Missa de campanya a la Rambla el 27 de gener de 1939. Font: AHS.

Mossèn Ernest Mateu i Vidal (1903-1977): arxiver, escriptor i capellà constructor

Mossèn Ernest Mateu i Vidal va ser un dels sacerdots més influents a la postguerra. Vicari de la parròquia de Sant Fèlix a la Segona República, s’allistà a l’exèrcit franquista a la Guerra Civil. De retorn a Sabadell fou l’encarregat de reconstruir el Santuari de la Salut i construir l’església de la parròquia de Sant Salvador. De sòlida formació intel·lectual, fou Arxiver Municipal i fundador de la Fundació Bosch i Cardellach. La seva trajectòria ideològica resulta reveladora de les vicissituds de l’Església catòlica al segle XX.

Ernest Mateu i Vidal va néixer a Teià el 12 d’agost de 1903. L’any 1931, amb 28 anys,  fou nomenat vicari de la parròquia de Sant Fèlix de Sabadell, ciutat on passaria la resta de la seva vida. Des del punt de vista eclesiàstic, Sabadell era una plaça important arran  de l’incasable tasca desenvolupada per Fèlix Sardà i Salvany, al voltant de l’Acadèmia Catòlica. Quan mossèn Mateu arribà a la ciutat, la institució estava regida pel seu successor, Lluís Carreras Mas.

Mossèn Ernest al 1936.
Mossèn Ernest al 1936.

La proclamació de la Segona República, a l’abril de 1931, generà en la jerarquia catòlica una enorme inquietud, ateses les fortes tradicions anticlericals de les esquerres hispàniques i del suport de l’Església a la monarquia borbònica. Les cremes de convents els primers dies de la instauració del nou règim mostraren la gravetat de la qüestió religiosa. El Vaticà cercà una mena d’encaix amb la nova legalitat republicana designant al cardenal Vidal i Barraquer com el màxim dirigent de la Conferència Episcopal espanyola. Lluís Carreras, que havia estat perseguit per la dictadura de Primo de Rivera, fou cridat a exercir d’assessor polític del cardenal i participà en els treballs de la redacció de la Constitució republicana defensant els interessos de l’Església. Així mateix, s’implicà en la campanya en favor de l’Estatut d’Autonomia (1932).

En el marc de la legalitat republicana, Vidal i Barraquer, a través del seu assessor polític, impulsà la creació d’un partit polític Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i del seu òrgan de premsa, El Matí. El perill de pèrdua del monopoli de l’ensenyament primari i secundari menà a concedir una especial importància a les organitzacions infantils i juvenils com els Minyons de Muntanya, el grup escoltista de mossèn Antoni Batlle i especialment la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC).  

El jove mossèn Ernest, a càrrec de la principal parròquia de la ciutat, aviat es destacà pel seu dinamisme i la seva acusada personalitat. A més de les seves obligacions a Sant Fèlix, des de l’Acadèmia Catòlica es llençà en cos i ànima a l’apostolat a la FEJOC i va crear el primer agrupament escolta de Sabadell anomenat Avantguardistes, vinculats als Minyons de Muntanya. Alhora, l’Acadèmia Catòlica li encarregà organitzar cursets, cercles d’estudi, conferències i altres activitats de caire intel·lectual. També, se li encomanà la cura de la Biblioteca Sardà i Salvany de l’entitat. Per aquestes activitats se li assignà una quantitat mensual complementària a compte dels beneficis vacants de l’antiga Comunitat de Preveres de Sant Fèlix.

Guerra i revolució

La revolució que esclatà a Catalunya l’estiu de 1936 desfermà les pulsions anticlericals llargament contingudes de les esquerres hispàniques. Moltes esglésies i temples foren incendiats i saquejats, molts religiosos foren assassinats i encara molts més van haver d’amagar-se o exiliar-se.

L'església de la Puríssima destruïda als compassos inicials de la Guerra Civil. Foto: AHS
L’església de la Puríssima destruïda als compassos inicials de la Guerra Civil. Foto: AHS

Segons les informacions proporcionades per Esteve Deu, mossèn Mateu va sortir de Sabadell i s’amagà a Barcelona. Va marxar cap a Gènova el 4 de gener de 1937 des d’on va tornar a Palma de Mallorca. L’1 de maig de 1937 s’incorporà com capellà castrense en grau d’alferes al batalló ciclista de la divisió de cavalleria destinada al front de centre (Alcalá de Henares) i després al regiment d’infanteria Palma 36, al front de Guadalajara. Per això, va ser condecorat amb la medalla de ciutat d’excombatent, una distinció important a l’Espanya de Franco.

