Repassem els orígens i la trajectòria de la primera entitat catalanista de la ciutat. Des de la seva fundació com a delegació del Centre Català de Barcelona presidit per Valentí Almirall, fins a la seva desaparició als primers compassos de la Guerra Civil.
La primera notícia sobre una associació catalanista a Sabadell, recollides per Joan Alsina i Giralt, data de 1879. Es tracta d’una nota en La Renaixensa, la prestigiosa publicació fundada al 1871 i dirigida per Àngel Guimerà, on informà de la constitució del Centre Catalanista Literari que elegí una junta directa amb Manuel Ribot i Serra (president), Ricard Sampere i Tort (vicepresident), Jaume Casablancas (secretari), Ramon Gorchs (tresorer) i els vocals Josep Romeu i Salvador Bru.
La nova entitat es presentà en societat en una vetllada celebrada el diumenge 23 de març de 1879 al saló del Cafè Ibèric, presidida per l’alcalde Pau Montllor i Juncà, amb l’assistència del jutge municipal i representants de les parròquies i dels Escolapis. L’acte consistí en una audició de peces musicals i lectura de poemes que finalitzà amb un “lunch” a la Fonda de Comerç en atenció als catalanistes vinguts de fora de la ciutat. A la revetlla de Sant Joan, informà La Renaixensa, l’entitat celebrà una altra vetllada poètica-musical on s’anuncià un cicle de conferències. Al buidat de premsa realitzat per Alsina i Giralt no es van trobar més esments ni de les conferències, ni del Centre Catalanista, circumstància que el porta a deduir que l’entitat va néixer i morir al mateix any de 1879.
La sucursal de Barcelona
Els catalanistes de la ciutat s’organitzaren al voltant del periòdic El Sabadellès, lo centinela avançat del catalanisme que va aparèixer a l’abril de 1885. La publicació, impulsada, entre d’altres per Antoni de Pàdua Campany, un dels signats al 1885 del Memorial de Greuges presentat al rei Alfonso XII, per Manuel Folguera i Duran o pel seu cosí Modest Duran i Folguera. L’agost de 1886 organitzaren un campanya contra la construcció d’una plaça de braus a la ciutat, al seu parer, “una de las mostres més eloqüents d’eixa influència forastera en nostra terra (…) que estan absolutament oposades a la manera de ser del poble català.” Encara que no s’aconseguí l’objectiu, la campanya -com indica Isidre Carné- “serví per consolidar el nucli de catalanistes a l’entorn del qual naixeria el Centre Català de Sabadell” (més info: ‘Les curses de braus: taurins i antitaurins‘).
Els dies 26 i 2 de maig de 1887 es presentava, als Campos de Recreo, el Centre Català de Sabadell, la primera sucursal del Centre Català de Barcelona, fundat el 1882 per Valentí Almirall que va assistir i pronunciar un parlament en aquestes jornades. La junta directiva estava formada per Antoni de P. Campany (president), Josep Got i Anguera (secretari), i els vocals Antoni Cirera Campdepadrós, Rafael Llonch i Roca, Josep Puig i Cassanyas, Enric Duran, Joaquim Casanovas, Manuel Corominas Ferret, Manuel Folguera i Duran, Modest Duran i Folguera i Fermí Ribera. La majoria eren fabricants, comerciants i professionals liberals. A parer de Carné. “el segell conservador i dretà definirà per sempre la trajectòria de l’entitat” així com el “tarannà burgès dels catalanistes de Sabadell”.
La vinculació de l’entitat local amb la barcelonina fou efímera. Al juliol de 1887, l’entitat matriu envià un comunicat on instava a totes les “associacions patriòtiques” a definir el seu color polític, fos aquest “avançat o retrògrad”, en conformitat amb el sentiment majoritari de les seves respectives poblacions. De Sabadell es deduïa que, en harmonia amb “l’esperit de la ciutat”, aquesta orientació política havia de ser liberal o avançada.
El Centre Català de Sabadell manifestà el seu desacord amb aquesta línia que transmeté per escrit el 26 de juliol en els següents termes a la casa mare:
“El Centre Català de Sabadell no és ni avançat ni retrògrad i no vol caracteritzar-se en cap d’aquests dos matisos per la senzilla raó de la seva inconveniència i inutilitat”. El detonat de la ruptura fou la festa literària-musical, celebrada el 30 de juliol de 1887 als Campos de Recreo, on Ferran Alsina pronuncià un discurs on, sense esmentar-lo, abocava dures crítiques contra Almirall: “No ens convenen homes d’aquells que tot ho comencen i res acaben (…) Bé, compreneu, companys, que homes així són d’ombra funesta, són homes que no convenen, no sols al catalanisme, sinó tampoc a cap causa seria, formal i digna”.
