Resseguim el període inicial, a la primera postguerra, on es va formar el partit únic del règim que nodria els quadres polítics i les estructures de poder de la dictadura franquista a la ciutat

Abans de la Guerra Civil (1936-1939), la Falange Española (FE) era inexistent a Sabadell. Només hi havia un petit grup de carlins de la Comunión Tradicionalista. El partit feixista espanyol havia estat fundat l’octubre del 1933 por José Antonio Primo de Rivera, primogènit del dictador. El febrer de 1934 Falange es fusionà amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), d’Onésimo Redondo, adoptant la denominació de Falange Española de las JONS.  

L’abril de 1937, en plena guerra, Franco ordenà, manu militari i no sense resistències, la fusió en un partit únic de FE de las JONS, amb els carlins de la Comunión Tradicionalista, especialment forts al País Basc i Navarra, amb la denominació de Falange Española Tradicionalista de las JONS (FET-JONS). En el partit únic ingressaren a títol individual nombrosos dirigents monàrquics alfonsins, catòlics de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de Gil Robles, del Partido Republicano Radical (PRR) de Alejandro Lerroux i de la Lliga Catalana de Francesc Cambó.

Cinquena Columna i  Socorro Blanco

L’any 1942, coincidint amb la primera visita de Franco a Sabadell, mossèn Ernest Mateu, excatalanista i cronista de la visita, donava aquestes xifres. A Sabadell hi havia 5.303 membres de la Falange, 1.822 adults i 3.841 del Frente de Juventudes. Dels militants adults, 1.496 eren homes i 362 dones enquadrades a la Sección Femenina. Només 388 homes i vuit dones eren militants i la resta, 1.108 homes i 318 dones, només adherents.

“D’on havien sortir tants militants en un Sabadell que el 1936 desconeixia el falangisme pràcticament del tot?” -es preguntava Martí Marín l’any 1991-. Esteve Deu, al darrer dels cincs volums sobre la Guerra Civil a Sabadell, publicat el 2022, ha proporcionat una informació exhaustiva per a respondre aquesta interrogació. El primer nucli del partit feixista va sorgir durant la guerra, de la Cinquena Columna i del Socorro Blanco, una organització clandestina que operava a la rereguarda republicana on difonia propaganda franquista, ajudava als desertors de l’exèrcit republicà i als emboscats, organitzava accions de sabotatge o d’espionatge. A Sabadell eren unes 200 persones.

Aquest grup fou desarticulat pel Servicio de Inteligencia Militar (SIM) comandat a la ciutat pels regidors d’ERC Josep Esteve i Salvador Sarrà. Al setembre de 1938 es practicaren més d’un centenar de detencions i 95 dels detinguts foren jutjats a inicis de desembre de 1938. Molts d’ells foren condemnats a dures penes de presó i uns quants a la pena de mort que no van ser executades davant la imminència de l’entrada de l’exercit franquista a Barcelona, a finals de gener de 1939.

Esteve Deu ha publicat la llista completa dels seus 58 dirigents i els seus càrrecs, alguns dels quals reapareixerien a l’estructures del poder local. Aquest és el cas de Magdalena Coret Plans, condemnada a mort que no fou executada a causa de la ràpida conquesta de les tropes franquistes de Barcelona. Amiga íntima de Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, era, en opinió d’Andreu Castells, “el prototip femení de perfecta falangista”. Coret va desaparèixer de l’escena política local a inicis de la dècada dels 40, al contraure matrimoni amb un notari madrileny a qui va conèixer de vacances al Pirineu aragonès i amb qui va anar a viure a la capital d’Espanya.

El segon nucli dels primers falangistes sabadellencs prové dels diversos membres de  la burgesia local que fugiren de la revolució, s’instal·laren en la zona franquista i s’afiliaren a la Falange. Alguns, com els advocats Francesc de Paula Borguñó Torras i Joan Marí Corominas, ingressaren en la delegació catalana de la Falange a Burgos. Altres, com el futur alcalde Josep Maria Marcet Coll, i els qui serien gestors municipals Josep Abelló García, Feliu Dalmases Riera, Pere Riba Domènech, Josep Rotés Galvany o Joaquim Taulé Coll que combateren a les milícies carlistes dels requetès o les banderes de la Falange (més info: ‘Els sabadellencs de Franco‘).