A la matinada del 27 de gener de 1939 los tropes franquistes, italianes i espanyoles, entraven a Sabadell. A les nou del matí, amb la bandera monàrquica desplegada al campanar de Sant Fèlix i amb el voltejar de les campanes, desfilava per la plaça Sant Roc la divisió italiana Flechas Azules. Es distribuí un full volant per convocar a la població l’endemà, 28 de gener, a un acte de celebració de “l’alliberament” de la ciutat: “Después de dos años y medio de persecución religiosa una vez libertados por el esfuerzo del Glorioso Ejército Nacional, nuestro deber es acudir a rendir homenaje solemne y público de desagravio a Jesús Sacramentado”.  

El plat fort va ser la missa de campanya, a la Rambla cantonada Àngel Guimerà, oficiada per mossèn Ernest Mateu, molt conegut a la ciutat.

Missa de campanya a la Rambla el 27 de gener de 1939. Font: AHS.
Missa de campanya a la Rambla el 27 de gener de 1939. Font: AHS.

Reinstal·lat a Sabadell, tingué, a parer d’Andreu Castells, un cert paper en la pugna pel poder entre els falangistes i excombatents, contra l’alcalde Esteve Maria Relat, el metge monàrquic que havia estat alcalde a la dictadura de Primo de Rivera. Mossèn Mateu va recolzar als falangistes i participà en l’incident a l’església de Sant Fèlix, davant del general García Escámez, que precipitaren la dimissió de Relat.

L’any 1942 fou nomenat director de l’Arxiu Històric de Sabadell que estava abandonat des de la mort al 1938 del seu predecessor, Miquel Carreras Costajussà, i que ostentà fins a la seva mort. Segons apunta Castells, va accedir al càrrec com a recompensa al seu llibre Franco en Sabadell, luxosament editat i il·lustrat, amb motiu de la primera visita del dictador a la ciutat el 31 de gener de 1942, amb motiu del tercer aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Mossèn Mateu va seguir el seguici del Caudillo, prenent notes, base del llibre on relata quasi minut per minut les incidències de la visita. A l’obra s’incloïa un sonet en castellà dedicat a Franco del poeta catalanista Joan Arús que aixecà ampolles en el cercles catalanistes com una traïció (més info: ‘Las dos primeras visitas de Franco a Sabadell (1942 y 1947′).

Arxiver i cronista

L’Arxiu es trobava en un estat deplorable. Primer restituí part dels documents que havien estat sostrets i reinstaurà la disciplina arxivística.

“Els primers temps que estigué, hagué de dedicar-se a la feina poc grata, àrdua i engavanyadora de destriar els munts de papers que en els anys del desori de la guerra s’havien acumulat a les golfes de la Casa Consistorial (…) Això durà mesos sencers”, assegura Pere Roca i Garriga.

Segons relata Joan Cuscó, a l’Arxiu es conserva l’única col·lecció completa de la publicació anarquista sabadellenca Los Desheredados.

“Aquesta col·lecció (que data de 1882-1886) -diu Mossèn Ernest- fins i tot me la van demanar des d’un Ministeri. Vaig contestar que no podia sortir de l’Arxiu. Dies després arribà un petit grup, ben dotat de material i feren còpies, pàgina per pàgina, de tots els exemplars”.

Potser el treball més rellevant com arxiver va ser la compilació de les Ordinacions de la Universitat de la Vila i Terme de Sabadell. Es publicaren dos volums, dels segles XVI i primer quart del XVII. El tercer i quart, que arribava fins al Decret de Nova Planta, restaren inèdits. També va crear una àmplia hemeroteca per facilitar la consulta. Des de l’Arxiu tenia gran influència sobre la publicació d’obres a càrrec de l’Ajuntament. Així, al 1942 desaconsellà la publicació de Sabadell Màrtir, un manuscrit ofert a l’Ajuntament per Enric Serradell Pascual, que havia estat cap dels sindicat grocs a l’època del pistolerisme, germanòfil a la Primera Guerra Mundial i filonazi a la Segona.

Fundació Bosch i Cardellach

Mossèn Ernest Mateu fou uns dels promotors de la Fundació Bosch i Cardellach, d’estudis locals, que primer va néixer al 1942 com a institució, dependent directament d’alcaldia. Ell fou l’encarregat de preparar el terreny amb l’alcalde Marcet. Després de la primera reunió constitutiva, els membres fundadors crearen quatre seccions: Història, Ciències Socials, Ciències Naturals i Arxiu i Publicacions. Mossèn Ernest va ser el secretari de la secció d’Història i president d’Arxiu i Publicacions.

Presentació de la corona de la Mare de Déu de la Salut. (1947).
Presentació de la corona de la Mare de Déu de la Salut. (1947).