La reacció de Barcelona va ser fulminant. El 19 d’agost de 1887 declarava “dissolta la Sucursal titulada Centre Català de Sabadell i acorda que es faci saber no sols al seu president, sinó també a tots els membres, a fi que puguin proposar quan ho creguin convenient l’organització d’una nova Sucursal”.
El pretext de la trencadissa fou un article d’Almirall sobre Irlanda -llavors sota dominació anglesa- on sostenia que els nacionalistes irlandesos no tenien res a fer fins que no trenquessin els seus vincles “miserables” amb l’Església catòlica. La qüestió de fons radicava en què Almirall, provinent del republicanisme federal, aspirava un catalanisme laic i progressista, mentre que els catalanistes sabadellencs eren marcadament conservadors i confessionals.
El 25 d’agost, Antoni de P. Campany, president del Centre Català de Sabadell informà de la dissolució i propugnà la creació d’una entitat independent. A tal efecte s’aprovà la creació d’una comissió organitzadora que, amb data de setembre, publicà un llarg “Manifest” de 40 pàgines on justificava la ruptura amb l’entitat matriu.
El Centre Català sabadellenc
La primera mostra de l’activitat d’aquest nucli impulsor fou l’aparició el 4 de setembre de 1887 del primer número de Lo Catalanista. Setmanari defensor dels interessos morals i materials de Catalunya on es convocava a tots els sabadellencs a participar en el nou Centre Català de Sabadell.
Des del punt de vista polític, recolzaren la Lliga de Catalunya, fundada l’octubre de 1887, formada per elements conservadors que també s’havien separat d’Almirall, i s’adherí a la Unió Catalanista (fundada al 1891). En aquesta línia, el seu president Pau Colomer, fou un dels vicepresidents del grup promotor de les Bases de Manresa (1892).
Aquí s’ha de destacar el paper de Folguera i Duran, que fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i membre de la junta directiva de la Unió Catalanista de la que fou elegit president al 1901. Així mateix, entre 1899 i 1900, Folguera i Duran ocupà la presidència de Centre Català de Sabadell.
“El catalanisme, però, a Sabadell encara tenia poca força. Els seguidors passaven per mig guillats. L’home màxim era l’esmentat Manuel Folguera i Duran”, assegura l’historiador Andreu Castells.
Lo Catalanista, on Antoni de P. Campany i Folguera i Duran eren els principals redactors, mantenia unes relacions cordials, encara que no exemptes de tensió, amb la conservadora i catalanista Revista de Sabadell, fundada el 1884, per Ribot i Serra. Des de la primera es criticava la manca de radicalitat catalanista de la segona. Així, mentre Lo Catalanista es publicava en català, la Revista de Sabadell ho feia en castellà amb algunes peces en català fins l’any 1934, un mica abans de la seva desaparició al gener de 1935.
El segon curs del Centre Català s’inaugurà amb solemnitat el dissabte 3 de maig de 1888 al Teatre Principal amb parlaments del seu president Antoni de P. Campany i del secretari Modest Duran. A l’acte assistiren figures prominents del catalanisme conservador com Narcís Verdaguer i Callís o mossèn Jaume Collell. L’endemà es va fer un dinar al santuari de la Salut al qual va assistir Àngel Guimerà.
El Centre Català va participar en la campanya contra la reforma del Codi Civil i moltes d’altres com la que demanava al 1890 la catalanització del nomenclàtor per treure els noms de pròcers de la revolució liberal com Mendizábal, Torrijos, Zurbano o Gurrea, la del 1891 per tal que a les esglésies es prediqués en català, contra els rètols dels carrers en castellà (1894) o en les protestes al 1896 contra l’ordre de la Dirección General de Comunicaciones que prohibia l’ús del català als telèfons i telègrafs. Al maig de 1891 es celebrà al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell, el quart aniversari de la seva fundació. L’acte fou presidit per l’escriptor i historiador nacionalista basc, Artur Campion. Segons informa Lo Catalanista es va cantar el Guernikako Arbola i es va fer un dinar a la Salut.
El 5 de juny de 1892 s’inaugurà el nou local, a la Rambla n. 75, en un edifici propietat d’Antoni Oliver, reformat per l’arquitecte Juli Batllevell, al costat de l’actual Casal Pere Quart, on ara hi són els sindicats CC.OO i UGT. Al 1901, el mateix Batllevell s’encarregà de les obres d’ampliació i tornà a ser ampliat al 1914 per l’arquitecte Joaquim Manich. Aquí romandran fins a la seva desaparició al 1936. L’edifici fou enderrocat per construir la seu dels sindicats a la postguerra.
