Josep Esteve Aguiló (1901-1953), regidor de Defensa a la Guerra Civil

Tracem una semblança biogràfica del catalanista d’esquerres i militant de ERC que fou conseller de Defensa de l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil i membre del Servei d’Investigació Militar. Josep Esteve morí als 51 anys a l’exili xilè.

Josep Esteve Aguiló va néixer el 8 d’agost de 1901 a Barcelona. Quan era molt petit es traslladà amb la seva família a Buenos Aires (Argentina) per motius laborals on residiren uns quants anys fins al 1917 on tornaren a Catalunya i s’instal·laren a Sabadell. Aquí va compaginar la feina com obrer tèxtil amb els estudis superiors de tècnic tèxtil a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.

Acabats els estudis, ascendí al càrrec d’encarregat de telers i va formar part de la junta directiva del Gremi de Majordoms, del qual seria elegit president. Així mateix, va ser membre del Sindicat d’Empleats Tècnics de la Indústria de Sabadell on entrà en relació amb el triumvirat que aleshores dirigia el sindicalisme local, organitzat entorn de la Federació Local de Sindicats (FLS), format per Josep Moix, Miquel Bertran i Josep Rosas, amb qui trava una profunda amistat que es perllongà durant tota la seva vida.

Josep Esteve Conseller Local de Defensa a la Guerra Civil. AHS
Josep Esteve al 1939, poc abans de marxar a l’exili. Fons Ricard Simó i Bach.

Catalanista d’esquerres, primer milità a Acció Catalana Republicana, un partit creat al març del 1931 producte de la fusió entre Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, dirigit per Claudi Ametlla i Jordi de Camps. Posteriorment, ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) on va travar una estreta amistat amb el dirigent local d’aquesta formació i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals (1902-1965).

Andreu Castells, referint-se al moment fundacional d’ERC a Sabadell, esmenta com a dirigents del partit a Joan Matas Castella i Joan Ribera Llobet, “encara que l’eminència gris –escriu- era Sebastià Arderius Colomer, amb Joan Andrés que li executava les ordres. Un dels personatges més importants era Josep Esteve Aguiló, ajudat per un sector culturalista molt important, amb Salvador Sarrà Serravinyals, Domènec Farré i Josep Pellissa i Barbarà que eren, en conjunt, els que redactaven El Poble. Aquest periòdic, si bé a l’inici va ser de les esquerres sabadellenques que es trobaven a la dreta dels partits de classe, principalment del Círcol Republicà Federal (CRF), a partir del 4 de gener de 1933, amb motiu de la importància que prenia dia rera dia l’ERC, va ser l’òrgan d’aquest partit, junt amb L’Acció de Terrassa, al Vallès Occidental.”

Els fets d’octubre de 1934

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, Esteve va participar, amb d’altres companys sabadellencs, en el moviment insurreccional dirigit pel president de la Generalitat, Lluís Companys, en suport de la República Catalana com a reacció de l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la República presidit pel republicà radical Alejandro Lerroux, que donà pas a l’anomenat Bienni Negre. Esteve fou qui s’adreça per ràdio a la població de Sabadell el vespre del 5 d’octubre en nom d’ERC en l’al·locució que dirigiren a la població els representants del comitè d’Esquerres acabat de constituir.

El vaixell-presó Uruguay.
El vaixell-presó Uruguay.

Després del fracàs del moviment, Esteve fou detingut i empresonat al vaixell-presó Uruguay, ancorat al port de Barcelona. Com la resta de dirigents del moviment, restaren a la presó fins el 16 de febrer de 1936 com a conseqüència de la victòria del Frente Popular.

Conseller de Defensa

Un cop alliberat, Josep Esteve fou regidor de Foment i Treball de l’Ajuntament de Sabadell, primer amb l’alcalde de transició Jordi Miralles Orrit i després de Defensa amb Josep Moix durant tota la Guerra Civil. De fet, quan esclatà la guerra, fou Esteve Aguiló qui en nom d’ERC proposà Moix pel càrrec de conseller en cap (alcalde) que fou aprovat per unanimitat. En aquest Ajuntament, Esteve fou nomenat conseller (regidor) de Defensa amb seu a la Rambla, 87, càrrec va mantenir en la remodelació del govern municipal de març de 1937.

