L’esclat de la Guerra Civil va obligar al partit del catalanisme conservador a triar entre la pàtria i els seus interessos econòmics. Sense dubtar van decantar-se per recolzar al general Franco i a renunciar al seu catalanisme.
L’esclat de la Guerra Civil va colpejar durament a la Lliga, anomenada Regionalista a la monarquia d’Alfons XIII i Catalana a la Segona República. A Sabadell, el seu local a la primera planta del casal Pere Quart, fou saquejat i ocupat per la UGT i les Joventuts Unificades (JSU) de Catalunya. A més, vuit dels seus militants Tomàs Casulleras, Daniel Casas, Josep Elias, Genís Ferran, Domènec Llobet, Silvestre Romeu, Joan Pla i Ferran Sotorra foren assassinats per les Patrulles de Control comandades per Sadurní Nicolàs Antolino, Lino, membre de la FLS (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘). Altres militants com Ramon Molins de Mur, l’industrial tèxtil i polític Ramon Picart, Ernest Abelló o el comptable Jaume Esteve restaren amagats durant la guerra a Sabadell o Barcelona i molts emprengueren el camí de l’exili.
D’altra banda, les col·lectivitzacions d’empreses i les requises castigaren als militans d’un partit burgès, catòlic i d’ordre. Les empreses i els domicilis particulars dels lligaires Joan Llonch, Ramon Molins, Ramon Picart, Domènec Codina i Ernest Abelló foren ocupats per les organitzacions republicanes. Així als baixos de la casa de Joan Llonch s’establiren la UGT i la CNT i al pis de dalt es creà el Laboratori Psicotècnic Municipal.
En aquest context no resulta estrany que el màxim dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, donés suport als militars sollevats. A banda d’una quantiosa ajuda econòmica, la Lliga va crear i finançar dues oficines de propaganda a París i Gènova i un servei espionatge a favor de Franco anomenat Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España (SIFNE) instal·lat a Biarritz i dirigit per Josep Bertran i Musitu. El SIFNE disposava d’una àmplia xarxa d’informadors a Holanda, Suïssa, Gran Bretanya, Bèlgica i França i al febrer del 1938 s’integrà al Servicio de Información y Policía Militar franquista.
Les raons de Cambó per recolzar a Franco no només radicaven en que la derrota dels revolucionaris comportaria que se’ls retornessin les seves propietats, sinó per consideracions d’ordre polític de llarg abast. Tot i reconeixent “l’esperit anticatalà de l’Espanya nacional” considerava que la victòria dels republicans consolidaria la divisió dels catalans, ja que el govern central “no actuaria obertament contra Catalunya, mancaria l’estimulant de tota ofensa exterior per a produir una conciliació interna. El sentiment català s’afebliria per manca de contradictor de fora i per eclipsi total de solidaritat interna”. Per contrari, si guanyava Franco “la torpesa dels dominadors facilitaria l’apinyament dels dominats. Anirien callant i esvaint-se les discòrdies que han dividit als catalans des de la implantació de la República”.
Camí de l’exili
Molts lligaires de Sabadell prengueren la via de l’exili per salvar la vida. Segons les dades recollides per Josep Lluís Martín i Berbois sabem que vam emprendre aquest camí, com a mínim 28 sabadellencs, entre homes, dones i nens. Com l’industrial Ferran Casablancas, el dirigent del partit Joan Llonch i Salas, els periodistes Joan Costajussà i Deu i Ramon Arquer i Costajussà, Josep Maria Argemí o Josep Cirera i Volta. Ferran Casablancas després d’una breu estada a Suïssa, va instal·lar-se a Anglaterra. Des de Londres i Manchester va continuar amb els seus negocis i va viatjar als Estats Units per fundar l’American Casablancas Corporation. Acabada la guerra, tornà a Sabadell, gràcies a les gestions i consells del duc d’Alba, ambaixador espanyol a Londres, qui li recomanà que tornés al país per evitar ser tractar com un exiliat i ser depurat.