Posteriorment, al 1945 la Institució es convertí en Fundació amb el mecenatge del Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis. Es constituí un Patronat presidit per Vicenç Renom. Mossèn Ernest fou designat vocal nat com director de l’Arxiu Històric. En la numeració dels membres per antiguitat, va quedar en setena posició, entre el sisè, Ramon Arquer Costajussà, i el vuitè, Jaume Calvó Casanovas. El primer va ser Joan Montllor i Pujal.

Sota la denominació de Publicacions de la Fundació Bosch y Cardellach, s’encetà al 1948 l’edició de textos amb El primer llibre d’acords del Consell de la Vila de Sabadell, (1449-1472), a càrrec de mossèn Mateu, Pere Roca i Pere Valls. Més tard, el 1961 començà la publicació d’una sèrie de monografies amb el títol de Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch y Cardellach que s’estrenaren amb l’obra de mossèn Mateu Joan Cristòfol Calvet d’Estrella i el seu probable origen sabadellenc. També publicà una documentada biografia al 1969 d’Antoni Bosch i Cardellach, una monografia sobre la història devota de Sabadell a la Mare de Déu de la Salut i una altra sobre la Verge de Montserrat on volia ressaltar l’espiritualitat cristiana de la població. Així mateix, publicà una biografia de Joan Montllor i Pujol (més info: ‘Els orígens de la Fundació Bosch i Cardellach (1942)‘.

En un altre ordre de coses, en la polèmica sobre la Casa Duran, va formar part de la comissió que va posicionar-se  en contra del projecte d’enderroc.

El capellà constructor

La principal tasca de mossèn Mateu a la primer postguerra va ser la restauració física i espiritual del Santuari de la Salut, cremat i saquejat al juliol de 1936. Com escriu l’alcalde Marcet a les seves memòries, “para la reconstrucción no se regatearon medios”. S’encarregà la decoració interior i les pintures murals a Antoni Vila Arrufat:

“Uno de los mayores artífices de su reconstrucción fue su actual y activo capellán, mosén Ernesto Mateu Vidal, ex combatiente que, cuando inicio la pesada tarea de reconstruirlo, hizo constante alarde de un dinamismo sin par. Con el firme ánimo de la juventud, (…) se lanzó con todo entusiasmo a conseguir los medios necesarios para la total reconstrucción del santuario. Lo consiguió plenamente y lo ha convertido hoy en el marco adecuado para los más esplendorosos actos litúrgicos que se celebran en Sabadell”.

Posteriorment, al 1948 fou nomenat rector de la nova parròquia de Sant Salvador; sense deixar les seves tasques al Santuari de la Salut. Començà un nou projecte del qual seria director. Així projectà dotar la parròquia, que disposava d’una capella interina, d’una gran església. L’arquitecte Francesc Folguera Grassi, que havia participat en la reconstrucció de la Salut, dissenyà la planta del temple d’estil neoromànic amb influències del gòtic català. Les obres començaren l’any 1953. L’escultor i amic de mossèn Mateu, Càmil Fàbregas, realitzà 26 capitells inspirats en escenes locals. Per tot això, l’alcalde Marcet, escriu que a “mosén Ernesto, se le llama con justícia el sacerdote ‘más edificador’.

Retorn al catalanisme catòlic

A la dècada de 1960, l’Església catòlica experimentà una profunda divisió entre els sectors que recolzaven la dictadura franquista i els sectors progressistes decidits a trencar els lligams amb el règim. Mossèn Ernest, sense trencar amb el règim, al capdavall com arxiver era un funcionari municipal, s’inclinà pels darrers. Al març de 1966 es succeïren els esdeveniments que han passat a la història com La Caputxinada quan la Policia Armada va assetjar i assaltar el convent del caputxins de Sarrià on s’estava constituint el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Un dels estudiants detinguts, Joaquim Boix, fou brutalment torturat, fet que ocasionà una insòlita manifestació de capellans. Patiren una dura càrrega policial.

Amb el bisbe Modrego en la benedicció de la primera pedra de l'església de Sant Salvador (1953).
Amb el bisbe Modrego en la benedicció de la primera pedra de l’església de Sant Salvador (1953).

El bisbe Gregorio Modrego Casaus es negà a recolzar als joves sacerdots i redactà un sermó que devia ser llegit a totes les esglésies a la missa del diumenge 14 de maig en to conciliatori i demanant la unitat de tots els sectors de l’Església. Mossèn Ernest va formar part del grup de capellans que decidí desobeir al bisbe i pronunciar un altre sermó on donaven suport als jovers sacerdots i es criticava la dictadura. Per aquesta dates es va fer soci d’Òmmium Cultural, l’entitat creada per promocionar la llengua i cultura catalanes, d’orientació democràtica i catalanista.

Andreu Castells recull el testimoni d’Álvaro García Trabanca, de Torre-romeu, que va ser dirigent de la Juventud Obrera Catòlica (JOC), que agrupava cristians d’esquerres i antifranquistes.