Excombatents i oportunistes

El tercer nucli dels falangistes és el format pels oportunistes i arribistes que aviat s’adonaren dels beneficis de tenir el carnet del partit. Aquí, disposem de l’inapreciable testimoni, a les seves memòries, de Marcet que sap del què parla:

“La instauración del partido único fue señal para muchos advenedizos. A centenares de ellos, que jamás tuvieron relación con el Movimiento, les faltó tiempo para adherirse a él. En el mejor de los casos lo hicieron con el mismo espíritu con que se hubiesen inscrito en una sociedad recreativa o una entidad deportiva. Era chocante ver, en los primeros desfiles de aquellos tiempos, a ciertos individuos vistiendo camisa azul y boina roja. También estos individuos cuidan hoy diligentemente de que esas prendas reposen en el olvido” [És clar que el mateix podria dir-se d’ell i del retrat del Führer].

En aquests primers anys del franquisme, com escriu Castells: “La Falange capitalitzava tot el poder oficial i de les forces d’ordre, de justícia, d’economia, de l’exèrcit i de l’església. Això vol dir els periòdics Tribuna o Sabadell, el Centro de Deportes, la Central Nacional Sindicalista (CNS), Educación y Descanso, Caballeros Mutilados por la Patria -50 membres la majoria de fora- Caballeros Cruzados de España -148 excombatents-, Hermandad de Cautivos por España -205 membres-, els jutjats militars i els d’instrucció, els escarcellers de la Prisión del Partido Judicial (…) els Coros y Danzas, la Comandancia Militar…”.

La seu del partit únic s’ubicà a la Rambla a la casa anomenada Voltes de l’Oliver (l’actual Casal Pere Quart). Llavors les dependències de l’edifici s’allargaven fins al carrer de Lacy, ocupades pel Centre Català, la mutualitat La Gremial i altres entitats. Als anys de la II República, el primer pis va ser la seu de la Lliga Catalana que, a l’esclatar la Guerra Civil va ser expropiada per les Joventuts Comunistes Unificades (JSU), branca juvenil del PSUC.

Acabada la guerra i durant el franquisme, l’edifici fou ocupat per diverses organitzacions del Movimiento Nacional. Així, va ser la seu de Falange, del Frente de Juventudes, de la Sección Femenina, del sindicat vertical, de la Guardia de Franco, dels Caballeros Cruzados, de Ràdio Sabadell o les oficines i tallers de Sabadell, diari del Moviment.

Les tres potes de la Falange

Certament, el creixement de la Falange a Sabadell es produeix a partir de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat el 27 de gener de 1939. En aquest mateix any, s’afiliaren -segons Deu- al partit 666 persones; el 1940, ingressaren 156 militants més i en 1941, altres 118.

La Falange s’estructurava sobre tres potes.

• La primera i més important: la dels homes adults, formada per 1.018 adherits i 388 militants, segons les dades de mossèn Mateu. Estava dominada pel tàndem Marí/Marcet.
• La segona pota era el Frente de Juventudes, comandat per l’excombatent Pere Riba, fill d’industrial i cap local i comarcal de l’organització juvenil, que havia combatut a la primera centúria amb els catalans del Tercio Nuestra Señora de Montserrat amb Josep Vila Pagès com a sotscap, Ramon Ramoneda Viver (secretari comarcal) i Santiago Flaqué Bofarrull, Carles Cazaña Paracuellos, Franscec Espadero Molines i Josep Turull Domènech (secretaris locals). En aquesta organització juvenil es formarà la segona generació de falangistes cridats a ocupar posicions de poder a la dècada dels 60 com qui seria alcalde Josep Burull Bonastre, el regidor d’Ensenyament Josep-Miquel Sanmiquel Planell, el secretari municipal Josep Vila Pagès, Gaietà Pareja Gabarró, de la junta de la Residència Albada, Joaquim Gorgori Pardellans de Ràdio Sabadell, o Joan Oliveras Ceanuri, el conseller d’Urbanisme de la Gran Via.  
• La tercera pota era la Sección Femenina, dirigida primer per Marcel·lina Torruella Picas i poc després per Magda Coret i la seva mà dreta Monterrat Sempere Figueras que mereix ser tractada en una altra entrega d’aquesta secció. 

En tot aquest heterogeni conjunt, escriu Castells: “hi hagué un home molt important, Josep Maria Marcet i Coll, que va dominar des de l’Ajuntament i la Falange tot l’entorn ciutadà; una dona, Magda Coret, que va ser la deixeble fidel de Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, i un jove, Pere Riba Domènech, del Frente de Juventudes. Naturalment hi hagueren altres personatges que suraren al domini públic, en un obsolet segon terme, que la praxi popular, amb molta senzillesa, els va considerar, els uns els ‘homes bons’ i les altres els ‘homes dolents’”.

