En plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, el Banc de Sabadell va patir una greu crisi financera que va portar-lo al llindar de la seva desaparició i que va poder ser superada mitjançant grans esforços.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) totes els entitats financeres del país, inclòs el Banc Sabadell (fundat el 1881), experimentaren un fort creixement amb grans beneficis derivats dels lucratius negocis que comportaren les exportacions als països en conflicte. Tanmateix, la postguerra significà un cop molt dur pel final abrupte dels negocis i per la creixent competència de la banca estrangera i espanyola. Així, entre 1918 i 1919, obriren sucursals a Barcelona set nous bancs nord-americans, sud-americans i europeus. Fins el 1921 només hi ha havia a la ciutat el Banc de Sabadell. Aquell any inauguraren sucursals el Banc Hispano Americano i el Banc de Bilbao.
Les creixents dificultats financeres menaren alguns bancs catalans a cercar beneficis en inversions d’alt risc com ara l’especulació en monedes estrangeres o facilitant crèdits a empreses de dubtosa solvència que no retornaren el préstecs. Un cas paradigmàtic és el del Banc de Terrassa que, com el Banc Sabadell, havia nascut i crescut operant com agent del crèdit de les industries locals. Tanmateix, als anys de la Gran Guerra i a diferència del Banc Sabadell, va endegar una agressiva política d’expansió territorial. D’aquesta manera, l’any 1920 comptava amb 20 sucursals escampades per tota Catalunya i el seu capital havia passat de 2,5 milions de pessetes el 1914 a 20 milions el 1920. Tanmateix, el novembre del 1919 va haver de tancar les finestretes i demanar ajuts. La causa immediata fou una sèrie d’operacions especulatives en dòlars i marcs jugant a la baixa amb el preu d’aquestes divises quan aquestes monedes pujaren de valor sobtadament. Malgrat els esforços de diverses entitats financeres per a salvar-lo, el Banc de Terrassa va desaparèixer.
Una situació molt semblat a la que experimentà el quasi centenari Banc de Barcelona que també va suspendre pagaments el 1920 a causa de dubtoses operacions especulatives amb lires italianes, francs francesos i marcs alemanys.
L’informe Monràs
El Banc Sabadell, amb una característica política de prudència, no entrà ni en l’expansió territorial, ni en operacions especulatives amb divises. La seva actuació es circumscrigué a actuar com creditors de la indústria local. L’any 1920 per cobrir les demandes de finançament de les empreses sabadellenques va sol·licitar als seus accionistes un desembós de capital, mitjançant en una retallada del 10 per cent dels seus dividends. Tanmateix, les fallides i insolvències d’alguns del seus clients havien erosionat les reserves del banc, encara que, entre 1924 i 1925 es pagaren amb normalitat els dividends als seus accionistes. De fet, el 1925, l’any anterior a l’esclat a la crisi, el Banc Sabadell presentà uns beneficis de 314.403 pessetes i la Junta General Ordinària del 21 de febrer de 1926 havia transcorregut d’una manera plàcida i tranquil·la.
No obstant això, una examen acurat dels balanços presentats a les Juntes Generals d’Accionistes denotaven una situació de creixents dificultats financeres. Les alarmes es dispararen a finals de març del 1926 quan un grup d’empleats, liderats pel jove Francesc Monràs Ustrell, de només 21 anys i que havia començat a treballar al banc amb 15 anys, sol·licitaren una entrevista al director del banc, Francesc Llonch Cañomeras, al despatx de la seva empresa al carrer Montserrat. Llonch Cañomeres era un dels factòtums de la burgesia local que el 1918 havia estat elegit diputat per Sabadell al Congrés dels Diputats per la Lliga Regionalista i que havia estat president del Gremi de Fabricants. Com a empresari havia fundat diverses empreses tèxtils i era president de l’Electricitat SA constructora de maquinària elèctrica.
