Tracem una semblança biogràfica del doctor en medecina i d’arrelades conviccions monàrquiques que fou alcalde de Sabadell durant tota la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). També va ser breu alcalde del franquisme durant uns mesos a l’any 1939.
Esteve Maria Relat Corominas va néixer a Puig-reig (Berguedà) el 13 de setembre de 1892. Va ser fill del matrimoni format per Josep V. Relat Traens i Teresa Corominas Vilafranca, una família d’ingressos modestos i molt religiosa. Esteve Maria Relat va cursar les primeres lletres a Puig-reig i completà la seva formació a Vic i Manresa. Des de ben jove es traslladà a Barcelona on treballà com depenent d’una farmàcia per sufragar les despeses dels seus estudis a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona, on es llicencià i doctorà.
Finalitzada la carrera es traslladà a Sabadell on, el maig de 1918, ingressà en el Cos Mèdic Municipal del qual fou nomenat metge superior un mes més tard. El gener de 1920 presentà la seva dimissió. A Sabadell va contraure matrimoni amb Avelina Sampere Huertas, filla d’una família d’industrials, amb la qual va tenir quatre fills. Encara que no militava en cap partit, era molt conegut per les seves conviccions monàrquiques.
Alcalde de la dictadura de Primo de Rivera
El 13 de setembre de 1923 es produí, des de Barcelona, el cop d’Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que comptà amb el suport del rei Alfonso XIII, dels partits del torn dinàstic i de la Lliga Regionalista i que formà un Directorio Militar (més info: ‘La dictadura de Primo de Rivera‘).
L’Ajuntament constitucional de Sabadell va dissoldre’s 1’1 d’octubre de 1923 i fou reemplaçat per 24 vocals, elegits entre quins ostentessin un “título profesional o ejerzan industria técnica o privilegiada y en su defecto los mayores contribuyentes” que havien de triar l’alcalde i que elegiren per unanimitat al metge monàrquic, Esteve Maria Relat. La capacitat de decisió del Consistori estava limitada pel delegat governatiu que tenia l’obligació d’assistir als plens. Primer ho va ser el tinent coronel d’artilleria, Fernando de la Torre Miguel i després Jorge Villamide, però a la pràctica ni van comparèixer a gaires plens ni van interferir en l’acció del govern municipal.
En principi, tant la Lliga Regionalista com l’Acadèmica Catòlica estaven representades al Consistori, però aviat dimitiren davant les mesures anticatalanistes endegades pel Directori Militar. La inestabilitat va ser una de les característiques més remarcables de l’Ajuntament primoriverista amb constants dimissions i destitucions, amb l’única excepció de l’alcalde Relat que es mantingué al càrrec fins al final de la dictadura. En una d’aquestes crisi entrà a l’Ajuntament, el 18 de gener de 1926, Josep Maria Marcet, que també seria anomenat diputat provincial.
A Sabadell, els puntals de la dictadura foren el fabricant Plàcid Marcet Datzira i el seu fill Josep Maria Marcet Coll, futur alcalde franquista de Sabadell, l’alcalde Relat i Enric Serradell Pascual, carlí, que s’havia destacat els anys del pistolerisme i que ostentà el control de les forces policials locals assessorat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tejido Giménez, que s’havia distingit en la repressió de la Vaga Revolucionària de 1917.
La repressió de la dictadura es desplegà en quatre fronts: contra la CNT, el catalanisme, el republicanisme i els carlins. La central anarcosindicalista va ser pràcticament l’única organització que, des del primer moment, va lluitar contra la dictadura i fins i tot van intentar declarar una vaga general que fracassà per manca de suports. A Sabadell, la Federació Local de Sindicats (FLS),a l’òrbita cenetista, fou clausurada el novembre de 1926. Seguint una estratègia comuna a tot el país, s’intentà anorrear a la CNT afavorint el Sindicat Lliure amb seu al carrer del Sol, n. 198 on hi organitzaren una Asesoría Jurídica, una Asesoría Social, el Círculo de Estudios Sociales i les Escuelas Gratuitas para hijos de Obreros. Tanmateix, malgrat el seus esforços i les seves pràctiques intimidadores contra els obrers organitzats, el Sindicat Lliure no arrelà entre els treballadors sabadellencs, llevat de certs sectors com els empleats municipals, tècnics tèxtils o dependents de comerç, i el sindicat va poder cobrar la seves cotitzacions durant tota la dictadura. Una de les peces claus per a combatre el sindicalisme de classe foren els Comitès Paritaris que a Sabadell actuaren sota la presidència de Josep Maria Marcet.
En un primer moment, la Lliga Regionalista va recolzar el cop d’Estat, entabanada per les promeses de Primo de Rivera de concedir l’Estatut d’Autonomia. Tanmateix, ben aviat el règim va mostrar el seu caràcter anticatalà i espanyolista. D’aquesta manera es va prohibir l’exhibició de la senyera o l’ensenyament del català a les escoles de la Mancomunitat, que a la seva volta va ser dissolta. També, es clausurà l’Institut d’Estudis Catalans, l’Orfeó Català o el Fútbol Club Barcelona. Així mateix es prohibí celebrar l’Onze de Setembre i tocar peces musicals com la Santa Espina o l’Emigrant.
A Sabadell, el governador civil va amonestar l’alcalde Relat per permetre la publicació de textos en català a la premsa. De fet, com indica Ricard Simó i Bach, el Diari de Sabadell continuà publicant-se en català durant tota la Dictadura, així com diverses revistes i llibres. D’altra banda, el 22 de setembre de 1923, des del govern civil s’ordenava la clausura del Centre Català, on s’aplegava l’elit del catalanisme que controlava el Diari de Sabadell. El 21 de novembre del mateix any es tancava l’Acadèmia Catòlica. Ara bé, les intenses protestes de diverses entitats cristianes propiciaren la seva reobertura el 29 de desembre. L’ànima de l’Acadèmia Catòlica, mossèn Lluís Carreras i Mas, per prevenir futures il·legalitzacions, va fundar l’entitat Schola Cantorum. En efecte, l’Acadèmia Catòlica tornà a ser tancada l’11 de setembre de 1924 i no va reobrir fins la caiguda de la dictadura al 1930. Malgrat això, les autoritats locals van fer els ulls grossos a les activitats de Schola Cantorum que feia les mateixes tasques que l’Acadèmia Catòlica.
Els republicans federals i radicals foren relativament tolerats. Fins i tot els dirigents locals primorriveristes intentaren cercar alguna fórmula de col·laboració amb ells. Malgrat aquests cants de sirena els republicans no col·laboren amb la dictadura i la publicació dels federals L’Avenir fou prohibida el desembre de 1925 per les seves crítiques al dictador. Republicans federals i radicals foren estretament vigilats per la policia del règim, encara que els seus locals no foren clausurats, hagueren algunes detencions i exilis.
Tampoc els carlins patiren gaire de la repressió de la dictadura. De fet, un dels seus dirigents, Enric Sarradell, fou un dels homes forts del règim a la ciutat. Algunes de les conferències del Cercle Tradicionalista foren prohibides, però es va permetre que organitzessin una Escola Dominical com a tapadora de les seves activitats.
La Unión Patriótica
El 23 de setembre de 1924 es va crear el partit de la Unión Patriótica (UP), l’única formació política permesa pel règim. La fundació del partit va tenir lloc al domicili de Plàcid Marcet i comptà amb la presència del delegat governatiu. La primera seu de la formació va ubicar-se a les dependències de l’Ajuntament fins a l’abril de 1926 quan es va inaugurar el seu local, al cafè de Cal Jan, a la Rambla, on ara hi ha la botiga Zara, amb la denominació de Casino de la Unión Patriótica. El partit governamental va arribar a tenir, a l’abril de 1927, 1.800 afiliats. Segons Andreu Castells la majoria d’aquesta militància provenia de membres de partits monàrquics, però també de petits comerciants i botiguers, així com d’oportunistes i arribistes de la Lliga, carlistes, republicans radicals i fins i tot de l’Acadèmica Catòlica.
La UP va crear un òrgan de premsa, La Tribuna del Vallès, un diari de nit subvencionat per l’Ajuntament que va aparèixer l’1 de febrer de 1926.. El diari no ha tenir gaire èxit de públic i fou vist amb prevenció pels comerciants que no inseriren massa publicitat. Tanmateix va arribar a tirar un miler d’exemplars. La Tribuna del Vallès es distingí pel seu anticatalanisme, així es queixava el 10 de gener de 1928 que encara quedessin alguns comerços i noms de carrers retolats en català. També, sovintejaven els panegírics al dictador que recorden la retòrica franquista i una franca simpatia per Mussolini i el feixisme italià. El 8 de febrer de 1930, al caure Primo de Rivera, s’acomiadà dels seus lectors amb el titular: “Nuestra misión ha terminado”.
D’altra banda, totes les empreses, grans o petites, es van veure obligades a cotitzar al Sometent que arribà a disposar de 1.816 efectius i una quantitat important d’armaments amb el qual periòdicament desfilaven per La Rambla.
Relat va rebre al dictador i al rei Alfonso XIII en la seva visitar la ciutat el 21 de maig de 1924 (més info: ‘La segunda visita de Alfonso XIII a Sabadell‘) i el 21 de gener de 1929 quan Primo de Rivera va tornar a la ciutat en viatge oficial.
Les obres de la dictadura
Com a la resta d’Espanya la dictadura cercà el suport popular mitjançant les obres públiques. A Sabadell aquestes es concretaren en la construcció del Mercat Central, es van realitzar millores a la Casa de la Caritat, ubicada a l’actual plaça de les Dones del Tèxtil (abans plaça Marcet), es va crear el Consultori de Puericultura i Maternologia i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia. Així mateix, s’incrementà el quadre de facultatius del Dispensari Mèdic Municipal amb seccions d’odontologia, oftalmologia, otorrinolaringologia, malalties de la pell o venèries. També, durant l’alcaldia de Relat, arribaren a la ciutat des actuals Ferrocarrils de la Generalitat i s’obrí el carrer d’Alfonso XIII (ara de la República) fins el carrer Tres Creus, Turull i Sant Llorenç amb nou carrer Narcís Giralt i els carrers Sant Joan i Baix Pedregar. La mesura més polèmica fou la destrucció de la vella Rambla reconvertida en bulevard. Així mateix, l’Ajuntament va subscriure un emprèstit de quatre milions de pessetes per reflotar el Banc Sabadell, que travessava una situació molt delicada (més info: ‘La crisi del Banc de Sabadell (1928)‘).
Tanmateix, la majoria de les obres es van veure esquitxades per acusacions de nepotisme i corrupció com es va palesar a la caiguda de la dictadura a través de la Comissió Revisora, creada el 21 de març de 1930. Sortiren a la llum els constants desviaments de fons municipals cap a la Unión Patriótica i La Tribuna del Vallés o les irregularitats comeses en l’emprèstit al Banc Sabadell que, segons l’informe de la comissió significà “un quebranto de 400.000 pesetas (…) este empréstito de Sabadell ha sido el más caro de los similares realizados en España”.
Es detectà un greu desviament de fons a les obres del Mercat Central i falsedats en documents públics, particularment el protagonitzat per Antoni Llobet Font, cap de l’Oficina de Recaptació municipal, a qui s’acusà d’haver fet un desfalc de 100.000 pessetes. També es demostraren pagaments irregulars al Sindicat Lliure i al Sometent, corrupteles a l’Escola Industrial i circumstàncies tan anòmales com que al Consultori de Puericultura i Maternologia no hi hagués cap metge tocòleg. Tanmateix, mai es va poder aclarir el paper de Relat en aquestes irregularitats.
La caiguda de la dictadura
Completament aïllat, sense suports civils i militars i abandonat pel rei, Primo de Rivera dimití el 28 de gener de 1930 i s’exilià a París on morí poc després el 16 de març. Alfonso XIII designà president de govern al general Dámaso Berenguer que va donar pas a un període anomenat Dictablanda que va acabar amb les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la Segona República.
– Perquè volen desinfectar-la?
– Ja li diré. L’alcalde-dictador era metge i ens ha deixat molts microbis.
A Sabadell, el Reial Decret del 15 de febrer de 1930, instà a la dissolució dels ajuntaments de la dictadura i la reposició dels consistoris constitucionals que es verificà el 26 de febrer amb l’elecció com alcalde de Joan Farreres, de la Lliga, partit que ostentava l’alcaldia abans del cop d’Estat. Aquella mateixa setmana l’alcalde anuncià la destitució dels funcionaris municipals sospitosos de corrupció i la reobertura de la FLS.
Efímer alcalde franquista
El mateix dia de l’entrada de les tropes franquista de la ciutat, 27 de gener de 1939, es formà una comissió gestora municipal, presidida per Eduard Tormo García, en funcions d’alcalde, i formada per diversos gestors. Posteriorment, el 31 de gener de 1939, el nombre de gestors seria ampliat a cinc més, entre ells Esteve Maria Relat.