Sociologia falangista

Devem a Esteve Deu un acurat anàlisi de la composició sociològica dels 1.216 falangistes sabadellencs que residien a la ciutat l’any 1936 que distingeix dels 271 que s’instal·laren a la ciutat acabada la guerra. La majoria (38,2%) eren tècnics i quadres de la indústria i serveis, seguits pels empresaris (31,2%), treballadors de la industria, comerç i serveis (24%) la major part dels quals empleats en empreses familiars i professions liberals i estudiants (6,4%). Unes proporcions similars pel que respecta a les afiliades a la Sección Femenina i al Frente de Juventudes, molts dels quals esposes, fills i filles d’empresaris.

La majoria dels 1.216 militants masculins de la Falange havien nascut a Sabadell (60%) i a la resta de Catalunya (27,7%); només un 8,7 % eren de fora del Principat, principalment del País Valencià (5,2%) i Aragó (3,9%). La majoria residien al Centre (68,7%) o la Creu Alta (12,9%). Unes dades que, com observen Castells i Deu, es corresponen a la “base clàssica” de la dreta local.

Des del punt de vista polític, 225 havien militat en formacions de la dreta tradicional a la II República, sobretot a la Lliga, Comunión Tradicionalista, Acció Popular Catalana (secció de la CEDA) i de la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura de Primo de Rivera; però també de partits republicans conservadors com els radicals de Lerroux o de la democristiana  i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

A banda d’aquests membres de formacions de “gent d’ordre”, Esteve Deu ha identificat a 37 militants de partits d’esquerra que “van canviar de camisa i es van apuntar al carro de las FET y de las JONS”, principalment d’Acció Catalana Republicana (ACR), ERC–Estat Català i PSUC i en menor proporció dels anarquistes de CNT-FAI i dels marxistes heterodoxes del POUM.

Les lluites pel poder municipal

El control polític de l’Ajuntament resulta un reflex de les lluites pel poder de les heterogènies faccions que composaven el partit únic, l’anomenat Movimiento Nacional a Sabadell. En un primer moment es tractava de tapar el forat amb personatges de reconeguda trajectòria com a “gent d’ordre”. El primer alcalde fou, només uns quants dies, el jutge municipal, Eduard Torno García, de conegudes conviccions antirepublicanes. El 4 de febrer de 1939, Tormo presentà la dimissió al·legant “los padecimientos sufridos durante la dominación roja en la que fue perseguido, encarcelado y procesado”.

Tormo fou substituït, al front de la gestora provisional, pel metge monàrquic Esteve Maria Relat, alcalde de Sabadell a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Un Consistori on va fer les seves primeres experiències polítiques, com regidor i diputat provincial, Josep Maria Marcet Coll, fill de Pàclid Marcet Datzira, fabricant tèxtil i dirigent local de la Unión Patriótica, el partit únic de la dictadura primoriverista. 

Els primers ajuntaments franquistes de la postguerra es constituïren -a parer de Martí Marín- atenent quatre criteris:

“La submissió contrastada al nou règim, el nivell de compromís hagut amb el bàndol Nacional durant el període bèl·lic, els antecedents polítics durant la II República i, secundàriament, no haver estat implicat en càrrecs de responsabilitat dins la Lliga Regionalista, considerada separatista per alguns sectors del règim”.

Dins d’aquest terreny joc s’enfrontaren dues opcions. La primera, liderada per Relat que aglutinava als sectors de la dreta tradicional d’abans de la guerra. La segona, els falangistes de la delegació local del partit, liderats pel tàndem Marí/Marcet. Aquest segon grup s’imposà clarament a finals de 1939.

Els falangistes triomfaren -continua Marín- degut al “creixent aïllament de Relat” derivat de la manca de suports entre la burgesia industrial del Gremi de Fabricants o la Cambra de Comerç. A més, Relat no tenia el pedigrí d’excombatent. L’alcalde Relat fou víctima d’una campanya orquestrada pel matrimoni d’excombatents format per Domènec Codina i Jacinta Duran, amb assumptes pendents amb ell de l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Una campanya que comptà amb el suport de mossèn Mateu també excombatent. Tot esclatà a la sortida de la missa de Sant Fèlix, davant el general García Escámez que havia vingut a la ciutat justament per forçar la dimissió de Relat.

