Esbossem un breu relat d’auge i decadència de les corrides de toros a la nostra ciutat que va comptar al darrer terç del segle XIX amb una gran plaça de braus.
Els toros s’havien prohibit a Catalunya arran de la crema de convents al 1835 a Barcelona en el motí popular denominat bullangues. El 25 de juliol, festa de Sant Jaume, es celebrà una cursa de braus amb la plaça plena a vessar. Els toros i els toreros van ser tan dolents que el públic va començar a protestar. La cridòria va degenerar en motí. La massa popular va arrossegar el darrer toro pels carrers de Barcelona al crit de Morin els frares!.
Al capvespre es va calar foc al convent dels trinitaris descalços, on ara està el Liceu, i el dels carmelites descalços, on ara està el mercat de la Boqueria. Després foren incendiats els convents dels agustins calçats, al carrer Hospital, el dels carmelites calçats, al carrer del Carme i el convent del dominics al barri de Santa Caterina. Tot això sense que les autoritats intervinguessin, malgrat les campanes dels convents demanant auxili, i que els revoltats impedien actuar als bombers. Els aldarulls continuaren i 5 d’agost obrers en atur cremaren la fàbrica Bonaplata on s’havia instal·lat la primera màquina de vapor de Catalunya.
A Sabadell es tenen notícies que, a la festa anual de la Verge de la Salut del 1851, es celebrà una “corrida de novillos” que fou presentada com a una gran novetat.
A la dècada del 1880 la festa dels braus va experimentar una gran popularitat a tota Espanya. Catalunya i Sabadell no en foren excepció. Segons ha investigat Josep Ache, el 1884, la societat de ball de filiació republicana, Club Cubell, que es reunia al Cafè Borràs al Centre, va construir una plaça de braus a l’ampli jardí de l’establiment. A la seva inauguració es va convidar al famós torero Frascuelo.
El 1885 s’edificà una gran plaça de toros, amb capacitat per a 3.500 espectadors, entre els actual carrers de Latorre, Ferran Casablancas, Llonch i Duran i Sors on posteriorment s’instal·larien els Tallers Baciana.
La plaça, dissenyada per l’arquitecte municipal, s’anomenà Circo Taurino de Sabadell i fou impulsada per destacats prohoms de la burgesia liberal. Així a la junta de propietaris hi figuren els Brujas, els Buxeda i els germans Corominas. Llavors, Joan Baptista Corominas era, des del 1881, el primer president del Banc de Sabadell. El seu germà Zenó, que havia estat capità dels Voluntaris de la República, la versió de la Milícia Nacional a la Primera República. Zenó era un gran apassionat als braus, torejava com afeccionat i solia presidir les corrides quan la lidia anava a càrrec dels toreros professionals.
El primer d’agost, dia de la inauguració de la plaça, els joves de les millors famílies de la ciutat, segons recull la conservadora Revista de Sabadell, va fer el “paseillo” per la ciutat des de la Fonda Espanya, al carrer Illa fins al plaça de braus, acompanyats per la Banda de Barcelona i encapçalats per Zenó Corominas.
Segons la interpretació d’Ache, aquesta desfilada evocava la festa de Sant Baldomero, onomàstica del general progressista Espartero i ídol de les classes populars sabadellenques. Devem a Marian Burgués una vívida descripció del que anomena “festa grossa” on desfilaven els veterans de la Milícia Nacional amb el seu uniforme i condecoracions amb banda de música militar als compassos del Himno de Riego. Potser Zenó Coromines s’enyorava de la fraternitat anticarlina entre fabricants i teixidors de mà a la Milícia Nacional dels anys de la burgesia revolucionària.
El projecte va enfrontar-se, des del primer dia, amb l’oposició de conservadors, catalanistes i anarquistes, encara que por motius ben diferents. Els primers per considerar-ho un espectacle que, com a les bullangues de Barcelona, podia excitar a la massa popular a les revoltes; pels anarquistes justament pel contrari, per embrutir al proletariat i distreure’l de la seva tasca revolucionària. Dies abans de la inauguració de la plaça, la conservadora La Revista de Sabadell, inseria la següent nota:
Sabem que algunes famílies d’aquesta ciutat manen construir a tota pressa calesses per assistir a la primera corrida de totes que es donarà en la plaça que s’està construint. Se’ns assegura també que s’han encarregat a Madrid algunes grosses mantellines per lluir-les aquell dia. ¡Ah Sabadell, introdueix lo salvatgisme en ta virginal morigueració! ¡Il·lustra així ta honrada i nombrosa classe obrera, que ja vindrà un dia negre per penedir-te’n! ¿Aqueix és lo progrés que escupen tes xemeneies?”.
El 12 de juliol de 1885, la publicació catalanista L’Arch de Sant Martí es feia ressò del tema en una nota on citava al periòdic El Sabadellés editat pels seus correligionaris a la ciutat.
Ja fa dies que a Sabadell s’hi remou la idea de construir una plaça de toros. Ocupant-se del dit asunto, el periòdic El Sabadellès publica en son últim número un molt raonable article censurant aquella idea. Nosaltres no podem ser menos que, com El Sabadellès, reprovar la construcció de l’esmentada plaça, qual símbol de la desmoralització i barbàrie que contrastarà amb l’honrada i industriosa Sabadell. Desitjaríem que tal pensament no trobés acollida en aquella població que es pot ben estar d‘aquesta classe d’espectacles nacionals que desdiuen de la civilització dels nostres pobles”.
