ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

No és aquesta una afirmació extravagant. Sí, SABATASA és el nom crític a un projecte de finals del franquisme de situar 150.000 habitants a mig camí de Terrassa i Sabadell, talment com es preveia fer a Gallecs i a Martorell. Hi ha alguns antecedents i un context que cal explicar.

A finals dels seixanta, els primers esquemes de planificació regional, situaven Terrassa i Sabadell com la polaritat alternativa i útil per a la descentralització de Barcelona. Eren dues potents ciutats i les autopistes ja es dibuixaven, però no hi eren encara. De fet, l’actual tram que anomenen B30, entre Castellbisbal i Mollet ni existia perquè les previsions partien d’autopistes radials des de Barcelona, per concessió amb peatges i l’única lliure fou la de Barcelona a Terrassa, pel coll de Montcada. En aquest esquema, pensar en Sabadell i Terrassa contenia una acció de reconeixent que amb la crisi del tèxtil dels primers setanta i amb una visió més barcelonina acabà per dissoldre’s.

El 1974 es va aprovar la Corporació Metropolitana de Barcelona que incloïa Sant Cugat i Cerdanyola, però ni Barberà ni Badia, incorporades a la institució metropolitana el 2010.

Els plans ministerials van seguir la inèrcia dels esquemes de finals dels seixanta amb una descentralització important, situada a les nostres dues ciutats, a Gallecs i a Martorell, però el Pla General Metropolità de l’àmbit de la Corporació, aprovat el 1976, va pensar en uns altres esquemes.

El gran creixement de Sant Cugat es va dissenyar llavors, completament dins l’àmbit de la Corporació, amb façana d’autopista, i deixant de banda Terrassa i Sabadell. Barcelona mirava més aviat endins i a molt curta distància.

Però, van fracassar els ACTURS (Actuación Urbanística Urgente) del ministeri i SABATASA mai no es va fer. Si, com a Gallecs, s’hagués acabat per expropiar i s’hagués transferit posteriorment el sòl a la Generalitat, potser hauríem assistit a un projecte similar a Gallecs: creixement a mans públiques a tocar ambdues poblacions i entremig lliure. Una part ha estat així, perquè Can Llong el va urbanitzar la Generalitat (INCASOL), però la resta ha estat més maldestre: Can Gambús és un pla parcial privat, convencional, amb un bon parc, però res més i Terrassa va permetre la localització del Golf, per a posar un tampó entre les dues ciutats. Bé, moltes desgràcies, entre els quals el desordre dels espais de l’antiga Mancomunitat i altres terrenys degradats: aparcaments i altres misèries.

Així, doncs, el gran creixement exportat des de Barcelona a la regió ha estat l’enorme eixample de Sant Cugat, una ciutat que ha passat a tenir pràcticament 100 mil habitants i que en valor immobiliari val avui quasi tant com Sabadell, que la dobla en població. SABATASA ha estat Sant Cugat, perquè l’operació complementaria pública del Centre Direccional de Cerdanyola, banda sud de la UAB, mai no s’han resol ni ofereix tampoc gaire qualitat.

Així, doncs, el gran creixement exportat des de Barcelona a la regió ha estat l’enorme eixample de Sant Cugat, una ciutat que ha passat a tenir pràcticament 100 mil habitants i que en valor immobiliari val avui quasi tant com Sabadell, que la dobla en població. 

SABATASA ha estat Sant Cugat, perquè l’operació complementaria pública del Centre Direccional de Cerdanyola, banda sud de la UAB, mai no s’han resolt ni ofereix tampoc gaire qualitat.

L’àmbit que formalment ha estat dins la Corporació metropolitana (després anomenada Àrea Metropolitana) ha estat tractat com un espai a esquena de Barcelona. L’AMB no s’ha preocupat mai d’aquesta perifèria que ha anat sola i per abandonament, ni tan sols mai ha estat capaç de reivindicar els nodes ferroviaris entre FGC i R8 de Renfe, a Volpelleres i l’Hospital General. Res de res. Fins al punt que avui Sant Cugat comença a estar completa i les operacions regionals estratègiques s’haurien de fer més lluny, això sí, ben acotades i lligades a les poblacions. Com seria a espais com l’est de l’estació central de Granollers, a Can Prat de Mollet, a peu de ferrocarril i façana, autopista, a les façanes oest de Sabadell i nord de Terrassa, estrictament en sòl urbà, i davant la SEAT a Martorell.

Tot això no es planteja enlloc, ni forma part de cap debat regional seriós, encara que hi ha molta xerrameca buida que parla de “regió metropolitana”.

A la fi, Barcelona continua concentrant activitat a grans dimensions (crea 9.300 nous llocs de treball de mitjana a l’any) i exportant la seva població a carretades (a una mitjana d’11.500 habitants per any, des d’inicis de segle). Per cada lloc de treball exclou més d’un ciutadà i la capital deixa de ser social per ser solament un centre a l’americana. Barcelona hauria de repartir activitat si vol assolir alguna política d’habitatge dins seu. Actualment, ja no són els hotels, polèmica de fa uns anys, sinó les oficines i els serveis, els que desplacen massivament la seva població.

Hem passat més de quaranta anys en una evolució maldestra, tot i l’existència d’organismes metropolitans, com l’AMB i calen alternatives. Algú s’escandalitza que Terrassa i Sabadell pugui i hagin de recuperar equilibri laboral i un cert pes de capitalitat, i ho anomenen nova-SABATASA, però haurien de ser conscients que aquesta, quan s’ha construït, ho ha estat a Sant Cugat.

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflexa la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.

Foto portada: el gran eixampla de Sant Cugat. Font: ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya).