Foto portada: El dictador Primo de Rivera (al centre) sortint de l'ajuntament de Sabadell el 21 de gener de 1929 amb l'alcalde Relat a la dreta. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)

‘Història de Sabadell’: La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Aquest règim autoritari que durà set anys marcà el final de la Restauració borbònica i en molts aspectes pot ser considerat com una mena d’assaig general del que seria la llarga dictadura franquista.

El 13 de setembre de 1923 va produir-se des de Barcelona el cop d’Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que comptà amb el suport del rei Alfonso XIII, dels partits del torn dinàstic i de la Lliga Regionalista.

En principi, el Directori Militar que substituí al govern constitucional es presentà com un breu parèntesi per redreçar i regenerar el sistema polític, tant és així que ni tant sols es va derogar la Constitució de 1876. Aquest plantejament li generà moltes simpaties i, fins i tot, la UGT va col·laborar amb la dictadura participant en els Comitès Paritaris formats per empresaris, treballadors i un president designat pel govern a fi de resoldre els conflictes laborals. A diferència de la dictadura franquista, que buscà l’anihilació física dels seus adversaris polítics i implantà un control ferri sobre la premsa, Primo de Rivera no va desfermar una repressió massiva contra l’oposició i va permetre una limitada llibertat d’expressió. Tanmateix el règim alternà períodes de relativa tolerància amb la duresa repressiva, tot i que el seu projecte combinà l’autoritarisme monàrquic amb la imitació del corporativisme de l’Itàlia feixista.

A Sabadell, els puntals de la dictadura foren el fabricant Plàcid Marcet Datzira i el seu fill Josep Maria Marcet Coll, futur alcalde franquista de Sabadell i que havia militat a les joventuts mauristes, l’alcalde Esteve Maria Relat Corominas, i Enric Serradell Pascual, carlí, que s’havia destacat als anys del pistolerisme i que ostentà el control de les forces policials locals. Relat havia nascut a Puig-reig el 1892 i es va traslladar a Sabadell el 1918 on ingressà en el Cos Mèdic Municipal.

L’Ajuntament constitucional es va dissoldre 1’octubre de 1923 i fou reemplaçat per 24 vocals, elegits entre quins ostentessin un “título profesional o ejerzan industria técnica o privilegiada y en su defecto los mayores contribuyentes” que havien de triar l’alcalde i que elegiren per unanimitat al metge monàrquic, Esteve Maria Relat. La capacitat de decisió del Consistori estava limitada pel delegat governatiu que tenia l’obligació d’assistir als plens. Primer ho va ser el tinent coronel d’artilleria, Fernando de la Torre Miguel i després Jorge Villamide, però a la pràctica ni van comparèixer a gaires plens ni van interferir en l’acció del govern municipal.

En principi, tant la Lliga Regionalista com l’Acadèmica Catòlica estaven representats al Consistori, però aviat dimitiren davant les mesures anticatalanistes endegades pel Directori Militar. La inestabilitat va ser una de les característiques més remarcables de l’ajuntament primoriverista amb constants dimissions i destitucions, amb l’única excepció de l’alcalde Relat que es mantingué al càrrec fins al final de la dictadura. En una d’aquestes crisi entra a l’Ajuntament, el 18 de gener de 1926, Josep Maria Marcet, que també seria anomenat diputat provincial.

La Unión Patriótica

El 23 de setembre de 1924 es va crear el partit de la Unión Patriótica (UP), l’única formació política permesa pel règim. La fundació del partit va tenir lloc al domicili de Plàcid Marcet i comptà amb la presència del delegat governatiu. La primera seu de la formació va ser les dependències de l’Ajuntament fins a l’abril de 1926 quan es va inaugurar el seu local, al cafè de Cal Jan, a la Rambla, on ara hi ha la botiga Zara, amb la denominació de Casino de la Unión Patriótica. El local fou l’escenari d’homenatges, com el tributat a Severiano Martínez Anido, que havia dirigit la repressió contra els sindicalistes als anys del pistolerisme (més info: ‘Els anys del pistolerisme (1)‘). També sovintejaren els banquets, molts dels quals sufragats per l’Ajuntament, i on era freqüent repartir cupons gratuïts per assegurar el seu èxit. Tant és així que, quan no hi havia àpat de franc, els actes de la UP solien ser un fracàs.