El 2 d’agost de 1885, El Sabadellés, publicava una crònica de la inauguració de la plaça de braus:
Molts animals se vegeren, diumenge passat, a la rambla i altres carrers d’aquesta ciutat amb motiu de la solemne inauguració de la Plaça de Toros, de perdurable memòria. Quant al judici de la correguda, hem pogut recollir les següents impressions: Lo President, bon fabricant; los accionistes, prudents empressaris; lo públic, incorretgible innocentó; los torets, regulars víctimes; los caballs, esquàlids i ben aprofitats calaveres; los espases, immillorables fadrins d’escorxador; los catxeters, incansables botxins; los torers en general, molt prudents saltadors. Coses noves a Sabadell des de la tarda de diumenge: Atropellament per dos vehicles a tota velocitat de dues persones en dos diferents llocs de la Rambla. Insults de dit i fet per lo públic a les autoritats que, amb motiu d’haver pujat alguns tafaners impacients als seients del sol sense pagar, intentaren evitar-ho inútilment. L’Alcalde accidental don Jaume Molins rebé un cop de pedra al pit i hagué d’imposar-se amb sos quatre polissonts a les colles que ja començaven a cridar: Arrossegueu-lo! Tres contusions per los toreros als picadors i, finalment, escàndol i baralles d’oportunitat a la plaça. Això darrer amb tot i la natural prudència (que s’explica molt bé) dels aficionats iniciadors de l’espectacle a Sabadell.
Total: escàndols i desgràcies. Endavant, després de tot ¡Viva el espectáculo nacional!
Malgrat aquestes crítiques les corrides a la plaça van gaudir d’un gran èxit popular. Tant és així que alguns teatres com El Principal no obrien quan hi havia toros. Tanmateix els aldarulls a la Festa Major del 1886 iniciaren una forta davallada de l’espectacle taurí. Les protestes populars per una decisió del president de la corrida, Zenó Coromines, degeneraren en incidents violents que provocaren càrregues de la Guàrdia Civil i diverses detencions.
Això va provocar la intensificació de les crítiques dels antitaurins. Especialment de Manuel Folguera i Duran, que seria el fundador del Centre Català (més info: ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘) i que des de El Sabadellés va endegar una autèntica campanya contra els toros, amb el següent argument:
Una plassa de toros, primer principi (…) de totes les revolucions d’Espanya. És molt fàcil dades las tendencias socialistes que prenen peu dins nostras fábricas que aprofitant un esvalot a la plassa de toros, nos portessin la desolació i ruina de la industria”.
Una demostració que encara estava ben viu el record de les bullangues de Barcelona. Segurament aquestes tesis van fer forat. La burgesia local va abandonar l’espectacle taurí, les corrides van perdre qualitat i van entrar en decadència. Cada vegada es feien menys curses de braus i la plaça acabà sent enderrocada cap a finals del segle XIX. Tanmateix, segons les investigacions de Josep Ache, a la dècada de 1890 funcionà una plaça de toros fixa a la Creu Alta impulsada pel empresari del Teatre Cervantes que gaudí d’un gran èxit popular.
Progressistes antitaurins
En opinió d’Eduard Masjuan per als sectors progressistes de la ciutat els toros eren sinònim d’endarreriment cultural: “activitats com els toros (…) que tenien per objecte allunyar la societat del progrés mitjançant el foment de festes plenes de ritus i pseudoartístiques com les dels braus, la qual cosa fomentà el control polític i ideològic de la societat”.
A la dècada de 1910 les campanyes antitaurines prengueren força a Catalunya al voltant del Grup Antiflamenquista Pro-Cultura molt influenciat per les idees de l’escriptor Eugenio Noel de les que s’havien fet ressò diverses publicacions anarquistes. Aquest grup estava format per intel·lectuals com Joan Salvat Papasseit, Joan Alavedra o Enric Palau i redactors del diari republicà Los Miserables, entre ells el sabadellenc Plató Peig. Aquest grup difonia escrits antitaurins a la plaça de toros de Les Arenes molts del quals anaven també destinats a la nostra ciutat.
A finals de la dècada de 1920 a Sabadell l’oposició als braus va estar liderada per la publicació Acción Cultural, coincidint amb el revifament de les corrides de toros a la dictadura de Primo de Rivera. Així, a la Festa Major del 1929 estaven programades tres corrides, circumstància que desfermà una intensa campanya d’Acción Cultural amb la difusió dels escrits de Noel, de l’opuscle de Claudio de Sousa, La Fiesta Nacional i la distribució de diversos manifestos antitaurins com el titulat Un Reto a la Cultura de Sabadell:
Se rumorea con insistencia que en la próxima Fiesta Mayor se celebrarán tres Corridas de Toros en esta cultísima ciudad (…) Ciudadanos humanistas de Sabadell: Responded a la provocación con que se quieren ultrajar nuestras costumbres de alto civismo con una enérgica y contundente réplica antiflamenquista. ¡Abajo las vergonzosas Corridas de Toros, baldón de ignominia de todo país civilizado!”.
Aquesta campanya va tenir èxit i aquestes curses de braus foren cancel·lades. Malgrat això, segons Ache, les curses de braus continuaren a la ciutat ja sigui amb places de fusta mòbils que tingueren continuïtat fins al dècada de 1980 o fixes com la que es va construir a la dècada del 1950 a la Creu de Barberà.
Bibliografia
ACHE, Josep. Entre els llums de gas i els elèctrics. Diversions i transformacions culturals a Sabadell entre 1851 i 1911 a Juli Batllevell un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.
· Del Flamenco sin andaluces a los andaluces sin flamenco. Flamenco en Sabadell 1867-1939 en XXVIII Congreso de Arte Flamenco. Ajuntament de Barcelona, 2000.
BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’historia anecdòtica local (1929), Ajuntament de Sabadell, 1982.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.
OLLÉ ROMEU, Josep M. Les bullangues de Barcelona durant la primera guerra carlina (1835-1837). Edicions El Mèdol, Tarragona, 1993.