Josep Esteve Conseller Local de Defensa a la Guerra Civil. AHS
Josep Esteve Conseller Local de Defensa a la Guerra Civil. AHS

Andreu Castells descriu a Esteve com “un home de petita estatura, però de molt mala bava”. L’1 de març de 1937, la Conselleria de Defensa es traslladà a la mansió d’Enric Turull. Fins llavors havia estat la seu del Comitè Coordinador del Treball. Allí, “les armes eren abundoses i a banda i banda de porta d’entrada al despatx del conseller, com al costat del seu silló, hi havia una parella d’homes armats amb fusell”. El 29 d’octubre de 1936 es constituí el Cos d’Investigació i Patrulles de Control, depenent de la Conselleria de Defensa, que primer va estar formada per 50 efectius però al 18 de novembre ja eren 150. Aquest cos va desaparèixer, per ordre de la Generalitat, l’1 de març de 1937.

“Malgrat tot –escriu Castells- una part dels patrullers es quedà fent costat a Esteve i prengué part en detencions i palisses. Sovint els propis patrullers eren reclamats per la justícia i el propi conseller de Defensa, el 28 de desembre de 1936, va haver de defensar a Adolf Bernabé Setó, detingut a un poblet de muntanya”. Cap a final de la guerra, Sarrà i Esteve van incorporar-se al temut Servei d’Investigació Militar (SIM). “El primer procedia als interrogatoris dels detinguts ‘amb maneres nobles’, el segon els exercia amb violència, actuacions rudament criticades en l’ambient progressista de la ciutat, sobretot pels homes del Círcol Republicà Federal”.

La missió del SIM era la detenció d’espies, derrotistes, emboscats, desertors i va tenir una actuació destacada en les detencions dels 95 sabadellencs acusats de formar part del Socorro Blanco i la Quinta Columna local. 

D’altra banda, Esteve Aguiló va formar part de la Delegació Local del Consell General de les Indústries Tèxtils, d’acord amb el decret de la Generalitat del 10 de febrer de 1938 que dissolia les comissions municipals d’Economia i d’Indústries de Guerra i que es constituí el 21 de març del mateix any.  

Fugida a França

Al gener de 1939, Josep Esteve va marxar de Sabadell fugint de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Com explica Josep Antoni Pozo en la introducció de les memòries de Josep Rosas Vilaseca, a l’Agullana (Alt Empordà) es concentraren nombrosos refugiats. Entre ells membres del govern de la Republicana, a l’espera que les autoritats franceses obrissin la frontera. Des d’allí, sortiren a peu en direcció a La Jonquera un grup de set sabadellencs format per Josep Esteve, Salvador Sarrà, Antoni Soler, Grapa, Manuel Farràs, Miquel Beltran i Josep Rosas.

Dibuix de Grapa sobre Argelers
Dibuix de Grapa sobre Argelers.

Travessada la frontera per Le Pertús, el grup de sabadellencs, amb altres milers de refugiats, foren internats al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer que, entre febrer i març de 1939 va arribar a acollir a 77.000 republicans en unes condicions deplorables, sense els serveis més elementals (latrines, cuina, infermeria o electricitat). La manca d’aigua potable va provocar una epidèmia de disenteria. Una situació terrible que va ser plasmada pel dibuixant sabadellenc Grapa.

Poc temps després del seu internament, Josep Esteve i Salvador Sarrà aconseguiren un permís per sortir del camp gràcies a les gestions de l’alcalde de Font-romeu, amic de Sarrà. Tots dos s’instal·laren durant una temporada a casa del seu amic sabadellenc, Jordi Graells, a Mazamet, al departament francès de Tarn.