Seu de la Unión Patriótica al 1928 abans de la destrucció de la Rambla amb els Jardinets al fons
Seu de la Unión Patriótica al 1928 abans de la destrucció de la Rambla amb els Jardinets al fons

El partit governamental va arribar a tenir, a l’abril de 1927, 1.800 afiliats. Segons Andreu Castells la majoria d’aquesta militància provenia de membres de partits monàrquics, però també de petits comerciants i botiguers, així com d’oportunistes i arribistes de la Lliga, carlistes, republicans radicals i fins i tot de l’Acadèmica Catòlica malgrat que havia estat clausurada per la dictadura.

La UP va crear un òrgan de premsa, La Tribuna del Vallès, un diari de la nit subvencionat per l’Ajuntament que va aparèixer l’1 de febrer de 1926. El seu primer director fou Tristán Gascón Salgado, aviat reemplaçat per Joaquim Samaruch Picas, amb Fermín Espinosa, Hispanus, com a redactor en cap. El rotatiu estava assessorat per Joaquín Molino Cabrero, un protegit dels Marcet. El diari no ha tenir gaire èxit de públic i fou vist amb prevenció pels comerciants que no inseriren massa publicitat. Tanmateix va arribar a tirar un miler d’exemplars.  La Tribuna del Vallès es distingí pel seu anticatalanisme, els panegírics al dictador que recorden la retòrica franquista i una franca simpatia per Mussolini i el feixisme italià.  El 8 de febrer de 1930, al caure Primo de Rivera, s’acomiadà dels seus lectors amb el titular: “Nuestra misión ha terminado”.

D’altra banda, totes les empreses, gran o petites, es van veure obligades a cotitzar al Sometent que arribà a disposar de 1.816 efectius i una quantitat important d’armaments amb el qual periòdicament desfilaven per La Rambla.

Enric Sarradell Pascual, home-clau de la dictadura al front de la policia, ls Sindicado Libre i el Somatent .
Enric Sarradell Pascual, home clau de la dictadura al front de la policia, el Sindicato Libre i el Somatent.

Com totes les dictadures, el règim de Primo de Rivera va recolzar-se en el control policial. A Sabadell aquesta tasca va recaure en Eric Sarradell, que ostentà el càrrec d’Inspector en Cap de Vigilància, assessorat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tejido Giménez, que s’havia distingit en la repressió de la Vaga Revolucionària de 1917 i que va casar al seu fill Eduard amb Eulàlia Sallarès, membre d’una de les grans famílies de la burgesia industrial, en un matrimoni oficiat pel capellà catalanista Josep Cardona.

La repressió de la dictadura es desplegà en quatre fronts: contra la CNT, el catalanisme, el republicanisme i els carlins.

La central anarcosindicalista va ser pràcticament l’única organització que des del primer moment va lluitar contra la dictadura i fins i tot van intentar declarar una vaga general que fracassà per manca de suports. A Sabadell, seguint una estratègia comuna a tot el país, s’intentà anorrear a la CNT afavorint el Sindicat Lliure que tenia la seva seu al carrer del Sol, número 198 on hi organitzaren una Asesoría Jurídica, una Asesoría Social, el Círculo de Estudios Sociales i las Escuelas Gratuitas para hijos de Obreros. Tanmateix malgrat el seus esforços i les seves pràctiques intimidadores contra els obrers organitzats, el Sindicat Lliure de Sabadell no s’arrelà entre els treballadors, llevat de certs sectors com els empleats municipals, tècnics tèxtils o dependents de comerç. Una de les peces claus per a combatre el sindicalisme de classe foren els esmentats Comitès Paritaris que a Sabadell actuaren sota la presidència de Josep Maria Marcet.

Sabadell fou una de les bases de la CNT condemnada a la clandestinitat. Així al bosc de Can Vilar va tenir lloc, l’any 1928, la reunió secreta del comitè regional de la central sindical on van assistir el seus màxims dirigents com Ángel Pestaña i els líders locals Josep Moix i Josep Roses que posteriorment evolucionarien cap a posicions marxistes. El mateix any es va celebrar el ple de CNT catalana en un molí vell, que sembla ser fou el d’En Dou, a la carretera de Santa Perpètua. Malgrat que la Federació Local de Sindicats (FLS), a l’òrbita cenetista, havia estat clausurada el novembre de 1926, el sindicat va poder cobrar la seves cotitzacions durant tota la dictadura.

