Foto portada: camió blindat construït a la fàbrica LESA. Sabadell 2 de setembre de 1936 (AHS)

‘Història de Sabadell’. Els primers compassos de la Guerra Civil (1936)

Demà farà 80 anys del cop d’Estat del general Franco que provocà una cruenta guerra civil que obrí un radical procés revolucionari a les zones on va fracassar l’aixecament. Aquí rememorem com anaren les coses a la nostra ciutat.

Les setmanes anteriors a l’esclat de la guerra foren relativament calmades a Sabadell. Segons un informe de la Cambra de Comerçen cuanto al estado de ánimo del elemento obrero es de mejorar su situación mediante un cambio de régimen que espera confiado, siendo su actitud pacífica en esta demarcación”. Malgrat això, el mes de juny es produí la vaga d’Arts Gràfiques de manera que el Diari de Sabadell no va poder sortir durant uns quants dies. També va haver-hi la vaga general del comerç del 18 al 27 de juny que paralitzà el sector.

Els conflictes laborals no trencaren la sensació de normalitat de la vida pública. Tant és així que el diumenge 12 de juliol, el mateix dia de l’assassinat del dirigent dretà José Calvo Sotelo, considerat el preludi de l’aixecament militar, començaren a funcionar els trens directes Sabadell-Castelldefels per anar a la platja. El 16 de juliol 2.000 alumnes de les escoles públiques celebraren la fi de curs al bosc de Can Feu. L’endemà sortí cap a Tona la primera tanda de les colònies infantils organitzades per la Lliga d’Higiene Escolar, que foren acomiadades per l’exalcalde de la dictadura de Primo de Rivera, Josep Germà, que seria assassinat dies després. El dissabte 18 de juliol molts sabadellencs anaren al cinema al Cervantes i als Campos on es passava un documental de boxa i la pel·lícula Desfile de pelirrojas, al Principal i al Catalunya Parc es visionaren els films Había una vez dos héroes de Laurel i Hardy i Polvorilla de Jean Harlow.

Expulsió dels regidors de la Lliga

Des del punt de vista polític, l’ambient estava dominat per l’expulsió dels vuit regidors de la Lliga per la seva participació en l’Ajuntament del Bienni Negre que es va fer efectiva al ple extraordinari del 16 de juliol, després de desestimar el recurs presentat pel edils lligaires deu dies abans. Els insistents rumors sobre un cop militar provocaren que als locals de les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerra hi hagués una activitat inusual. Així, el 14 de juliol, dimarts, va reunir-se el Comitè d’Enllaç del Front Popular i Organitzacions i el Círcol Republicà Federal (CRF), que ostentava l’alcaldia en la persona de Joan Miralles Orrit, arrancà al nou capità de la Guàrdia Civil, Manuel Franco Pineda, el jurament que no es revoltaria contra la legalitat constituïda. Al mateix temps, el CRF ordenà als seus militants, armats amb fusells, que vigilessin la caserna de la Guàrdia Civil (aleshores denominada Guardia Nacional Republicana). A més, tornaren a posar-se en contacte amb el cap de l’institut armat per tal que es presentés a l’Ajuntament per fer un acte públic de lleialtat a la República, que es celebrà al vespre el 16 de juliol en l’esmentat ple municipal que continuà durant tota la nit. Per altra banda, diversos elements dretans, particularment es cita a dotze requetès i tradicionalistes, que estaven informats de la imminència del cop, es reuniren clandestinament la nit del 17 al 18 de juliol per preparar la seva intervenció en la sublevació, malgrat l’estreta vigilància a que estaven sotmesos per part de les organitzacions d’esquerres.

Les primeres notícies de la insurrecció militar al Marroc i les Canàries arribaren a Sabadell al matí del dissabte del 18 de juliol. El sindicats i partits d’esquerra van començar a repartir armes entre el seus militants. El Diari de Sabadell titulava en la que seria la seva darrera edició:

S’ha frustrat un nou intent criminal contra la República. El govern no ha volgut dirigir-se al país fins aconseguir obtenir coneixements exactes del que ha ocorregut i posar en execució les mesures urgents i inexorables per combatre’l”.

A la matinada del diumenge 19 de juliol marxaren cap a Barcelona militants d’organitzacions d’esquerres, però també membres dels requetès de la clandestina Comunión Tradicionalista. Val a dir que foren pocs, els de dretes per indecisió, i els d’esquerres perquè consideraren més adient controlar la situació a Sabadell. No obstant això, uns i altres van enfrontar-se a la caserna d’artilleria de Sant Andreu on hi havia requetès i tradicionalistes sabadellencs com Ramon Albareda Massip i Ignasi Estivill Cot. Al migdia, l’aviació va metrallar la caserna i els requetès de Sabadell van poder escapar-se, però posteriorment serien detinguts i alguns d’ells executats. Els milicians sabadellencs van apoderar-se de diverses caixes de fusells i d’un canó que van arrossegar fins a Barberà del Vallès.