“En sortir de la missa -escriu Castells- Domènec Codina va insultar Relat i va titllar-lo de maçó. Aleshores Relat li va replicar, el va colpejar i el va tirar per terra”.  

Després d’aquest espectacle tan poc edificant davant les forces vives de la ciutat, Relat fou substituït breument com alcalde accidental pel carlí i jardiner de la Creu Alta Ramon Albareda Masip.  El 7 de desembre de 1940 era nomenat alcalde el falangista Joan Marí Corominas, advocat de prestigi entre la burgesia i que havia estat l’assessor jurídic de la Caixa d’Estalvis Sabadell. Degut a una greu malaltia hepàtica, Marí no exercí mai efectivament com alcalde. El càrrec l’ocupà de facto Marcet, que havia estat nomenat el seu primer tinent d’alcalde i que havia tornat a la ciutat pel Nadal de 1939, llicenciat de les seves obligacions militars.

La consolidació del nucli dirigent

A parer de Marín, el triomf del tàndem Marí/Marcet no resulta d’una simple transposició del poder de la direcció local de la Falange a l’Ajuntament, sinó que s’explica per “una implicació de la burgesia local, a força de comprometre alguns del seus membres significats” En aquest sentit, cita el cas del tinent d’alcalde Joaquim Sallarès Llobet, ex secretari local de la Lliga i president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell al 1936 i després fins 1952, “el més notable representant de l’alta burgesia ciutadana”.

En sentit contrari, els fabricants i prohoms més notables de la Lliga, a qui Franco va tornar les seves propietats i que continuessin enriquint-se, com els Casablancas, Buxeda, Llonch, Picart, Izard o Abelló no tornarien al poder municipal.

Marcet fou nomenat definitivament alcalde, el 28 de maig de 1942, poc després de l’exitosa primera visita de Franco a Sabadell, el 27 de febrer del mateix any, en el tercer aniversari de l’entrada de les seves tropes a la ciutat. Durant gairebé una dècada, fins a finals dels 40, Marcet mantindrà pràcticament sense canvis el seu equip de govern.

Els seus dos principals puntals foren Pau Maria Llonch Gambús, en el paper d’home bo, i Miquel Sala Viñals, en el paper de dolent. El primer, integrista catòlic, havia militat a la CEDA i el seu germà Josep Maria, era líder d’Acció Catòlica, ocupà les regidories d’Hisenda (1940-1949) i Governació (1949-1955). El segon, excatalanista reconvertit a l’ultraespanyolisme amb la fe del convers, era l’encarregat de la feina bruta com les depuracions de funcionaris o les expropiacions del Pedregar. Ostentà les regidories de Governació (1940-1946) i Foment (1946-1952).

Un altre personatge important era l’esmentat Pere Riba, del Frente de Juventudes, regidor entre 1940 i 1948, representant de “l’ortodòxia joseantoniana”, en expressió de Marín. Completaven el Consistori el citat Joaquim Sallarès, nomenat tinent d’alcalde per Marí, que es mantingué en el càrrec quan Marcet va ser designat alcalde fins el 1947, quan dimití voluntàriament. Joaquim Taulé havia estat militant de la Joventut Nacionalista de la Lliga, a l’esclatar la guerra va fugir a França, va entrar a Espanya pel País Basc, s’allistà a l’exèrcit franquista i s’afilià a la Falange. Va ser el cap local del temible Servicio de Información e Investigación falangista, especialitzat en la repressió dels republicans o Pere Guarch, comerciant i delegat local dels ex-captius. 

La dimissió el 1947 de Sallarès, al·legant incompatibilitats amb les responsabilitats a la presidència de la Caixa d’Estalvis, però amb un rerefons de discrepàncies polítiques amb Marcet, assenyalen l’inici d’un període de renovació del nucli dirigent sorgit a la primera postguerra.    

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022.
MARCET COLL, José Maria. Mi Ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
MARÍN i CORBERA, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: l’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona, revista d’història n. 9, 3ª època, tardor, 1991.
MATEU, Ernest.  Franco en Sabadell, Arxiu Històric de Sabadell, 1943.
PAYNE, Stanley. Falange. Historia del fascismo español, SARPE, Madrid, 1985.

Foto portada: desfilada del Frente de Juventudes a la Rambla, l’1 de juny de 1941