En un primer moment la Lliga Regionalista va recolzar el cop d’Estat, entabanada per les promeses de Primo de Rivera de concedir l’Estatut d’Autonomia. Tant és així que la plana major del partit va anar a acomiadar-lo a l’Estació de França, encapçalats per Puig i Cadafalch, llavors president de la Mancomunitat. Així Francesc Cambó recomanà la col·laboració amb el Directori Militar per salvaguardar l’ordre social i, des de dins, donar un gir autonomista a la dictadura. Tanmateix, ben aviat el règim va mostrar el seu caràcter anticatalà i espanyolista. D’aquesta manera es va prohibir l’exhibició de la senyera o l’ensenyament del català a les escoles de la Mancomunitat, que a la seva volta fou dissolta. També es clausurà l’Institut d’Estudis Catalans, l’Orfeó Català o el Fútbol Club Barcelona.  Així mateix es prohibí celebrar l’Onze de Setembre i tocar peces com la Santa Espina o l’Emigrant.

A Sabadell, el governador civil va amonestar l’alcalde Relat per permetre la publicació de textos en català a la premsa i La Tribuna del Vallès es queixava el 10 de gener de 1928 que encara quedessin alguns comerços i noms de carrers retolats en català. D’altra banda, el 22 de setembre de 1923 des del govern civil s’ordenava la clausura del Centre Català on s’aplegava l’elit del catalanisme que controlava el Diari de Sabadell. El 21 de novembre del mateix any es tancava l’Acadèmia Catòlica. Ara bé, les intenses protestes de diverses entitats cristianes propiciaren la seva reobertura el 29 de desembre. L’ànima de l’Acadèmia Catòlica, mossèn Lluís Carreras i Mas, per prevenir futures il·legalitzacions, va fundar l’entitat Schola Cantorum. En efecte, l’Acadèmia Catòlica tornà a ser tancada l’11 de setembre de 1924 i no va poder reobrir fins la caiguda de la dictadura al 1930. Malgrat això les autoritats locals van fer els ulls grossos a les activitats de Schola Cantorum que feia les mateixes tasques que l’Acadèmia Catòlica. Carreras, que tenia fama de ser un dels capellans més catalanistes del bisbat de Barcelona, fou desterrat per les autoritats a Barbastre, però ell preferí exiliar-se a França i Bèlgica. Tanmateix, a la Guerra Civil, Carreras, que va exiliar-se a França, va donar suport a Franco arran de la persecució religiosa a Catalunya. La repressió del catalanisme va provocar la radicalització dels joves nacionalistes que organitzaren diversos cercles clandestins de suport a l’Estat Català de Francesc Macià i la seva progressiva aproximació als anarquistes i republicans.

Els republicans federals i radicals foren relativament tolerats. Fins i tot els dirigents locals primorriveristes intentaren cercar alguna fórmula de col·laboració amb ells. Malgrat aquests cants de sirena els republicans no col·laboren amb la dictadura i la  publicació dels federals L’Avenir fou prohibida el desembre de 1925 per les seves crítiques al dictador. Republicans federals i radicals foren estretament vigilats per la policia del règim, encara que els seus locals no foren clausurats, hagueren algunes detencions i exilis.

Tampoc els carlins patiren gaire de la repressió de la dictadura. De fet, un dels seus dirigents, Enric Sarradell, fou un dels homes forts del règim a la ciutat. Algunes de les seves conferències del Cercle Tradicionalista foren prohibides, però es va permetre que organitzessin una Escola Dominical com a tapadora de les seves activitats.

Les obres de la dictadura   

Com a la resta d’Espanya la dictadura cercà el suport popular mitjançant les obres públiques. A Sabadell aquestes es concretaren en la construcció del Mercat Central, es van realitzar millores a la Casa de la Caritat, ubicada a l’actual plaça Marcet, es va crear el Consultori de Puericultura i Maternologia i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia. També, durant l’alcaldia de Relat, arribaren a la ciutat els Ferrocarrils de la Generalitat. La mesura més polèmica fou la destrucció de la vella Rambla reconvertida en bulevard. Així mateix, l’Ajuntament va subscriure un emprèstit de quatre milions de pessetes per reflotar el Banc Sabadell, que travessava una situació molt delicada.