“Una vegada feren un xarrada a Torre-romeu per haver organitzat un ball, mossèn Ernest vingué amb nosaltres per suplicar a la policia benevolència. Un policia de la Brigada Social el va tallar: ‘Oiga padre ¿usted me puede decir que estos no son comunistas? ¿Y usted me puede decir que usted no es comunista? Els que conegueren mossèn Ernest Mateu saben prou bé com s’ho degué afagar”.

En sentit contrari, el mateix Castells cita l’informe que un grup de cristians dels barris de Sabadell adreçà al bisbe de Barcelona on, entre d’altres coses, es queixaven del mal tracte de mossèn Ernest, responsable del Santuari de la Salut, als veïns del proper barri de Poblenou. En la comunicació es pot llegir que els hi deia:

“Venís a pedirme, però no venis a Misa” i referint-se als nois que havien passat per l’escolania: “ninguno de los muchachos parece que haya descubierto, siquiera en germen, lo que es la fe”.

Per això, els veïns qualificaven les relacions amb mossèn Ernest de “deseducador y percinioso para todo lo religioso” sobretot amb els joves. Els veïns de Poblenou explicaven moltes anècdotes sobre la forta personalitat del mossèn. Per exemple, a la Pasqua de 1972, expulsà d’una cerimònia religiosa a uns nois del barri perquè anaven bruts amb aquestes paraules: “No s’hi val ser pobres i a no rentar-se. Cal que us renteu. Tot el vostre problema és el sabó”.

Mort i homenatges  

En vida fou objecte de diversos reconeixements i homenatges. Al juny del 1967 fou nomenat Fill Adoptiu de Sabadell, a petició de la Fundació Bosch i Cardellach i moltes d’entitats culturals, com a distinció pels 25 anys de treball a l’Arxiu. El títol li fou lliurat el 25 de gener de 1971 al saló de plens de l’Ajuntament. També va rebre el Premi Ciutadania de la Caixa d’Estalvis i el Premi Sant Lluch de l’Acadèmia de Belles Arts.

Acte de nomenament de Fill Adoptiu de Sabadell, amb l'alcalde Burull (1971)
Acte de nomenament de Fill Adoptiu de Sabadell, amb l’alcalde Burull (1971)

El 17 d’abril de 1977 es complia el centenari del reial decret de Alfonso XII que atorgà a Sabadell el títol de ciutat. Amb aquest motiu es realitzaren diversos actes commemoratius que havien de començar aquest dia. Mossèn Ernest havia de ser l’encarregat de pronunciar el Pregó d’Obertura, però no va poder pronunciar-lo a causa d’una malaltia i va ser substituït per Josep Torrella, llavors director de la Fundació. La malaltia s’agreujà ràpidament i va posar fi a la seva vida el 24 de juliol del mateix any. Com homenatge, a l’octubre, en els Quaderns d’Arxiu es publicà la ponència llegida poc abans per Pere Roca Garriga, titulada Mossèn Ernest Mateu en el cor de la vida sabadellenca.

A l'Arxiu llavors ubicat a les golfes de l'Ajuntament.
A l’Arxiu llavors ubicat a les golfes de l’Ajuntament.

La Fundació Bosch i Cardellach proposà a l’Ajuntament que la plaça d’arxiver quedés vacant fins a les primeres eleccions municipals democràtiques des de la Guerra Civil. L’Ajuntament democràtic adquirí la Casa Ponsà per instal·lar el nou arxiu i solucionar la manca d’espai i d’instal·lacions existent a les golfes de la Casa Consistorial. L’any 1980 es nomenà a Andreu Castells cap dels Serveis Municipals de Museus i Arxius.

Al 1992 va realitzar-se una excursió a Montserrat on, en una missa conventual, es presentà com a ofrena una edició de la seva ponència Sabadell i Montserrat llegida el 1956, primer publicada en ciclostil i després en els Quaderns d’Arxiu. L’any 2003, coincidint amb el centenari del seu naixement, es creà una comissió organitzadora que l’any següent publicà un llibre-homenatge amb textos de mossèn Camil Geis, Joan Cuscó, Pere Roca Garriga i Camil Fàbregas amb una “miscel·lània gràfica”.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Ed Riutort, Sabadell, 1978.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
MARCET COLL, José Mª. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963. ROCA i GARRIGA, Pere. Mossèn Ernest Mateu en el cor de la vida sabadellenca, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XXX. Sabadell, 1977.
DD.AA. Centenari de Mn. Ernest Mateu i Vidal, 1903-2003, Sabadell, 2004. 

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.

Foto portada: Missa de campanya a la Rambla el 27 de gener de 1939. Font: AHS.

Comments are closed.