En aquesta reunió, Francesc Monràs li lluirà un informe que diferia notablement del balanç presentat a la Junta General de febrer. Monràs havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no es consideraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. Un d’aquests crèdits ascendia a 3,7 milions de pessetes i un altre a 800.000 pessetes concedits a comerciants en llanes quan el preu d’aquesta matèria primera anava constantment a la baixa.
La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe Monràs. De manera que, en la reunió del dissabte 1 maig de 1926 de la Junta de Govern, s’acordà presentar al jutjat el dilluns 3 de maig la declaració de suspensió de pagaments. Al mateix temps, s’aprovà constituir una comissió formada per Llonch, i els consellers Francesc Mutlló Noguera i Joan Gorina Turull a fi que el diumenge 2 de maig marxessin a Madrid, acompanyats per un advocat barceloní, per tal de gestionar una línea de redescompte amb el Banc d’Espanya per a salvar la situació.
Reunió amb Primo de Rivera
L’esmentada comissió fou rebuda el 5 de maig pel dictador, Miguel Primo de Rivera, els ministres de Governació i Hisenda i el governador del Banc d’Espanya. En aquesta trobada aconseguiren un redescompte immediat de 400.000 pessetes, ampliables a tres milions, amb l’aval personal i solidari de cinc membres de la Junta de Govern del Banc Sabadell.
Aquell mateix dia començaren a circular rumors a la ciutat sobre la imminent fallida de l’entitat financera de manera que, a l’obrir les oficines, es formà una llarga cua de comptecorrentistes amb la intenció de retirar els seus saldos. Davant d’això, la Junta de Govern, reunida en sessió permanent, acordà posar una nota a la porta de les sucursals informant que se suspenien totes les operacions, però amb el compromís de pagar els talons dels jornals setmanals del proper dissabte 8 de maig. Tanmateix, l’anunci de l’acord amb el Banc d’Espanya i el pagament dels talons el dissabte aturà el moviment de retirada de dipòsits.
Seguidament es constituí una comissió d’acreedors formada per Lluís Batllevell, Juli Puncernau, Enric Pierre, Joan Artigas, Domènec Viñas i Joan Sampere Bas, els quals es reuniren del 7 al 10 de maig amb la Junta de Govern del banc enmig d’una gran tensió. El 13 de maig es celebrà una reunió a l’Ajuntament, presidida per l’alcalde Esteve Maria Relat, representants de la Junta de Govern del banc i de la comissió d’acreedors amb l’assistència del president de la Diputació de Barcelona i comte del Montseny, Josep Maria Milà Camps. L’endemà, 14 de maig, es signava un conveni en el següents termes:
- La Junta de Govern aportaria dos milions de pessetes per atendre les reintegraments sol·licitats.
- Els creditors acceptaven disposar del 80 per cent dels seus saldos contra el banc en terminis temporals que anaven del 31 de juliol de 1926 al 31 d’octubre de 1928.
- El 20 per cent restant seria abonat quan la situació financera ho permetés a criteri de la Junta de Govern.
- Es demanaria als accionistes el desembós d’un dividend passiu del 10 per cent del valor de les seves accions.
- S’establiria una intervenció nomenada per la comissió per controlar el desenvolupament del banc
- Aquesta comissió es comprometia a aconseguir la conformitat de la resta de creditors.
Com a colofó final, la comissió de creditors adquiria el compromís de renunciar a emprendre accions judicials o reclamacions de responsabilitats contra els membre de la Junta de Govern de l’entitat financera.
El conveni salvador
Immediatament es procedí a la recollida de signatures d’adhesió al conveni. El 30 de maig es celebrà l’Assemblea Extraordinària d’Accionistes, a l’Escola Industrial, on es comprovà que aquest conveni havia estat ratificat per la pràctica totalitat dels clients amb una suma de 11.445.866 pessetes sobre un total de 12 milions del passiu exigible. En els dies successius es finalitzà la recollida de signatures fins a assolir un 96 per cent del capital creditor. A més, els accionistes acceptaren la clàusula d’aportar un dividend passiu del 10 per cent. Només uns pocs titulars de comptes corrents manifestaren el seu rebuig al conveni i emprengueren accions judicials contra el banc.