La revolució

A Sabadell, a primeres hores del matí del 19 de juliol encara es celebrà alguna missa, però els feligresos no romangueren gaire estona a les parròquies quan acabà l’ofici religiós. Al migdia es notaven els símptomes de la nova situació com es comprovà a la Rambla, pràcticament deserta. A la tarda començaren les primeres mostres de mobilització popular: cotxes requisats i gent armada pels carres. Així començava la revolució social a la ciutat.

El dimarts, 21 de juliol, al matí foren pastura de les flames la major part d’esglésies i convents de Sabadell: Sant Fèlix, la Puríssima, la Santíssima Trinitat, la Divina Pastora, Sant Vicenç de la Creu Alta… També abandonaren les seves residències els escolapis i els maristes, que es refugiaren a cases d’amics i es desallotjaren els convents de les escolàpies i les carmelites. L’endemà cremava el Santuari de la Salut. Això malgrat les peticions de protecció que van adreçar-se a la Guàrdia Civil i a l’Ajuntament, que va considerar que no es podia fer res davant el desbordament de les masses populars. Encara avui no s’ha aclarit qui foren els responsables d’aquests fets. Existeixen versions contradictòries sobre si es tractà d’una acció espontània o planificada o si foren protagonitzats per elements locals ben identificables o per gent vinguda de fora i desconeguda. Possiblement, van coincidir aquests dos elements. En qualsevol cas, la crema d’esglésies i convents expressava una actitud anticlerical molt arrelada a la ciutat des de feia molt de temps. A més, es cremaren moltes imatges religioses, es baixaren les campanes de Sant Fèlix per fer munició i s’acabaren amb els casaments religiosos que foren substituïts pels “casaments revolucionaris” oficiats per autoritats civils.

El mateix 21 de juliol es produí el primer assassinat de la guerra, el rector de Sant Julià d’Atura, Josep Font Deu, al voltant de Torrebonica. Els escolapis foren qui més van patir la repressió amb vuit dels seus membres assassinats. Simultàniament, es considerà convenient que la Guàrdia Civil abandonés la ciutat i fos traslladada a Barcelona. Curiosament, les confessions no catòliques no foren molestades. Així els centres de culte de l’Església Reformada Episcopal i de la Unió Evangèlica Baptista continuaren oberts i arriben intactes fins al final de la guerra.

La Puríssima, el 21 de juliol de 1936. Foto. AHS.
La Puríssima, el 21 de juliol de 1936. Foto. AHS.

Durant aquests primers dies de la conflagració es produïren accions de saqueig i pillatge com succeí a diverses cases del carrer Indústria, entre elles la del empresari i polític lligaire Ramon Picart. D’altra banda, els partits d’esquerra i els sindicats confiscaren les seus de col·legis religiosos, entitats i partits polítics de dretes. La  Federació Local de Sindicats (FLS)  confiscà els edificis del Cercle Sabadellès i la Casa Picart, la CNT s’incautà del Col·legi Sagrada Família al carrer Sant Josep, la UGT i les JSU dels locals de la Lliga a l’actual Casal Pere Quart. El POUM ho va fer al primer pis del cafè Cal Jan, a la Rambla davant de l’Euterpe. No hi ha constància que els partits republicans de base social petitburgesa com ara Acció Catalana Republicana, el Círcol o ERC confisquessin cap local.

A més, es realitzaren tot un seguit de confiscacions, que arribarien a 33, per a ser destinats a escoles i centres culturals que afectaren a pràcticament totes les escoles religioses i convents. El mateix succeí amb la Casa de Beneficència, els locals de l’Ateneu Municipal, l’Acadèmia de Belles Arts, el Teatre Principal i el Castell i bosc de Can Feu. De residències privades foren confiscades la Casa Duran, Cal Picart, Casa Ponsà, així com la major part dels domicilis dels grans fabricants com ara els Gorina, Arimon, Sempere, Turull, Sallarès…

La classe obrera local, com a la resta del país, va procedir a fer-se amb el control de les fàbriques i empreses afavorit pel fet que la majoria de grans fabricats com ara els Marcet, Llonch, Gambús, Gorina, Turull, Casanovas, Brutau, Manent abandonessin la ciutat i es refugiessin a l’Espanya nacional o a l’estranger (més info: ‘Les col·lectivitzacions a la Guerra Civil‘).