Exili xilè

Josep Esteve va aconseguir reunir-se amb la seva família i aconseguir els permisos per embarcar-se en el vaixell Winnipeg, noliejat pel govern de la República en direcció a Santiago de Xile on arribaren el mes de setembre de 1939. Dos altres naus Massilia i Florida, on viatjaren les famílies de Francesc Trabal i Joan Oliver, arribaren a Xile per aquestes dates. .

El mític vaixell Winnipeg que va portar exiliats a Xile.
El mític vaixell Winnipeg que va portar exiliats a Xile.

El 25 de novembre salpava de Bordeus, un altre vaixell, Groix, en direcció a Buenos Aires on viatjaren una seixantena de refugiats republicans, entre ells, Joan Ribé, fill de l’alcalde republicà Salvador Ribé, José i Joaquin Machado, germans del poeta, i la família de Josep Rosas. La nau atracà a la capital argentin el 31 de desembre i el 3 de gener de 1940 arribaren a l’estació de ferrocarril Mapocho de Santiago de Xile. Allí Rosas i la seva família foren rebuts per una delegació sabadellenca formada per Josep Esteve, Salvador Sarrà i Antoni Soler. Des d’allí els portaren a visitar el Centre Català, lloc de referència dels catalans exiliats a la capital xilena on residia una notable colònia d’exiliats sabadellencs. Es calcula que a Xile s’exiliaren un miler de republicans espanyols, dels quals uns 350 eren catalans i no pocs sabadellencs.

A Xilè muntà amb els paletes sabadellencs Antoni Soler Quadrat, Josep Pujol i Joan Alemany una petita empresa de conglomerats per a la construcció de curta durada. Des del 1941 fins a la seva prematura mort va treballar a l’empresa vitícola fundada per Sarrà Serravinyals, on va exercir tasques de direcció.

Josep Esteve, que vivia una modesta casa a les afores de Santiago de Xile, va vincular-se amb el Centre Català -que publicava la revista Germanor dirigida per Joan Oliver- i l’Agrupació Patriòtica Catalana on desenvolupà una activitat infatigable. Víctor Castells, en el seu llibre sobre els cercles catalanistes i independentistes a l’exilia sud-americà, esmenta a Josep Esteve en el següents termes:

“Entre els joves i principals suports de la Unió Nacionalista Catalana de Buenos Aires, hi havia un sabadellenc molt actiu: Josep Esteve i Aguiló. Retornat a la seva ciutat nadiua, el retrobem anys més tard a Santiago de Xile, on arribà exiliat amb la gran expedició del Winnipeg. A Xile es distingí també pel seu activisme nacionalista, sobretot com a dirigent de l’Agrupació Patriòtica Catalana”.  

A Xile va viure la tragèdia de la mort prematura del seu fill Jordi, nascut al país sud-americà, quasi cec i víctima d’un infart de miocardi. Un cop molt dur del qual, segons el seu biògraf Ricard Simó i Bach, no acabà mai de recuperar-se. Cita aquestes paraules d’Esteve quan evocava la ciutat:

“Sabadell és una de les germanes grans de Catalunya i, sens dubte, la primera, com a capdavantera de la cultura catalana, puix cap ciutat, en proporció d’habitants, compta, entre els seus fills un tan gran nombre d’escriptors, poetes, pintors, escultors, músics, cantants, científics, religiosos, pedagogs, intel·lectuals, etc… barrejats entremig del bosc de xemeneies que presidia majestuosament el desaparegut i enyorat bosc de Can Feu”.

Josep Esteve va morir el 10 de febrer de 1953 a la capital xilena amb només 51 anys d’edat.  

Bibliografia

BERENGUER, Arnau. https://historiadesabadell.com/tag/josep-esteve-aguilo/
CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
· Sabadell. Informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939). Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
CASTELLS, Víctor. Catalans d’Amèrica per la independència. Ed. Pòrtic, Barcelona, 1986.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. Abadia de Montserrat, 2018.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Evocació. Josep Esteve Aguiló. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985.
DD.AA. La República y la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: Josep Esteve al 1939, poc abans de marxar a l’exili.Fons Ricard Simó i Bach

Comments are closed.