Joan Llonch i Salas, fill del també dirigent i diputat lligaire Francesc Llonch i Cañomeras, es trobava a l’Hotel Ritz de Barcelona, el 19 de juliol de 1936. Aquella mateixa tarda un escamot republicà procedent de Sabadell registrà l’hotel possiblement amb la intenció d’assassinar-lo. Així va amagar-se al soterrani de l’establiment i va fugir travessant la frontera per Andorra. A principis d’octubre de 1936, acompanyat per altre prohom de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, s’entrevista a Burgos amb Franco. Inicialment es tractava d’impedir que el govern republicà pogués utilitzar les reserves d’or del Banc d’Espanya dipositades a França i Gran Bretanya. Ventosa proposà unificar les oficines de propaganda a favor dels nacionals escampades per Europa.
El gener de 1937 Llonch participà en una reunió a l’Hotel Crillon de París amb la plana major de la Lliga, presidida per Cambó. Allà es decidí crear una Oficina de Premsa i Propaganda a favor de Franco, dirigida per Joan Estelrich i on Llonch assumia el càrrec de cap de l’oficina. Joan Llonch va integrar a l’esmentada oficina algunes de les seves amistats sabadellenques com Josep Maria Costa, Montserrat Ribera i Badia, de la secció femenina de la Lliga, i l’industrial Josep Ribot i Casablancas. Des d’aquesta oficina es publicava el Boletín de Información Española i es distribuïren per tota Europa diversos llibres i fulletons. Segons el mateix Llonch:
Se ha podido comprobar que los textos de nuestras publicaciones han sido repetidamente utilizados, unas veces sirviendo de base para los trabajos de los periodistas extranjeros que se ocupan de los casos de España y otras reproduciéndolas textualmente”.
El Boletín arribà a tirar 55.000 exemplars diaris en francès i 5.000 en castellà i amb caràcter creixentment favorable al bàndol nacional. A finals de 1937, davant l’èxit de l’oficina de París, es procedí a la seva reorganització i, sota la supervisió de la Oficina de Prensa y Propaganda de Salamanca, passà denominar-se Agence d’Informations Franco-espangoles (AIE). Això provocà discrepàncies entre Llonch i el cap de l’agència, Pedro J. Rivière Mena que, unides a la mala salut del seu pare, el portaren a tornar a Espanya i instal·lar-se al poble navarrès de Sanesteban on s’afilià a La Falange. El 21 de setembre del 1938 se’l va notificar que ell i el seu difunt pare havien estat denunciats per haver publicat abans de la guerra diversos articles al Diari de Sabadell de caràcter “separatista”. Llonch va recavar el suport de diverses personalitats per reivindicar la memòria del seu pare i poder tornar a Sabadell. Finalment, gràcies a les gestions del llavors l’alcalde de Sabadell, Esteve Maria Relat, i de l’industrial lligaire Joaquim Taulé Coll, ara les files de la Falange, va aconseguir que el seu expedient fos arxivat i va poder tornar a Sabadell.
El cercle de Gènova
Ramon Arquer després de voltar per diversos països europeus, tornà a Espanya, s’allistà el setembre de 1937 a l’exèrcit franquista i va combatre a Mallorca. Acabada la guerra, tornà a Sabadell i entrà a treballar amb un negoci de llanes d’un dels seus cunyats.
Joan Costajussà i Deu va sortir el 21 d’agost de 1936 cap a Gènova amb tres companys. Més conegut com a Costa y Deu, havia estat director del Diari de Sabadell i president de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Això va ser possible gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir del seu amagatall i els conduí al port on s’embarcà al vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova va tenir un paper molt actiu tant com d’enllaç entre els refugiats i el consolat franquista, com propagandista i informador a favor dels nacionals. Així va publicar en col·laboració amb Modest Sabater l’opuscle Cento martiri della rivoluzione del 1936 a la Catalonga (1937) i amb en col·laboració amb el caputxí Antoni Maria de Barcelona, Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso (1938), on va vessar tota la seva rancúnia contra la República i el seu ardent desig pel triomf dels franquistes. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessa: “si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.
Tanmateix no va viure prou ver veure la victòria dels franquistes, doncs va morir el 23 de febrer de 1938. El periodista republicà G. Sánchez-Boxa li dedicà una dura necrològica al El Día Gráfico, on el tractà de la següent manera:
Catalán renegado, traidor, delator y cobarde (…) Costa y Deu era repugnante de espíritu y cuerpo (…) Traicionó a todos sus compañeros, a todos sus amigos. Cuando los periodistas acordamos ingresar en una Central sindical, Costa votó en blanco. Si el 19 de julio triunfan los militares, Costa nos hubiera señalado con el dedo uno a uno”.