Terror roig

A mesura de passaven els dies s’estendrà la repressió contra els religiosos, representants de la dreta i empresaris on no mancaren les venjances personals per part dels anomenats ‘incontrolats’. Resulta difícil quantificar el nombre de víctimes de terror roig que es produïren durant els primers mesos de la guerra, mitjançant els anomenats ‘consells de cuneta’, on un grup de milicians de les anomenades Patrulles de Control muntaven en un cotxe a un sospitós de convivència amb els franquistes que era executat sense judici ni contemplacions a la vorera d’una carretera del voltant de la ciutat. Segons Martí Marín es poden estimar entre 73 i 83, aquesta darrera dada aportada per Andreu Castells. Acabada la guerra, l’alcalde franquista Marcet xifrava en 150 el número de sabadellencs de dretes assassinats i, segons el jutjat de primera instància que incoà aquesta causa, ascendiren a 99. Segons Josep Lluís Martín i Berbois, citant a Josep Mª Solé i Joan Villarroya, els morts ascendiren a 69, 23 entre religiosos i capellans i 39 entre polítics de la Lliga, la Unión Patriótica (UP), CEDA, Requetès i Tradicionalistes. Entre els membres de la Lliga de Sabadell assassinats esmenta a Tomàs Casulleras, Daniel Casas, Josep Elies, Genís Ferran, Domènec Llobet, Silvestre Romeu, Joan Pla i Ferran Sotorra.

També alguns republicans foren víctimes de la repressió. Així succeir amb l’ex diputat federal Vicente Cano, acusat per Josep Moix de col·laboracionista durant la dictadura de Primo de Rivera. L’exalcalde federal, Magí Marcè, sobre el qui pesava la mateixa imputació, es va salvar pels pèls (més info: ‘La dictadura de Primo de Rivera‘). L’exregidor Jaume Ninet, qui havia estat republicà federal i després va passar-se als radicals, que havia tingut una actuació destacada en el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat, fou assassinat per les Patrulles de Control de Martorell (més info: ‘L’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya a Sabadell‘).

El paper de Sadurní Nicolás Antolino, ‘Lino’

Diverses fonts a apunten com a responsables d’aquests crims a Marcelino Blanco, Emili Torreguitart, Antonio Camacho i particularment Sadurní Nicolàs Antolino, Lino de la FLS, que havia estat home de confiança de Josep Moix, al qual se li atribueixen més de 100 assassinats. La fama de botxí incontrolat de Lino va arribar a la Generalitat que el 1937 ordenà la seva detenció. Lino va poder escapar-se i va refugiar-se a Santomera (Múrcia). Al final de la guerra, segons Magí Colet Mateu, citat per Castells, va intentar fugir amb una maleta carregada de valors, però va ser fer presoner pels italians al port d’Alacant.

Menció especial mereixen els esdeveniments de la nit del 4 al 5 de setembre. Com a represàlia per la presa d’Irún per les tropes franquistes, una manifestació popular assaltà la presó de Sabadell i foren assassinats sis capellans missioners i cinc requetès que havien participat en la insurrecció de la caserna de Sant Andreu.

Més assassinats a Terrassa

El terror roig fou molt superior a la veïna Terrassa, on la xifra d’assassinats s’eleva a 226 persones. Segons Castells les causes d’aquesta diferència rauen en l’hegemonia de la CNT-FAI a Terrassa, enfront del domini de FLS a Sabadell, que després s’integraria en la UGT. S’ha de dir que les autoritats republicanes procuraren des de bon començament impedir aquests assassinats. El 21 de juliol el Full Oficial, l’únic òrgan de premsa autoritzat durant mesos a la ciutat, inseria el manifest signat pel Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres, adreçat Al proletariat sabadellenc, on es podia llegir:

És de recomanar, i exigir després a tothom, que no es facin accions individuals, que malgrat poguessin ésser fetes amb bones intencions, podrien sembrar el confusionisme i desvirtuar la magnífica gesta que estem portant a cap”. En aquest sentit, es demanava a les milícies populars que “reprimeixen amb la màxima energia tot acte de pillatge”.

Un dels efectes de la guerra fou l’enfonsament de totes les institucions de la República. Així la Generalitat, el mateix 17 de juliol, va destituir a tots els jutges. A Sabadell no tornà a haver-hi fins el 21 d’agost en què va prendre possessió del càrrec l’advocat Josep Sentías Masgrau del Front Popular. Aquell mateix dia el Comitè Local de Defensa (CLD) publicà un ban titulat Ambient de terror on instava a la fi de les accions dels incontrolats:

La venjança, l’odi i la malvolença han de deixar pas a l’acció justiciera de la nostra organització. Companys: prou de sembrar terror, volem dignificar el moviment revolucionari demostrant confiança en les organitzacions antifeixistes”.

Aquestes execucions extrajudicials començaren a minvar a partir del 17 d’octubre de 1937 amb la constitució del nou Ajuntament. Justament, aquí rau una de les principals diferències entre el terror a la zona republicana i la nacional. Si les autoritats republicanes van fer tot el possible per impedir l’acció dels ‘incontrolats’, a la zona nacional foren els dirigents franquistes qui impulsaren la repressió.