Per la seva banda, l’Ajuntament, al ple municipal del 12 de maig de 1926, aprovà ajudar al Banc Sabadell, mitjançant dues mesures. D’una banda, una aportació en efectiu de tres milions de pessetes; de l’altra, sol·licitar del govern l’autorització per emetre un emprèstit.
Aquest conjunt de mesures aconseguiren salvar el Banc Sabadell. El 30 de maig de 1926 es celebrà una Assemblea Extraordinària on la Junta de Govern presentava la dimissió i es nomenava una nova Junta formada per set membres. Cinc eren fabricants de reconegut prestigi i nous en la gestió del banc: Ferran Casablancas, Joan Prats Salvany, Joaquim Garriga Casals, Enric Pierre Gorina i Joan Sampere Bas i dos que formaven part de l’anterior Junta de Govern: Francesc Llonch i Francesc Mutlló. Així mateix, es designaren els dos interventors previstos al conveni: Lluís Batllevell Arús i Pere Martí Peydró. Ara bé, es va mantenir l’antiga Junta com a representant legal fins que s’haguessin complert les estipulacions del conveni.
Encara que no hi figurava als llibres d’actes, a totes les Juntes de Govern hi assistí el jove Francesc Monràs, qui havia advertit de la delicada situació del banc. Segons les costums de l’època resultava impensable que un persona tan jove assumís càrrecs d’alta responsabilitat. Tanmateix, l’any 1929 fou nomenat secretari interí del consell d’administració, el 1934 administrador i posteriorment fou director gerent i director general del Banc Sabadell.
En el balanç de finals del 1926 es comprovà que el banc havia complert amb els compromisos del conveni. Al novembre havien arribat a les arques de l’entitat financera, 2.580.000 pessetes de l’emprèstit municipal, un saldo de nous comptes corrents de 6,7 milions i uns comptes aplaçats per valor de 11 milions. Les reserves de l’exercici anterior havien estat completament absorbides per l’amortització parcial dels saldos incobrables.
El benefici d’aquest any va ser de 317.152 pessetes. Es repartí un dividend simbòlic de 1,5 pessetes per acció, la resta es destinà a impostos, amortització de incobrables i unes 6.000 pessetes al Fons de Reserva Obligatori. Per primer cop a la seva història, el balanç fou signat per la Junta de Govern i els interventors designats al conveni. A l’austera memòria anual es feia constar que l’entitat financera havia recuperat la confiança dintre de la ciutat entre els seus clients i fora d’ella entre els seus corresponsals bancaris.
L’Assemblea General d’Accionistes, reunida el 27 de febrer del 1927, acceptà la dimissió de la Junta de Govern i acordà substituir-la pels mateixos que havien estat nomenats a l’assemblea del 30 de maig. A la primera reunió, el 2 de març del 1927, la nova Junta designà president a l’empresari i inventor Ferran Casablancas. Durant aquest any el ritme de treball es reprengué amb normalitat i en els anys següents el volum de negocis s’incrementà. A finals d’octubre de 1928 s’havien complert els compromisos establerts al conveni. Les reclamacions judicials per les pèrdues provocades per les insolvències foren objecte d’un laude el 1944, en el qual es cobraren 900.000 pessetes, estalviant-se 1,4 milions de pessetes en concepte d’impostos.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir) El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació del Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CABANA, Francesc. La banca a Catalunya. Apunts per a un història. Edicions 62, Barcelona, 1965.
– Bancs i banquers a Catalunya. Edicions 62, Barcelona, 1976.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República, 1918-1936. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
COSTAJUSSÀ OLIVER, Josep. Monràs, un hombre, un banco. Diario de Sabadell, 27 y 29 diciembre de 1977.
FARRÉS i BERNALDO, Jesús. Banc Sabadell. Cent anys d’història. Banc Sabadell, 1982.
ROYES i RIERA, Adrià. La fundació del Banc de Sabadell i la indústria local. Recerques n. 47-48, 2003-2004.