4PRIVERALa majoria de les obres van estar esquitxades per acusacions de nepotisme i corrupció com es va palesar a la caiguda de la dictadura a través de la Comissió revisora, creada el 21 de març de 1930. Sortiren a la llum els constants desviaments de fons municipals cap a la Unión Patriótica i La Tribuna del Vallés o les irregularitats comeses en l’emprèstit al Banc Sabadell que, segons l’informe de la comissió significà “un quebranto de 400.000 pesetas (…) este empréstito de Sabadell ha sido el más caro de los similares realizados en España”. Es detectà un greu desviament de fons a les obres del Mercat Central i falsedats en documents públics, particularment el protagonitzat per Antoni Llobet Font, cap de l’Oficina de Recaptació municipal, a qui s’acusà d’haver fet un desfalc de 100.000 pessetes. També es demostraren pagaments irregulars al Sindicat Lliure i al Sometent, corrupteles a l’Escola Industrial i circumstàncies tan anòmales com que al Consultori de Puericultura i Maternologia no hi hagués cap metge tocòleg.

El dictador va visitar la ciutat el 21 de maig de 1924 acompanyant a Alfonso XIII i el 21 de gener de 1929 va tornar en viatge oficial.

A las 11h va sortir de la Capitania general de Barcelona, juntament amb el capità general, Emilio Barrera, i els seus ajudants, l’alcalde de Barcelona, el baró de Viver, el tinent d’alcalde Llansó, el president de la Diputació, comte del Montseny, el cap provincial de UP, Gassó i Vidal, el coronel de la Guàrdia Civil Iriarte i altres personalitats. A les 11,30h el tren arribà a l’estació de la Rambla de Sabadell, on els esperaven l’alcalde Relat, el jutge Felipe Majauza, el capellà mossèn Pagés, el cap local de la UP Plàcid Marcet, el diputat del districte, Josep María Marcet, el rector Freixas i el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Juan García Rodríguez, entre d’altres autoritats locals.

Des de l’estació el seguici va dirigir-se en automòbil a l’Ajuntament on foren victorejats pels nens de les escoles nacionals i un nombrós públic. Després de visitar les dependències municipals i l’arxiu municipal va sortir al balcó on va ser aclamat pel públic. Acte seguit es dirigí a peu a la Caixa d’Estalvis, a l’Escola Industrial i al Mercat Central on inspeccionà les obres que s’estaven realitzant. Posteriorment anaren a la Casa de Beneficència, a la Clínica de la Salud i al Consultori de Puericultura i Maternología.  A les 13h tornà a l’Ajuntament on es celebrà una recepció on desfilaren les autoritats i personalitats locals. Allí se li van presentar dues demandes d’indult, una de la família d’un condemnat a mort i l’altra per un detingut que des de feia quatre anys estava a la presó per injuries a l’Exèrcit. Primo de Rivera va prometre intercedir per ambdós casos. La visita finalitzà amb un banquet a la seu de la UP amb parlaments de l’alcalde Relat, Plàcid Marcet i el dictador. A les 15,20h Primo de Rivera i el seu seguici tornaren a La Rambla per agafar el tren de retorn a Barcelona.

La caiguda de la dictadura

Completament aïllat, sense suports civils i militars i abandonat pel Rei, Primo de Rivera dimití el 28 de gener de 1930 i s’exilià a París on morí poc després el 16 de març. Alfonso XIII designà president de govern al general Dámaso Berenguer que va donar pas a un període anomenat Dictablanda que va acabar amb les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i la proclamació de la Segona República.

A Sabadell, el Reial Decret del 15 de febrer de 1930, instà a la dissolució dels ajuntaments de la dictadura i la reposició dels consistoris constitucionals que es verificà el 26 de febrer amb l’elecció com alcalde de Joan Farreres, de la Lliga, partit que ostentava l’alcaldia abans del cop. Aquella mateixa setmana l’alcalde anuncià la destitució dels funcionaris municipals sospitosos de corrupció i la reobertura de la FLS.

L’any 1939, Relat va ser alcalde de nou, el segon alcalde franquista de Sabadell, en substitució d’Eduardo Tormo García que només ostentà el càrrec uns pocs dies, fins al 4 de febrer. Relat va ser cessat el 20 d’octubre de 1939, tot gaudint de la protecció de Marcet que ben aviat es destacaria com l’home fort del franquisme a la ciutat. Esteve Maria Relat va morir el 1972. Per totes aquestes circumstàncies seria desitjable que desaparegués del nomenclàtor de la ciutat el carrer dedicat al Dr. Relat.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
La Vanguardia, 22 de enero de 1929.
ABC, 22 de enero de 1929.

Foto portada: el dictador Primo de Rivera (al centre) sortint de l’ajuntament de Sabadell el 21 de gener de 1929 amb l’alcalde Relat a la dreta. Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)