El setmanari Lo Catalanista passà publicar-se diàriament a l’octubre de 1897 fins al juny de 1898, quan va deixar de sortir. Malgrat els intents de continuar com a setmanari, va desaparèixer definitivament el febrer de 1902. Per cobrir aquest important forat, el gener de 1904 es publicà mensualment un butlletí fins al febrer de 1905. Al gener de 1907 aparegué el diari local nacionalista Acció Catalana, que pot considerar-se el portaveu oficiós del Centre Català. D’altra banda, a finals de 1903, es presentà la nova secció Joventut Catalanista que al 1907 funda la Secció Propagandística de la Sardana que organitzava freqüents ballades al pati de l’entitat.
Del catalanisme cultural al nacionalisme polític
A la primera dècada del segle XX, el catalanisme transità de la fase cultural a la política amb la formació dels primers partits nacionalistes. Al 1901 es fundà la Lliga Regionalista, conservadora, monàrquica i clerical; el 1908, el Centre Nacionalista Republicà, progressista, republicà i laic. A parer de Martí Marín, a la ciutat, el Centre Català “fracassà en intentar convertir-se en vertebrador d’una nova opció política catalanista, catòlica i conservadora enfront dels republicans.” Fins i tot, quan va néixer la Lliga, molt propera als seus plantejaments, “mantingueren les distàncies”. El Centre Català “continuà practicant un apoliticisme orgullós i perdré tota iniciativa”. En primera instància, l’existència del Centre Català dificultà la consolidació d’un nucli de la Lliga, que a Sabadell es fundà al 1902. La presència d’aquesta entitat, “mantenint la flama del catalanisme històric, li dificultava de créixer entre els sectors de més empenta política”. Una situació que es capgirà amb la formació de la Solidaritat Catalana al 1907.
L’apoliticisme predicava la unitat dels catalanistes per sobre de les diferències ideològiques: Va ser fou el motiu esgrimit per trencar amb la Unió Catalanista, que el 1915, sota la direcció del Dr. Martí i Julià decidí adoptar posicions polítiques de caràcter socialdemòcrata per crear una mena de Labour Party català. L’intent no va reeixir i recorda els motius que van portar a la ruptura amb Almirall. Tot i això, l’entitat intervingué en la lluita política recolzant diverses candidatures, sempre conservadores. Per exemple, a les eleccions a diputats provincials de 1913, donaren suport a Folguera i Duran, que fou derrotat.
Decadència i desaparició
El cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, al setembre de 1923, desfermà una dura repressió contra el catalanisme cultural i polític. El 18 de setembre es publicà el decret contra el separatisme. D’acord amb aquesta disposició legal es procedí a la clausura del Centre Català de Sabadell, encara que l’entitat no es dissolgué fins a gener de 1924. Per esquivar la prohibició, els seus membres s’aplegaren al Cafè Comercial i constituïren la societat Cultura i Esplai per explotar-lo.
Després de la caiguda de Primo de Rivera, el 25 de març de 1930, se celebrà una reunió per a la reconstitució de l’entitat al seu local de la Rambla. S’aprovaren un nous estatuts i, segons informà Diari de Sabadell, s’acordà per unanimitat i “amb entusiasme”, adherir-se a Acció Catalana. D’aquesta manera pels locals del Centre Català desfilaren al setembre i octubre del mateix any dirigents d’aquest partit com Manuel Carrasco i Formiguera, Jaume Bofill i Mates i Francesc Maspons i Anglasell. Aquesta formació, que passà a denominar-se Acció Catalana Republicana, volia ocupar un espai centrista entre el conservadorisme de la Lliga i l’esquerranisme d’ERC que no va reeixir.
Als anys de la Segona República el Centre Català continuà sense massa rellevància les seves activitats folklòriques i culturals i va desaparèixer amb l’esclat revolucionari de juliol del 1936.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. El ‘Centre Català’ de Sabadell (1887-1936). Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1993.
CARNÉ, Isidre. Manuel Folguera i Duran (1867-1951). Notes per una biografia política dins Manuel Folguera i Duran. Una flama de la meva vida (Memòries). Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres. Delegació de Sabadell, 1996.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell. Un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
MARFANY, Joan-Lluís. La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis, Empúries, Barcelona, 1995.
MARIN, Martí. La Política. 1. 1898-1939. Liberalisme, dictadura, democràcia i Guerra Civil dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
TERMES, Josep. Història del catalanisme fins al 1923, Pòrtic, Barcelona, 2000.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.
Foto portada: el Centre Català de Sabadell guarnit amb motiu de la Festa Major (inicis segle XX). Ramon Ribera/AHS.