Des del 1973 Costa i Deu disposa d’un carrer a la nostra ciutat que, amb motiu de la revisió del nomenclàtor, el govern municipal faria bé en modificar.
L’evolució de mossèn Lluís Carreras
Menció especial mereix l’actitud de mossèn Lluís Carreras i Mas l’eclesiàstic més important de la ciutat i d’un dels més influents de Catalunya a l’època. A l’Acadèmia Catòlica va succeir a l’integrista Sardà i Salvany i fou secretari personal del bisbe catalanista Torras i Bages. A la dècada de 1920 va promoure l’organització juvenil catòlica Pomells de Joventut, fundada per l’escriptor Josep Maria Folch, que fou prohibida per la dictadura de Primo de Rivera. Durant aquest període, on va ser clausurada l’Acadèmia Catòlica, s’exilià a França i Carreras fou considerat un dels capellans més catalanistes del país (més info: ‘La Dictadura de Primo de Rivera‘).
A la Segona República va tenir un paper molt destacat com secretari i conseller polític del cardenal Vidal i Barraquer. Amb la proclamació de la República, Carreras aconsellà que els catòlics acceptessin el nou règim, com es palesà al seu article Déu guardi a la República, que va causar sensació. Carreras participà activament en la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fou un col·laborador habitual del diari del partit El Matí i va donar suport amb entusiasme a grup catòlic d’escolta Minyons de Muntanya.
Tanmateix va anar endurint la seva posició contraria a la República arran de la legislació, que considerà antirreligiosa i que en realitat establia la separació entre Església i Estat. Així va fundar l’Associació d’Amics d’El Matí on van agrupar-se els sectors de la dreta més radical i atacà al règim com una “dictadura laïcista que volia imposar la seva fe laica a través de fórmules parlamentaries”. A les municipals de 1934 va mobilitzar l’Acadèmia Catòlica per captar vots per la Lliga. Això va provocar que no pogués votar ja que a l’entrada del col·legi electoral li donaren una empenta, li tragueren el barret i el cotxe on va marxar fos apedregat. Com a mesura de protesta anà a veure a l’alcalde, Salvador Ribé, al qual li lluirà la papereta. El 14 de gener del 1934 l’òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS), Vertical, publicà uns versos satírics:
Diuen que a mossèn Carreras
li han sortir galteres
i ara el pobre va infladet
de les galtes dels darreres”.
A les legislatives de febrer de 1936 va recolzar el Front d’Ordre. (més info: ‘El Bieni negre i les eleccions del Front Popular‘). A l’esclatar la guerra va exiliar-se a Toulouse, gràcies al salconduit del conseller Espanya. Allí va escriu el voluminós llibre en francès Grandeur Chrétienne de l’Espagne (1938) on denunciava la persecució religiosa a la zona republicana i realitzava una ardent apologia de la Cruzada franquista:
Franco proclamó su divisa Por Dios, por la Patria y por la Civilización, y, con sacrificio único en la historia, en una epopeya no superada, ha hecho triunfar los ideales del orden humano y cristiano contra el sovietismo materialista y destructor. Franco ha salvado de la más inhumana barbarie la civilización cristiana de Europa (…) Franco no es un conquistador, ni un dictador político. Franco es un constructor de un pueblo hacia la total restauración de su cuerpo y de su alma, que la Revolución quiso deshacer y que la Iglesia informará hacia su plenitud humana y cristiana (…) Toda la legislación anticatólica de la República ha sido abrogada. El matrimonio religioso vuelve a ser la base de la familia; la educación cristiana, el alma y contenido de la escuela. Es reconocida y afirmada la Iglesia como sociedad perfecta en plenitud de derechos. El Fuero del Trabajo es la primera proclamación cristiana de la justicia social. La universidad católica impulsará el renacimiento de la cultura. El futuro concordato será la eficaz garantía de la libertad espiritual y el renacimiento religioso”.
Justament aquest llibre, que fou traduït al castellà, anglès i italià, fou el seu passaport per regressar a Sabadell i reocupar la direcció de l’Acadèmia Catòlica.