El 4 de febrer de 1939, Tormo presentà la dimissió, al·legant “los padecimientos sufridos durante la dominación roja en la que fue perseguido, encarcelado y procesado” i Relat fou nomenat el seu successor. Des de primer moment, Relat va haver d’entomar la ferotge oposició dels Caballeros Cruzados de España, on hi eren en la seva major part per ex-combatents liderats, pel matrimoni format per Domènech Codina Centelles i Jacinta Duran Pujol, coneguda popularment com Cinteta Rompa. Els atacs a Relat es fonamentaven en el fet que no havia combatut en l’exèrcit franquista, no s’havia afiliat a la Falange i feia declaracions manifestament monàrquiques. Així mateix, se’l retreia que, detingut pels republicans, havia estat posat en llibertat sense més càrrecs.
D’altra banda, segons Andreu Castells, Relat havia fracassat en dos de les seves prioritats al front de l’alcaldia:
“La defensa dels ‘rojos’ de tercera o quarta fila, exempts de càstig, segons havia promès Franco si ‘no s’havien embrutat les mans de sang’ i la prohibició de la tala il·legal del bosc de Can Feu, una de les seves defenses des de l’alcaldia de la Dictadura, que portava a terme un seu conseller que es dedicava al negoci de la fusta”.
De fet, Relat, a l’igual que Marcet, va signar molts avals per alliberar a presoners o detinguts del bàndol republicà. El 15 d’octubre de 1939 van desfermar-se uns greus incidents a la sortida de la missa de Sant Fèlix, en presència del general García Escámez que, segons Castells, havia vingut a Sabadell per forçar la dimissió de Relat. En sortir de la missa, Domènech Codina va insultar Relat acusant-lo de maçó i aquest el va colpejar, tirant-lo a terra. Cinc dies després, el 20 d’octubre, es feia el següent comunicat oficial:
“Por unos incidentes ocurridos el domingo último, (Relat) puso el cargo a disposición del excelentísimo señor gobernador civil y notificó al mismo señor Albareda que se encargarse accidentalmente de la alcaldía”.
A les seves memòries, Josep Maria Marcet, li dedica el següent elogiós paràgraf que avala la versió de Castells:
“El antiguo alcalde de los años de la Dictadura había sufrido mucho. Perseguido y encarcelado, al ser liberado de la prisión acusaba grandemente, tanto en lo físico como en lo moral, las penalidades pasadas. Su energía había decaído de manera considerable y no se hallaba en condiciones de enfrentarse a una serie de intrigas que fueron tejiéndose a su alrededor y que culminaron en una maniobra política que lo hizo caer definitivamente. Esta maniobra fue montada por unos cuantos en ocasión de una visita que les hizo el general García Escámez. El doctor Relat ha hecho con todos un verdadero sacerdocio de su carrera. Personalmente, nunca podré pagarle lo hizo con mi padre, a quien atendió fraternalmente en el largo proceso canceroso del que había de sucumbir”.
Expulsat de l’alcaldia, Relat va gaudir de la protecció de Marcet i va esdevenir, en paraules de Castells, “el representant més genuí de la monarquia” a la ciutat. Així, cada any organitzava els funerals en memòria del rei Alfonso XIII on s’asseia a primera fila i d’on expulsava els regidors de l’Ajuntament indicant-los que el seu lloc estava a la segona fila. Això, irritava profundament els edils franquistes, fins al punt que el 1952, Joan Llonch va formular una queixa al respecte a la Comissió Permanent “lamentando (…) la falta de cortesía de que ha sido objeto esta corporación.”
El 6 de maig de 1966 un grup d’amics li tributà un homenatge consistent en el lliurament d’un pergamí obra del pintor Manuel Rallo Bono i amb text del poeta Ramon Moix Cusidó. Esteve Maria Relat va morir en l’oblit el 12 de desembre de 1972 al seu domicili del carrer Baix Pedregar, n. 6. De fet, ni tant sols el Diario de Sabadell li dedicà un obituari. L’octubre del 1985, essent alcalde Antoni Farrés, se li dedicà un petit carrer al barri de La Concòrdia: el carrer del Doctor Relat.
Bibliografia
BERENGUER, Arnau. https://historiadesabadell.com/2017/12/07/relat-coromines-esteve-maria/
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Edicions Riutort Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
SIMÓ i BACH, Ricard. Esteve Maria Relat i Corominas, doctor en Medecina i ex-batlle de Sabadell. Diario de Sabadell, 13 juliol 1985.
Fe d’errates: a la informació original s’afirmava per error que Relat va ser alcalde durant un any, al 1940, al final de la Guerra Civil. Però en realitat ho va ser l’any 1939.
Foto portada: retrat d’Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Autor: F.Casañas.