El nou poder municipal

El 23 de juliol de 1936 es constituí el Comitè Local de Defensa (CLD)-Milícies Antifeixistes que prengué el poder polític a la ciutat, davant l’enfonsament de l’ajuntament republicà que malgrat això continuà ostentant funcions residuals. Així l’alcalde, Joan Miralles, va mantenir una certa capacitat de gestió i  convocà a partir de setembre “plens oficiosos setmanals”. També es procedí a la depuració de deu alts funcionaris i empleats municipals, alguns dels quals foren privats de les seves pensions i jubilacions. El CLD representava a les organitzacions d’esquerra més implantades a la ciutat. Per la FLS hi eren Josep Moix, Josep Pardell i Antoni Bernat, per la CNT Antoni Silvestre i Joan Geniva, per la FAI, Edgar Ricetti, per la UGT, Celestí Fabregat, pel POUM Galileu Molins i Ricart Bernat, pel CRF, Joan Pont i per ERC, Josep Esteve. L’organisme fou presidit per Josep Moix que seria membre fundador del PSUC, alcalde i futur ministre de Treball. Des del punt de vista polític, un dels fets més destacats d’aquest dies fou precisament la fundació del PSUC, que esdevindria la força política hegemònica de la ciutat després dels fets de maig de 1937 de repressió contra el POUM i la CNT-FAI.

Aquesta situació d’interinitat acabà el 17 d’octubre amb la constitució del nou ajuntament que va elegir alcalde a Josep Moix i amb una composició on estaven representades les principals formacions d’esquerra de la ciutat.

La contribució a l’esforç de guerra

La contribució de Sabadell al esforç bèl·lic republicà fou molt notable. Es calcula que en aquest període van marxar al front, sobretot el d’Aragó, uns 1.500 voluntaris. Una quantitat molt elevada per a una ciutat d’uns 49.000 habitants.

El primer grup de milicians fou organitzat pel POUM. El 24 de juliol sortien cap el front d’Aragó 25 milicians amb dues metralladores i foren destacats a Sariñena prop d’Osca. La segona columna sortí de Sabadell el 31 de juliol i estava formada per 18 milicians. El 21 d’agost sortí una tercera columna amb 12 voluntaris, la quarta el 25 d’agost amb 42 homes i la cinquena, anomenada Centúria Vila Mir el 25 de setembre en memòria del dirigent local que va morir en un obscur incident a Ripollet el 23 de juliol. Totes aquestes unitats estaven integrades a la Divisió Lenin.

Milicians sabadellencs de l'anomenat Grup de la Joventut de les JSU/PSUC al front d'Aragó 1936
Milicians sabadellencs de l’anomenat Grup de la Joventut de les JSU/PSUC al front d’Aragó 1936

No tenim dades tan concretes sobre la CNT-FAI, però se sap que a l’agost havia enviat 50 milicians i al setembre 66 anarquistes sabadellencs més a la columna de muntanya Ferrer i Guàrdia. També es formà el grup Rojo y Negro i la bateria Saco y Vanzetti. Aquestes forces formaven part de la unitat Tierra y Libertad. A més, els obrers de La Electricitat EC (LESA) construïren uns vehicles blindats que tanmateix no foren massa operatius al front.

Els primers militants sabadellencs del PSUC s’integraren des de començaments d’agost en la Columna Carles Marx amb la Centúria Sabadell que va arribar a comptar el 23 d’agost amb 300 milicians destacats al front d’Osca. Més tard es formarien la Centúria Serafí Espinós, Centuria Matteoti, Joventut Armada, Novena del Barri, Ibèria i 64 Acero Rápido. També elements sabadellencs del PSUC participaren en la fracassada invasió a Mallorca. Així mateix, amb materials requisats del centres excursionistes, fou equipada la Columna Alpina, formada majoritàriament per militants del PSUC-FLS que va arribar a tenir 1.000 milicians.

Les joventuts de CRF (Círcol) organitzaren dues centúries que s’incorporaren a la Columna Macià-Companys formada per militants d’ERC. D’altra banda, el Casal Català d’Esquerra organitzà la Centúria Joan Matas, en memòria del seu primer president, que s’integrà en la Centuria Vila Mir. També anaren al front d’Aragó 50 voluntaris de la desena companyia de la Guardia d’Assalt destinada a Sabadell.

Totes aquestes milícies foren reorganitzades a partir del febrer del 1937 amb la creació del Ejército Popular de la República. La guerra es perllongà fins al 27 gener del 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes. El conflicte bèl·lic va marcar la història del nostre país amb profundes ferides que encara no han cicatritzat.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
MARÍN, Martí. La Política en Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSU de Sabadell. Editorial Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: camió blindat construït a la fàbrica LESA. Sabadell 2 de setembre de 1936 (AHS)