoamor per a regentar una escola per nois de la classe treballadora. Primer va estar ubicada en un garatge; després de superar moltes dificultats es construí el seu actual emplaçament entre la Creu de Barberà i el polígon Espronceda.  

A finals de la dècada de 1940, l’Ajuntament de Sabadell havia demanat a l’Ordre dels Franciscans que s’instal·lessin al barri de Campoamor, de nova creació. Els franciscans són una ordre mendicant, fundada a Itàlia per sant Francesc d’Assís al segle XIII, basada en la pobresa i la caritat als pobres i desemparats. La sol·licitud estava dirigida per tal que els frares muntessin una escola per a nois. A l’Espanya franquista no existien col·legis mixtos. A Campoamor havia una escola per a nenes regentada per Maria Rosa Planes, però cap per a nens.

A les seves memòries l’alcalde Josep Mª Marcet dedica un capítol al greu “problema escolar” que patia Sabadell derivat de l’onada immigratòria d’aquells anys:

“Un censo escolar llevado a cabo en el mes de marzo de 1957 arrojaba un total 13.755 niños y niñas, de los cuales sólo 8.048 estaban matriculados en escuelas, mientras que 5.671, no tenían posibilidad alguna de recibir educación, dado que las aulas de que se disponía estaban tan abarrotadas, desbordando ampliamente las posibilidades normales, que algunas de ellas acogían hasta 70 alumnos, cuando su máxima capacidad normal, de acuerdo con las vigentes normas oficiales de enseñanza primaria, debía ser de 40. Es decir, que pocas garantías pedagógicas podían ofrecer, y se convertían en realidad en almacenes de alumnos. En varias ocasiones tomé drásticas medidas para recoger a niños de los suburbios que deambulaban por las afueras de la ciudad, así como retirar a sus padres la cartilla de fumador, pero la cruda realidad de no tener locales para escuelas hacía inútil la efectividad de tales medidas”.

L’abril de 1949 el superiors de l’Ordre designaren dos frares per aquesta tasca: fra Àngel Prat com prevere i superior i fra Àngel Curià com germà llec. L’empresa SAIDA els hi va cedir els baixos d’un bloc de pisos en construcció, encara sense teulada, al que seria el número 50 del carrer Campoamor. El diumenge 1 de maig es celebrà la primera missa. Allí, en dues petites aules per la docència i la catequesi, s’obrí l’escola el 16 de maig de 1949. La inauguració oficial va tenir lloc el diumenge 29 de maig de 1949 amb la presència de les autoritats civils i religioses de Sabadell i del superior provincial de l’Ordre. Es celebrà una missa amb la participació de l’escolania dels claretians. Acte seguit, l’arxiprest mossèn Josep Maria Vázquez va beneir l’edifici.

L’allotjament dels frares presentà més problemes. El 3 de maig, quan feia quatre dies que s’havien instal·lat, caigué una forta pluja que els obligà a arrecerar-se en un altre lloc. Provisionalment, la constructora SAIDA els cedí un pis. En aquells primers temps, com explica Josep Mª Valls i Anguera, franciscà, ordenat sacerdot al 1947 i destinat a Sabadell entre 1949 i 1952, els dos frares dinaven amb la família Baranera de la Granja del Pas i sopaven amb la família Planas, que regentaven l’estanc del barri.

“Ocupaven un petit estatge de planta baixa al carrer Clemència Isaura. Feia de capella un local destinat a garatge, ubicat a la plaça de la Creu. N’era propietària la família Escayola. Ens llogaven per quatre mesos, i l’usaren prop de tres anys. Cada dia anàvem del nostre pis a la capella-garatge per tal di dir missa de bon matí”, escriu fra Francesc Gamissans, destinat a Sabadell al 1952.

Al Nadal de 1949, els mestres de les dues escoles, masculina i femenina, muntaren el pessebre i representaren Els Pastorets en una gran sala de la Granja del Pas. Al febrer de 1950, s’organitzà una excursió per veure La Passió d’Olesa de Montserrat que seria la primera de les moltes que s’hi farien i que omplí un parell d’autocars.

D’altra banda, s’impulsà la creació de l’equip de futbol del Colegio San Francisco, però que no s’acabava de materialitzar per manca de recursos econòmics per comprar la indumentària adequada per competir en la lliga escolar.

Sembla ser que algú va informar d’això a l’alcalde Marcet. En un gest característic, es presentà sense previ avís en el col·legi, amb una pilota reglamentària i els uniformes de l’equip. Així, el combinat infantil debutà al camp del Gimnàstic el 18 de juny de 1950, contra l’escolania de Sant Salvador. Al final del curs 1949/50, el primer de l’escola, es va fer una exposició dels treballs dels alumnes.

L’efímer Centro Cultural Franciscano

Al setembre de 1951 es constituí el Centro Cultural Franciscano amb l’objectiu de dinamitzar les activitats culturals, esportives i socials dels barris del sud. El projecte comptava amb el suport de mossèn Pau Vives, rector de la parròquia de Barberà del Vallès (aleshores anomenant Santa María de Barberá). Aquesta entitat va tenir una efímera, encara que intensa, existència. Aquí s’organitzaren “conferencias morales”, un grup de teatre, ballades de sardanes, competicions esportives de futbol, handbol, bàsquet, ping-pong, frontó…amb notable èxit entre el jovent.

Tanmateix, el nou superior provincial dels franciscans després d’una visita sobre el terreny, ordenà, el 31 d’octubre de 1956, el tancament del Centro Cultural per sostenir unes activitats, entre elles un bar, i promoure actituds incompatibles amb una casa religiosa.

