La setmana passada vaig descobrir que a Barberà de la Conca, municipi d’uns 500 habitants a prop de Montblanc, existia un petit castell templer que havia estat rehabilitat i que es podia visitar. Com poden imaginar, m’hi vaig desplaçar fins allà amb l’objectiu de veure in situ un edifici que ja havia pogut observar en les fotos a la web. El guia ens va explicar curosament tota la feina portada a terme pels Amics del Castell i el fruit que això ha donat fins ara, una restauració de cobertes i interiors molt estudiada per convertir-lo en un espai cultural, on es fan concerts, exposicions i esdeveniments protocol·laris, especialment en el que havia estat la capella. S’espera que aviat puguin protegir-se les façanes i acabar la remodelació total de l’edifici del qual s’hi senten tan orgullosos els barberencs i barberenques.

Mentre passejava per les sales del Castell de Barberà, era inevitable que pensés en Sabadell. És un defecte que tinc; en comptes d’evadir-me i gaudir del moment, en aquest cas, de les magnífiques estructures de la construcció, el meu cervell viatja a la ciutat que estimo, i, inevitablement, començo a contrastar. És evident que tota comparació és odiosa perquè és com absurd posar en una mateixa balança una ciutat de més de 200.000 habitants i una amb 500. Malgrat tot, m’atreveixo a fer-ho, perquè és de justícia valorar l’esforç de les persones, siguin d’on siguin, per defensar la importància de la història dels llocs on van néixer o on viuen, vingui aquesta representada per edificis, fotografies, ullals de dinosaures, terrissa, o qualsevol altre element antropològic que ens vinculi al passat. Quantes vegades hem sentit allò que qui perd els seus orígens perd la seva identitat? Però, després de sentir-ho, ens ho creiem, fem alguna cosa per posar-ho en pràctica?

I la meva memòria torna enrere, molt enrere, i aterro el 1977 quan va ser enderrocat un dels edificis emblemàtics de tota una època a Sabadell, Els Campos, malgrat la pressió dels veïns i sabadellencs en general. Després, el 2000, també cauria el Cinema Imperial, que va ser encarregat a l’arquitecte modernista Jeroni Martorell el 1911 i que era el més antic d’Espanya. La campanya de suport per salvar-lo de l’especulació no va servir de res, malgrat que l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, l’Associació d’Història i Cinema de l’Institut de Estudis Catalans, i fins i tot l’Artist Right Fundation de Hollywood s’hi van adherir. A Sabadell som tan peculiars que recordem la destrossa amb una mala rèplica de la façana de l’antic cinema.

I la llista és tan llarga (l’Euterpe, el Centre Català, la Impremta Comas i el Cafè-Teatre Euterpe, tots ells obres del sabadellenc Juli Batllevell, L’Obrera, al carrer l’Estrella, la Presó Cel·lular, la Casa Barata al carrer de Sant Josep…) que ja hi ha experts que han fet un recull del Sabadell desaparegut, el més exhaustiu el del David González, que, tot s’ha de dir, acaba a la dècada dels 70. Caldria, doncs, actualitzar la llista fins al dia d’avui, per adonar-nos de la destrucció del patrimoni, de la memòria històrica sabadellenca, de veritables joies modernistes, de troballes que han estat deliberadament tapades després de dibuixar un titular magnífic que ens deia que eren les més importants (de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món). Hi ha més gran incongruència? Volen l’última? La cortina d’aigua del Passeig de la Plaça Major no és més que una font d’un catàleg d’una empresa especialitzada en aquesta feina. No hauria donat més autenticitat recuperar la que es va construir pels vols de 1950? Aquella sí que era nostra… Una altra oportunitat perduda. I van…

I no marxo de Sabadell, on la desídia, potser l’oblit, potser també la manca de sensibilitat i/o de pressupost, deixa caure un dels símbols més interessants que ens queden. I segurament no ho és pel seu valor arquitectònic. I això què més dona si en té un de sentimental? Em perdo en batalles estèrils on suposats tècnics argumenten que el Castell de Can Feu no té gens d’interès, que s’ha de deixar caure o directament enderrocar-lo. I miro les cares angoixades de l’Associació Cultural Can Feu, especialment de l’Aleix González, lluitador incansable, recuperador de fotografies, de plànols, de mobles, de tot el relacionat amb aquell espai que somia veure algun dia rehabilitat, convertit en centre cultural, de convencions, de visites guiades, en definitiva, en un lloc de memòria. Poc importa si va pertànyer a gent rica o si alguns ens fan creure que té més de vergonya que de justícia. Més de deu anys de lluita, de treball constant i complet, rigorós i detallat, no poden acabar en un no-res, en un estira-i-arronsa que, malauradament, no ens beneficiarà com a ciutat.

Les últimes notícies no són bones. A mitjans de març va caure una part de la barana, a conseqüència de l’estat de degradació de l’edifici. Ja n’havia caigut un tros el 2020. Fa poc més d’una setmana, un grup de joves van trencar vidres a cop de pedra i van carregar-se la balustrada, interessant per la seva gran ornamentació, original de 1886. I això no és tot; també la setmana passada, van robar una reixa d’una porta de l’aquari. La situació és urgent i l’ajuntament no és aliè al que està passant, ja que l’associació fa una instància cada vegada que passa alguna cosa. Demanen que es reforci la seguretat d’aquest edifici que està inclòs dins el patrimoni protegit de Sabadell. Alguns veuen el deteriorament del Castell de Can Feu com irreversible. Jo m’hi nego a caure en aquest sentiment de pena, d’indiferència, de desinterès i de fredor. Si alguna cosa tenen els quixots, és la constància, la creença en uns valors que van més enllà de qüestions personals. I l’Aleix és un d’ells. N’hi ha altres, però han caigut en el parany del silenci de la majoria. I això, amics, és el pitjor.

L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.