El retorn
Alguns antics militants de la Lliga tingueren la seva quota de poder en el nou règim. La primera gestora municipal franquista, presidida pel jutge municipal Eduardo Torno García, només dura quatre dies, sent substituït per Joan Marí Corominas. Llavors de les quatre tinences d’alcaldia dues foren ocupades per ex membres de Lliga com Miquel Sala i Joaquim Sallarès, a més de dues regidories per a Pere Riba i Joaquim Taulé.
L’industrial Joaquim Sallarès havia estat secretari local de la Lliga a Sabadell i havia restat a la ciutat amagat durant la guerra. Nomenat tinent d’alcalde per Marí es mantingué en el càrrec quan el 1940 Josep Maria Marcet va ser designat alcalde, fins el 1947 quan dimití voluntàriament. Joaquim Taulé havia militat als anys 30 en la Joventut Nacionalista de la Lliga. A l’esclatar la guerra va fugir a França, va entrar a Espanya pel País Basc i s’allistà a l’exèrcit franquista. S’afilià a la Falange i fou el cap local del temible Servicio de Información e Investigación falangista, especialitzat en la repressió dels republicans.
Altres membres prominents de la Lliga que col·laboraren amb el franquisme foren Lluís Molins, Jaume Esteve i l’advocat i polític Pere Pascual Salichs. Molins, que havia estat president de la secció local de la Lliga, conservà el càrrec de jutge municipal i formà part de la primera gestora municipal. Esteve ingressà a La Falange i fou entre 1939 i 1940 secretari del partit únic a la ciutat. Pascual Salichs, acabada la guerra, s’incorporà a la secretaria de l’Ajuntament i escriví amb el pseudònim Nihil nombrosos escrits a la premsa local de la Falange.
Altres exmilitants de la Lliga, malgrat no participar políticament de manera activa en el règim franquista, van tenir un paper important a la societat civil. De 1939 a 1943 a la Junta Directiva del Gremi de Fabricants hi figura com a vicepresident el fabricant Manuel Buxeda Garí-Montllor i Ernest Abelló com vocal. Al Banc Sabadell hi trobem al consell d’administració a Ferran Casablancas, primer president després de la guerra i fins 1944, Miquel Fonolleda i Joan Llonch Salas. Caixa de Sabadell va ser dirigida per Joaquim Sallarès i la Cambra de Comerç i Indústria va tenir als seus òrgans directius nombrosos exlligaires com Arnau Izard, Josep Maria Costa, Francesc Tiana, Joan Arús, Joan Ribot, Joan Plans o Manuel Buxeda.
La propietat o la pàtria
En conclusió, les classes dominants catalanes i la sabadellenca no fou una excepció no dubtaren en donar suport al bàndol nacional. Com assenyala, Martín i Berbois:
La renúncia al catalanisme era un mal menor si es comparava amb la recuperació de les seves pertinences i, a la vegada, la seva supervivència com a classe social”.
D’altra banda, Jacint Raventós ha copsat les contradiccions del catalanisme conservador en aquest període:
La postura dels catalans a l’Espanya nacional era altrament, moltes vegades, inexplicable. Molts d’ells volien aparentar que eren més papistes que el papa precisament perquè els seus antecedents –personals, familiars i polítics- eren tot el contrari; tots ells havien estat catalanistes i liberals, fins el mateix dia 19 de juliol de 1936. Ara volien esborrar el record i fins qualsevol sospita del seu catalanisme i del seu liberalisme anteriors, n’hi havia que fins i tot arribaven a parlar entre ells en castellà, cosa que mai no havien fet anteriorment, i se’ls notava d’una hora lluny la comèdia”.
La burgesia catalana va haver de triar entre els seus interessos econòmics i la pàtria i no van dubtar en decantar-se en favor dels primers.
Bibliografia
FONTANA, José María. Los catalanes en la Guerra de España. Ediciones Acervo, Barcelona, 1977.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
DE RIQUER i PERMANYER, Borja. L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme. Ed. Eumo, Barcelona, 1996.
MOLAS, Isidre. La Lliga Catalana. Un estudi d’Estasiologia (2 volums), Edicions 62, Barcelona, 1972.
RAVENTOS, Joan i Jacint. Dos infants i una guerra. El Pi de les Tres Branques, Barcelona, 1974.
RIERA, Ignasi. Els catalans de Franco. Ed. Plaza&Janés, Barcelona, 1998.
VIÑAS i CAMPS, Dolors. El doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985.