La primera pedra

L’any 1951 els frares i un grup de feligresos, que es reunien a la barberia de Francesc Fuster, es plantejaren la compra d’uns terrenys a la carretera de Barcelona per encabir l’escola, església i convent dels franciscans. Malgrat de no disposar dels diners, van estudiar els plànols del projecte. Es constituí una Comissió d’obres pro-Escola dels Franciscans, on figuraven coneguts fabricants, formada per Josep Casas, Gabriel Bracons, Antoni Estruch, Francesc Ferran, Domènech Alujas, Joan Bosch, Francesc Fuster, Bernat Font, Josep Mª García-Planas, Joan Gambús, Josep Sanmiquel als quals s’afegiren Francesc Tiana, Francesc Enrich i Francesc Salvador.  

La recollida de fons va ser un èxit. Segons fra Gamissans, van comptar amb el suport de l’arquitecte municipal i membre de la Junta, Gabriel Bracons Singla: “Compreu -ens digué- els terrenys tocant a la carretera de Barcelona; jo declararé plaça al seu davant, i així quan els nens surtin a fora, no hi haurà perill; es trobaran amb una plaça per jugar.”

Aquests terrenys  -ubicats al carrer Pizarro, cara a la carretera de Barcelona, cantonada Clemència Isaura- tenien dos propietaris. Tres quartes parts pertanyien a Doña Mercedes, molt devota i coneguda al barri, que no presentava cap problema. La part restant,  “era d’un anticlerical avar”, del qual no dona el nom. Al final, pagaren en total 135.000 pessetes, la part de Doña Mercedes a llarg termini i l’altra al comptat.

El diumenge, 5 d’octubre de 1952, es procedí a la col·locació de la primera pedra. L’acte reuní una gran gentada i comptà, a banda de l’assistència de les autoritats civils i religioses, del matrimoni Josep Maria Planas i Antònia Marcet, en representació dels padrins de la Junta d’Obres i el bisbe diocesà Gregori Modrego que beneí la primera pedra.

La Junta de Salvació

Al gener de 1953 es construïren els fonaments i començaren a aixecar-se les parets. Tanmateix, al setembre del mateix any s’esgotaren els diners i la Junta ordenà la paralització temporal de les obres. Els franciscans s’oposaren a una decisió que, al seu parer, retardaria i encariria els costos. Així les coses, la Junta en ple va presentar la dimissió. Per reconduir la situació, el nou superior a Sabadell de l’Ordre, Francesc Sansa, es reuní amb ells a l’Acadèmia Catòlica on es plantejaren diverses propostes totes elles inviables.

Les dificultats es superaren per les importants aportacions econòmiques dels membres de la Junta a títol individual i per les favorables condicions de finançament proporcionades per la Caixa. Per Nadal de 1953 s’acabà la planta baixa, 14 mesos després de la col·locació de la primera pedra. Les obres s’aturaren dos anys. Es reprengueren de l’octubre de 1955 a l’estiu de 1956 quan es tornaren a aturar, acabada la construcció del primer pis. Sense fons, l’obra estava hipotecada i no es podia ni pagar el préstec de la Caixa, ni moltes de les factures de les obres.

La situació era tan desesperada que, al novembre de 1956, el provincial de l’Ordre  demanà permís a Roma per vendre els terrenys i l’edifici a mig construir a l’Ajuntament de Sabadell. Per evitar que els franciscans marxessin de Sabadell es creà una Junta de Salvació formada per Feliu Torras (president), Bernat Font (vicepresident), Joan Bosch (secretari) i Joaquim Adell (tresorer).

Aquesta Junta amb el suport del nou superior dels franciscans a Sabadell, Francesc Sansa, es reuní amb l’alcalde Marcet.

En principi l’Ajuntament estava disposat a comprar els terrenys i l’edifici, però a l’assabentar-se que els deutes superaven el milió de pessetes va retirar l’oferta. Llavors la Junta de Salvació va realitzar una ronda de visites als fabricants per recaptar fons i s’obrí una subscripció per aportacions en petites quotes. També s’organitzà,  l’1 de maig de 1959, una tómbola benèfica que superà totes les expectatives. Els guanys van servir per pagar molts deutes.

D’altra banda, malgrat les dificultats, l’escola tenia cada cop més alumnes. L’alcalde Marcet va demanar al ministeri la declaració d’interès social del col·legi, però es va trobar amb entrebancs i es plantejaren impugnacions. Finalment, Marcet va insistir a Madrid fins aconseguir que el Consejo de Ministros de febrer de 1960, li concedís aquesta distinció.

Tanmateix, la precària situació financera no es solucionà definitivament fins al juny de 1962. L’alcalde Antoni Llonch, del sector catòlic de règim, atorgà a la comunitat franciscana de Sabadell una subvenció de 1.100.000 pessetes, una quantitat amb la que es podien pagar tots els deutes i acabar l’edifici. Després de set anys d’aturada, es reprengueren les obres. Al març de 1963 es completà la construcció del segon pis de l’escola.  

Bibliografia

BENAUL, Josep Mª, GARRIDO, Antoni i SUDRIÀ, Carles. Caixa Sabadell. Finances i acció social (1859-2009). Fundació Caixa Sabadell, 2008.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
VALLS i ANGUERA, Josep Maria. Floretes Franciscanes de Sabadell. Recull de les narracions dels testimonis històrics, Sabadell, 2005.

Foto portada: els frares franciscans de Sabadell i dos empleats de l’empresa constructora.

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.